David Madí: “El PSC té un concepte de Catalunya que és la gran Barcelona amb barriades juxtaposades, i que el Penedès en sigui una més”

David Madí és secretari executiu de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i secretari d’acció electoral de CiU. Va ser secretari de comunicació del Govern de la Generalitat (2001-03) i ha dirigit les dues darreres campanyes electorals d’Artur Mas al Parlament de Catalunya (03 i 06) en què CiU va guanyar en vots i escons. Recentment ha publicat el llibre ‘Democràcia a sang freda. Interioritats de la política catalana’ (ed. Mina) on reflexiona sobre la situació política actual, detalla el desenvolupament de les dues campanyes i no estalvia retrets a la resta de partits: parla del “sectarisme del PSC” o parla d’ICV com “deixalles del comunisme”. També revela alguns moments claus, de reunions o pactes.

Què l’ha impulsat a escriure ‘Democràcia a sang freda’?

Crec que tenia alguna cosa per explicar que em venia de gust i valia la pena fer-ho en format de llibre extens, i tinc alguna teoria. Tot això em va fer decidir a escriure el llibre, que segurament és un llibre arriscat per un polític en actiu, però que, a més, he gaudit molt escrivint. És un llibre que està captant l’interès de tot un període polític on crec que és important que s’hi doni aquesta visió meva.

Perquè ha decidit treure’l per aquestes dates?

La idea va néixer fa un any, després de les darreres eleccions al Parlament. El termini que ens havíem fixat amb l’editorial era de poder-lo treure en el primer aniversari de les eleccions. Podia haver estat més tard, però ens va semblar una data adequada.

En el llibre hi ha molts elogis a la figura d’Artur Mas. Hagués estat més rendible treure’l a les portes d’unes eleccions, per revolucionar el panorama electoral? Continua la lectura de “David Madí: “El PSC té un concepte de Catalunya que és la gran Barcelona amb barriades juxtaposades, i que el Penedès en sigui una més””

Fotos de la visita a imprintsa

El dia 1 publicava un post amb crònica i us videos de la visita que alguns membres del 3d8 vam fer a imprintsa, la rotativa del setmanari. Sobre aquell post, només fer ara una rectificació. Allà exposo que l’hora límit de tancament del 3d8 és a les nou del vespre. Doncs ara ja no. Des de fa un parell de setmanes el diari surt en la seva totalitat imprès a color, i això els obliga ara a tancar més d’hora, dos quarts de set. Una nova etapa.

Sobre aquella visita, sapigueu que a l’àlbum de fotos ja n’he penjat unes quantes d’aquell dia, fetes per en Fèlix Miró.

Nadal, i s’acaba l’any

Bé, avui és Nadal. Ja està. He perdut el temps, crec. Això de despertar-me a les dues no em prova. Abans de dinar he prosseguit amb la lectura del bon llibre del David Madí (que ja em queden menys de 100 pàgines, però ja veurem quan l’acabo), dinar i a la tarda remenar per internet.

Dies enrere hi deixo ganes d’escriure posts sobre moltes ganes. Rajar de RENFE, de la merda de govern ZP (redundant) que m’ha regalat un constipat que encara arrossego, del pallasso sociata del Joan Ferran (redundant!) ridiculitzant TV3 i Catalunya Ràdio per ser catalanistes, són algunes de les coses pendents, entre moltes més. Em temo, però, que fins l’any que ve no hi tornaré, a posar articles substanciosos en aquest bloc. Tinc temes a parlar d’hoquei, vull valorar el llibre citat abans del Madí, començar a parlar de les eleccions del 9-M… ja veurem si ho puc fer!

Ara m’espera un mes d’infart, i de dormir poc, em temo. Molta feina: treballs (ara mateix en tinc 3 de grossos per entregar en dues setmanes), examens, apunts, i feines. En fí, un no parar. Per mi l’any començarà a finals de febrer. Aleshores, espero descansar uns dies (un viatget no estarà gens malament) i tornar a arrencar projectes. Sóc ambiciós, m’agrada tirar endavant mil coses alhora, m’ho passo bé. I ara tinc coses en ment. Projectes ambiciosos i potents al cap, que mica en mica espero que se’m permeti desenvolupar. Temps al temps.

Aquest post, però, no serà el darrer de l’any. Acabaré penjant, un dia d’aquests, l’entrevista al David Madí que aquest proper divendres sortirà publicada al 3 de vuit.

Continua la lectura de “Nadal, i s’acaba l’any”

Records personals: Sí, vaig jugar a hoquei!

Aquest passat dissabte vam celebrar la festa dels 50 anys d’aniversari del meu pare. En feia 50, una xifra especial, motiu pel quan es fan aquelles “Festes Sorpresa!”. Amb tot el que això comporta, una de les coses és que el que rep la festa se l’ha de distreure i donar-li mil excuses de tot. Per això, mentre alguns muntaven la festa a la sala del poliesportiu del Pla del Penedès, jo i ell vam anar a veure el Vilafranca-Barça d’Ok Lliga. Casualment, quan van fer la meva festa sorpresa dels 18, fa dos anys, també vaig anar al pavelló de Vilafranca, aquell dia jugaven un Vilafranca-Noia.

Entre els preparatius d’aquest tipus de festa, hi ha allò tan engorròs de buscar i remenar àlbums per trobar fotos de quan el “vell” era jove. Doncs bé, resulta que entre aquests àlbums van sortir algunes fotos de la meva infantesa. I… ai carai, quines sorpreses! Em van sortir un parell de fotos del meu passat més passat.

Sabia que havia “jugat” a hoquei, però no en recordava res, ni en tenia cap nebulosa. De fet, vaig deixar-ho als sis anys, tot just començar la competició Penedès-Garraf. Sobre la pista feia poc, ben poc. Un passat que em fa entendre el present. Atenció les dues fotos següents, recuperades de l’àlbum, que ajuden a entendre força coses: doncs ja es veia clar que de petit marxava de la pista (FOTO 1) i me’n volia anar cap a fora, segurament a locutar el partit i fer-ne la crònica (FOTO2). Podria ser així? No, va ser així. El meu instint poc esportiu que ja tinc ara, ja el tenia quan tenia 5 anys. El meu instint periodístic que tinc ara, ja el tenia quan tenia 5 anys.

FOTO 1: (sóc el de la dreta, eh!)

Jugant a hoquei de petit

Foto 2:

cantant

Per cert que no reconec gairebé ningú de la foto 1. Crec que el que està a la porteria mirant cap a la foto és el Joan Manel, però la resta, ni idea.