La TDT Comarcal Arriba a Sant Sadurní

Ja la tenim aquí, que diria aquell. Aquest matí, en Carles Gala, via Facebook, ha anunciat que la setmana que ve es posarà en marxa al repetidor TDT del Casots (Subirats) el multiplex que permetrà veure els quatrCanalblau_logoe canals TDT de la regió Penedès a la zona de Sant Sadurní i Gelida. És a dir, que a la llarga llista de canals (molts dels quals bastant inútils) que vaig començar a rebre quan vaig instal·lar el descodificador TDT fa unes setmanes, li hauré de sumar quatre canals més. Teòricament, quatre. Dos de competència privada i dos de públics.

Pel que fa als públics, d’una banda hi ha Canal Blau, la televisió del Garraf que ja tenia ganes que entrés a casa meva. D’altra banda, hi ha, ara per ara Vilafranca TV. Però aquesta hauria de liderar, conjuntament amb TV El Vendrell, el consorci Penedès TV per les comarques de l’Alt i el Baix Penedès. Desconec com està aquest consorci, però fins on vaig arribar a saber la cosa estava molt verda i era difícil que es posessin d’acord. Un dels problemes eren les quotes. Sant Sadurní no ha tingut mai interès en formar part d’aquest consorci. O així ho deixava entreveure fa un parell d’anys l’alcalde en les qüestions sobre el tema que li plantejàvem des de la ràdio i que mai responia. Serà interessant veure com fan amplis noticiaris dels poblets de la comarca i la capital del cava no hi surt. Clar que Vilafranca TV, tot i la condició de canal públic, se sol guiar bastant per aquells qui paguen que no pas per l’interès informatiu que pugui suscitar un fet.

L’hermetisme també és protagonista de les concessions privades. Aquestes van caure a Lauren Films-CAT-4TV (Vilanova, si no m’equivoco) i El 3 de vuit, o sigui, una versió de Canal Català Penedès. I em sembla que fins a dia d’avui difícilment tenen res en marxa quan, precisament, ja haurien d’estar emetent. Veurem com avança tot plegat.

Això el dia que s’ha començat a aplicar l’apagada analògica a una part de Catalunya. A la zona Penedès-Garraf ens tocarà el rebre a finals d’any, el 31 de desembre. Fa unes setmanes ja vaig exposar el meu punt de vista sobre el pas a la televisió digital.

Tremosa i Junqueras Ja Fallen A Internet

En pocs dies els eurodiputats prendran possessió del seu escó. Però, en aquest temps d’un mes i mig entre les eleccions i el fet d’asseure’s al Parlament Europeu els dos principals eurocandidats catalans ja han fallat. A la xarxa ja han perdut qualsevol credibilitat que havien pogut aconseguir.

Antecedents

22 de maig. Rebo un correu de Twitter que m’indica que ‘Ramon Tremosa is now following you on Twitter!‘. I penso (ingenu, sí): mira, en Tremosa ja participa a les xarxes socials. Sí, hi és. Però twittremosano hi participa. L’equip de campanya de Tremosa no va canviar el xip d’anteriors campanyes i, novament, va usar la xarxa per difondre el missatge unidireccionalment i, en tot cas, aprofitant més canals. L’usuari Twitter de Ramon Tremosa només postejava situacions del candidat (que, de ben segur, li escrivia algú altre) però en cap moment responia les consultes de la gent. Els dies després de la campanya, el Twitter de Tremosa seguia amb l’agraïment de la nit electoral. Exposada la queixa a Twitter, alguns companys em van dir que havia anat a Londres i estava uns dies de vacances. Bé. Comprensible… si no fos que a dia d’ahir intento entrar al seu Twitter i… SORPRESA: “That page doesn’t exist!. Pàgina donada de baixa. Conversa, web social i campanya 2.0? Tururú!! Una de les coses que també va passar en campanya fou la “prostitució” del seu usuari de Facebook, que va passar a ser controlat pel mateix equip de campanya enlloc d’ell mateix. I, en aquesta línia, CiU demanava als usuaris de Facebook la cessió del seu estat per marcar ells el missatge (no fos cas que durant els dies de campanya els ciberactivistes no sàpiguen escriure). La seva pàgina personal www.ramontremosa.cat està igual que a juny del 2008.

Continua la lectura de “Tremosa i Junqueras Ja Fallen A Internet”

La Por Al Canvi dels Editors

cpc-joaoDimecres vaig assitir al Col·legi de Periodistes a un debat titulat ‘La tensió entre mitjans públics i privats’ organitzat per la fundació ESCACC. La ponència va anar a càrrec de Joâo Palmeiro, vicepresident de la Federació Europea d’Editoris de Publicacions Periòdiques (FAEP), un dels lobbis comunicatius sobre el Parlament Europeu de Brusel·les. Palmeiro va mostrar el seu desig de regular internet i que els mitjans online no poden ser gratuïts, sinó que l’usuari haurà de fer un micropagament argumentant que “la relació amb el lector és sagrada”. No veig la relació entre aquest sagrament i el fet d’haver de pagar.

Darrerament tinc la sensació que hi ha una sèrie de veterans periodistes i/o editors que no veuen que estan al mar i que no saben nedar. La corrent se’ls endú, però la resistència al canvi és la força que els fa mantenir el cap sobre l’aigua. En Palmeiro crec que és un d’aquests. Que no veu que els temps canvien, les formes de consum d’informació també, i a la xarxa el paradís de contingut gratuït és immens. Aquest paisatge fa variar la planificació publicitària, que ja no li servirà un mer anunci en un mitjà per arribar a tothom, sinó que haurà de fer accions de relacions públiques, més enllà del missatge unidireccional, en mitjans específics i buscant la interacció amb el seu públic. La torre d’ivori de les marques es comença a posar en entredit.

Google i l’intrús

Mentre que per molts Google és un Déu, Palmeiro va disparar amb bala: “Google ens roba”. Algun comentari similar es va desprendre a la taula de mitjans de la Penedesfera. Em costa d’imaginar una redacció d’un diari sense cercar res a Google, sense utilitzar el correu de Gmail, sense estar pendent de totes les novetats al Google Reader, o sense compartir documents al Google Docs. O veure com, els mateixos editors, estan enganxats al Google Analytics per veure les estadístiques del seu portal o al Google Adsense per treure’n rendiment econòmic col·locant petits anuncis. I si algun periodista disposa d’un bloc és molt probable que el tingui a Blogger (Google).

Però quan Google els toca la butxaca posant publicitat, llavors passa a ser el dimoni. Un oportunisme injustificat perquè els mitjans poden treure un gran rendiment de les eines de Google, que els poden aportar visitants. I si no volen que el seu contingut aparegui a Google és tant fàcil com notificar-ho al codi font de la pàgina. Es tracta de conservar el formatget.

Aquest debat va ser quatre dies després de la Penedesfera i, evidentment, després de les lliçons que va donar no em vaig poder resistir de preguntar-li si creia que els bloggers eren uns intrusos. La resposta va venir a dir que sí. Ho justificà afirmant que els bloggers estan fora del sistema “com a finals del segle XIX hi havia opinadors que escrivien el què volien i en repartien còpies entre el poble” però que ara això s’ha fet global. “Els blocs no són mitjans de comunicació”, va afirmar. Ho són, o no? Comuniquen coses interessants, els blocs? Què en penseu?