Nadal, i s’acaba l’any

Bé, avui és Nadal. Ja està. He perdut el temps, crec. Això de despertar-me a les dues no em prova. Abans de dinar he prosseguit amb la lectura del bon llibre del David Madí (que ja em queden menys de 100 pàgines, però ja veurem quan l’acabo), dinar i a la tarda remenar per internet.

Dies enrere hi deixo ganes d’escriure posts sobre moltes ganes. Rajar de RENFE, de la merda de govern ZP (redundant) que m’ha regalat un constipat que encara arrossego, del pallasso sociata del Joan Ferran (redundant!) ridiculitzant TV3 i Catalunya Ràdio per ser catalanistes, són algunes de les coses pendents, entre moltes més. Em temo, però, que fins l’any que ve no hi tornaré, a posar articles substanciosos en aquest bloc. Tinc temes a parlar d’hoquei, vull valorar el llibre citat abans del Madí, començar a parlar de les eleccions del 9-M… ja veurem si ho puc fer!

Ara m’espera un mes d’infart, i de dormir poc, em temo. Molta feina: treballs (ara mateix en tinc 3 de grossos per entregar en dues setmanes), examens, apunts, i feines. En fí, un no parar. Per mi l’any començarà a finals de febrer. Aleshores, espero descansar uns dies (un viatget no estarà gens malament) i tornar a arrencar projectes. Sóc ambiciós, m’agrada tirar endavant mil coses alhora, m’ho passo bé. I ara tinc coses en ment. Projectes ambiciosos i potents al cap, que mica en mica espero que se’m permeti desenvolupar. Temps al temps.

Aquest post, però, no serà el darrer de l’any. Acabaré penjant, un dia d’aquests, l’entrevista al David Madí que aquest proper divendres sortirà publicada al 3 de vuit.

Continua la lectura de “Nadal, i s’acaba l’any”

Records personals: Sí, vaig jugar a hoquei!

Aquest passat dissabte vam celebrar la festa dels 50 anys d’aniversari del meu pare. En feia 50, una xifra especial, motiu pel quan es fan aquelles “Festes Sorpresa!”. Amb tot el que això comporta, una de les coses és que el que rep la festa se l’ha de distreure i donar-li mil excuses de tot. Per això, mentre alguns muntaven la festa a la sala del poliesportiu del Pla del Penedès, jo i ell vam anar a veure el Vilafranca-Barça d’Ok Lliga. Casualment, quan van fer la meva festa sorpresa dels 18, fa dos anys, també vaig anar al pavelló de Vilafranca, aquell dia jugaven un Vilafranca-Noia.

Entre els preparatius d’aquest tipus de festa, hi ha allò tan engorròs de buscar i remenar àlbums per trobar fotos de quan el “vell” era jove. Doncs bé, resulta que entre aquests àlbums van sortir algunes fotos de la meva infantesa. I… ai carai, quines sorpreses! Em van sortir un parell de fotos del meu passat més passat.

Sabia que havia “jugat” a hoquei, però no en recordava res, ni en tenia cap nebulosa. De fet, vaig deixar-ho als sis anys, tot just començar la competició Penedès-Garraf. Sobre la pista feia poc, ben poc. Un passat que em fa entendre el present. Atenció les dues fotos següents, recuperades de l’àlbum, que ajuden a entendre força coses: doncs ja es veia clar que de petit marxava de la pista (FOTO 1) i me’n volia anar cap a fora, segurament a locutar el partit i fer-ne la crònica (FOTO2). Podria ser així? No, va ser així. El meu instint poc esportiu que ja tinc ara, ja el tenia quan tenia 5 anys. El meu instint periodístic que tinc ara, ja el tenia quan tenia 5 anys.

FOTO 1: (sóc el de la dreta, eh!)

Jugant a hoquei de petit

Foto 2:

cantant

Per cert que no reconec gairebé ningú de la foto 1. Crec que el que està a la porteria mirant cap a la foto és el Joan Manel, però la resta, ni idea.