Optimista a l’estiu

La gran majoria de la gent afirma que li agrada l’estiu, i sovint esperen la seva arribada.  Pot ser, per això diuen que hi ha gustos per tot. L’enquesta no és del tot científica, però no deixa de ser una mera suposició.
L’estiu és una època de l’any fàcil de definir, amb adjectius (calor), noms propis (platja) o totes dues coses juntes: a la platja hi fa calor. Sí, hi fa calor, molta, però a la gent li agrada sentir-se com el pa dins la torradora. El que déiem, gustos per tot.
Més arguments de l’estiu: turistes menjant gambes congelades per tot arreu, robatoris silenciosos, carrers tallats, el soroll de les obres, més calor, la majoria de serveis inoperatius, Renfe encara opera menys, talls de llum, molta suor, aire acondicionat a tota llet (creant l’efecte congelador, per tant, un més que probable refredat d’estiu), massificació de les carrereteres, divorcis, incendis, abandonaments d’animals…
A l’estiu, també la majoria de la gent fa vacances, és a dir, que no treballen… però se segueixen estressant encara més, primer buscant un lloc ben lluny on anar a passar l’estona, fent cua als ports, o aeroports, i esperant per entrar als museus o a altres llocs propis de ser visitats per multituds en aquesta temporada estival. També hi ha la opció d’anar a fer rutes en bicicleta, això sí, sense substàncies estranyes, gràcies.I si no, doncs la opció de treballar a l’estiu i estar-se a casa, doncs és sempre bona.
Tots aquest són alguns dels elements que descriuen un estiu “ideal” i amb tothom fent la seva de vacances. Davant aquesta sèrie de qualificatius, hom pot posar-se a buscar elements negatius de les altres estacions de l’any. A tot això, quina opinió us mereix l’hivern?

* Article publicat al 3d8 del 27/07/07

Conduint cap al carnet

Com sempre manifesto, el temps passa molt ràpid. M’agradaria escriure més sovint. De fet, sempre que passo pel carrer veig milers de coses que, interiorment rajo, però després no trobo la oportunitat d’exterioritzar aquests sentiments poc positius, com jo. En fi, començo els comentaris del que recordi i pugui fer.

AUTOESCOLA

Finalment m’he decidit. Bé! Després d’haver anat fins a 3 vegades diferents en els últims 2 anys a les autoescoles de Sant Sadurní me n’he afartat. Dimecres, just acabar els exàmens de recuperació, vaig passar per les dues autoescoles de la vila. El mateix dimecres ja vaig fer el cop de cap i em vaig anar a matricular a l’Autoescola Olivella. Perquè aquesta? Molt senzill, per l’atenció. L’altra autoescola és la Ramírez, on considero que el tracte informatiu que vaig rebre de la noia rossa (de pot?) va ser vomitiu, a part que va ser en castellà. Molt despectiva la tia, vaja. En canvi, la noia de l’Olivella va ser molt simpàtica des del primer moment, resolent els meus dubtes atentament i aclarint-me tots els conceptes. Mentre que a l’altre, la de Ramírez, semblava que li molestava la meva presència o volia que marxés quan era mig matí, aquesta de l’Olivella fins i tot va tenir el sant gust d’atendre’m quan li faltaven cinc minuts per plegar i gairebé la vaig enganxar sortint per la porta.

D’altra banda, tot i que havia mirat alguna autoescola de Vilafranca, tenia clar que havia de ser a Sant Sadurní. També es tracta de dinamitzar el comerç i les empreses locals, oi? Clar que, ben mirat, per exemple treballar de comunicador a Sant Sadurní també és difícil difícil… M’he de guanyar les garrofes a fora per gastar-les a casa, aquest seria el concepte. Però, tot i així, estic compromès amb la vila i no contemplava la opció d’anar a fora. Tot i que Olivella també té seu a Vilafranca, i també puc anar a les classes d’allà. Ja aniré explicant les meves peripècies. Ara, el primer pas, és anar a per la teòrica.

