Spin Doctors o El Color del Teló

En política -entesa en un caràcter global- cap gest, cap moviment, cap color és escollit de manera gratuïta. Els líders polítics manen al país o al seu partit, cas d’estar a la oposició, però a ells els mana algú que jeràrquicament tenen sota seu. Els assessors de comunicació política -també coneguts en termes americans com Spin Doctors- són els qui acaben fixant les estratègies que hauran de seguir els protagonistes. Ens els mítings electorals dels polítics, per exemple, quan aquests pugen a l’escenari, des de l’altura del faristol, fins a la distància del decorat, l’aspecte d’aquest o el simple color d’un teló segurament ha estat meditat fins a les darreres conseqüències.

La tasca, doncs, dels spin doctors és saber presentar el producte, vendre retòricament i, sobretot, visual la imatge d’aquell líder pel que treballen. En els casos d’eleccions, com les actuals al país basc, el líder pot ser vist des de molts més punts de vista més enllà del pròpiament polític, i això pot decantar més d’un vot. Calen noves i bones estratègies.

Aquestes figures, els spin doctors, han de saber treballar amb certa discrecióspind, i ésser conscients que el seu lloc és a la cuina. Si l’estratega vol sortir a escena, serà l’objectiu dels blancs i tindrà moltes paperetes per acabar caient. Aquesta és una de les tesis que Toni Aira proclama en el seu novíssim llibre Els spin doctors, que he tingut l’oportunitat de devorar enterament gràcies al descanset d’aquests dies a Londres. El llibre també ressalta la importància que els mitjans de comunicació de masses tenen per fer arribar els missatges dels polítics. El que més m’ha agradat, però, són els casos pràctics. Aira exposa fins a 11 noms de diferents Spin Doctors d’arreu del món, des de David Axelrod (Obama), passant per Isaías Táboas o David Madí. És molt interessant conèixer amb relatiu detall com han evolucionat aquestes onze personalitats -cap dona, per cert- i com han caigut els que han volgut treure una mica el cap als focus. Els seus detalls, com movien els fils, com actuaven.Pel que s’apunta, l’evolució dels spin doctors serà el concepte story spinners, concebut com a retòrics capaços de transformar en històries versemblants el llenguatge polític, com a mètode per fer-lo més proper. Refenciar els termes aristòtèlics de l’ethos (fiabilitat del qui parla) o el pathos (recursos emocionals), o la campanya permanent són algunes de les tendències en comunicació política que apunta l’autor. Tot això, al llibre Els spin doctors, que també inclou una completíssima bibliografia.

London is Beautiful

engparlSí, en general sí. Londres és una ciutat bonica, un cop un s’hi ha acostumat unes hores. Vaig estar-hi per primera vegada des de dijous fins dilluns passat, i la primera impressió és d’una ciutat obscura, poc neta i poc pensada per a les persones. El cert, és que, com bé remarcava l’amfitrió David Martí, s’hi veuen pocs avis i nens per la capital del Regne Unit. Difícilment la gent gran pujaria a uns busos amb uns pilots –diga’m tiquismiquis- temeraris, com a mínim. La circulació, de fet, està més aviat pensada per a vehicles (LOOK LEFT!) que per a les persones, ja que per creuar el carrer és necessari demanar permís amb un botonet. “Si està vermell, no passi. Si està verd, passi AMB COMPTE”, resen els semàfors.

Sóc poc amic de les ciutats, però l’espectacularitat londinenca em va meravellar. I això que no vaig poder satisfer les visites que m’hagués agradat fer: BBC, entrar en algun camp de futbol, visitar el Parlament… Per cert, ja només vist des de fora, l’edifici parlamentari britànic és brutalment meravellós. Em va agradar Londres vist a ulls de turista, i tinc ganes de tornar-hi!

Regent’s park, Convent Garden, la zona del centre a la nit, Richmond, el British Museum, Harrods (ja que s’hi era, vaig comprar un llibre sobre Obama!), l’Emirates Stadium (ja posats, una samarreta de l’Arsenal que no falti), els retrobaments amb els Davids (bis), l’Anna i la Marta i la descoberta del món anglés són alguns dels ítems de la visita fugaç que més presents em queden. I unes vacancetes ja tocaven. Per cert, sabeu què és la síndrome postvacacional?

ELS ÀLBUMS DE FOTOS

Viatge a Londron (febrer 2009)
British Museum (22/02/2009)