EL 3 DE VUIT

Més coses. Doncs això, que des de mitjan juny estic treballant a El 3 de vuit, el setmanari del Penedès. Estic satisfet d’anar a provar experiència a un diari. Fins ara tots els escrits que havia publicat, com per exemple alguna pàgina sencera a Mundo Deportivo, no havia passat de redactar l’escrit amb Word. En aquest cas, també maqueto l’article i els dijous el diari. Content, i a més tots els companys i companyes són gent molt maca! Totalment diferent de l’estiu passat que havia d’anar a treballar a Barcelona i on no notava aquest feeling i aquesta proximitat que noto al diari. Més enllà de la ràdio, també m’agrada la premsa o la comunicació corporativa, i he tingut la fortuna d’anar a petar a aquest diari. Espero estar-m’hi més temps del previst…

EL PRIMER PLE

Un cop constituït l’Ajuntament, la tensió encara està palesa. Crec que gairebé tots ens vam quedar sorpresos el passat dijous, a la sala de plens de l’Ajuntament que estava plena.. (per això es diu sala de plens?) Sort que han estrenat un nou aire acondicionat. Els que per primer cop trepitjaven la sala potser no ho van percebre, però els que hem sigut habituals als plens és d’agraïr aquest detall. Ara tocaria la sonorització de la sala, amb altaveus, perquè a vegades costa de seguir el discurs fluix i apagat de la majoria de polítics. Pel que fa al contingut, es preveu una etapa dura, a menys que l’alcalde no sigui capaç de fer una majoria. I amb qui millor ho té, la Dolors Montserrat Jr., no li fa ni cas… Ell (i Sant Sadurní) s’ho perd.

Sobre el ple, uns intentant aprovar les iniciatives i apaigar i demanar una oposició constructiva, i aquests, per la seva part, dale que dale, canyaaaaa! I el pobre Isidor Rando, amb cara de circumstàncies… li feia falta un casc, pels cops que rebia.

Al igual que la OK Lliga, els plens municipals seran una de les coses que potser amb més efussivitat viuré… De fet, ja estic esperant el proper ple amb tantes ganes com espero que comenci la lliga.

FEP DISASTER

Parlant d’hoquei, jeje…. Toca carregar contra la ineficància i incompetència de la Federasión Ehpanyola de Patinaje (FEP). Van sortejar un calendari de lliga, i deu dies més tard ja el canvien. Si alguna patologia té l’esport avui en dia, està clar que són els seus dirigents, que li provoquen un càncer difícil de superar. L’exemple del president (ecs) de la FEP és clar: Carmelo Paniagua, personatge patètic, més digne d’un diputat galliner del PP al Congrés, pel seu patetisme, que no pas un home d’esport… Ara, a més, li surt un pressumpte cas d’estranys moviments de diners. Estranys? Potser no tant. Qui sap si encara avui la hipoteca de la FEP, i la morterada que paguen els clubs, encara es paga els favors de les federacions que en el seu dia van votar en contra de Catalunya sota amenaça del mateix Paniagua. Combinació explosiva: Carmel, pa i aigua!

REPORTATGE DES DE SEVILLA

I finalment, vull parlar del viatge a Sevilla. Des que vaig tornar, amb prou feines he pensat més en postejar res… I la setmana que ve ja sortirà publicat el reportatge a la revista Esforç. Va ser sensacional, la primera vegada que agafava l’avió. Em va sobtar la facilitat de desplaçament que suposo l’avió, si bé no era del tot còmode. Vaig treballar força, i turistejar poc. Em vaig torrar, lògic després d’estar dos dies seguits en un camp de futbol veient alguna probable estrella dins de 7 o 8 anys. Agraïr al company fotògraf Jordi Elias, i també a tota l’atenció de l’empresa de comunicació ON Comunicació i dels organitzadors, MIC Football. Tots ells, molt bona gent!