Amb més persistència que mai

La lliga del Barça ha estat la d’un any impossible. Impossible de superar les fites de l’any anterior, de les sis copes. Si algú pronosticava un declivi, s’ha equivocat. Només una lliga. Però quina lliga!

L’equip de Guardiola ha sumat més punts que mai: 99. La Copa es va perdre amb un mal dia a Sevilla i la Champions amb una altra tarda emboirada a Milà. Però el joc del Barça és un gaudi com les nits del Liceu (suposo). L’equip, com ha demanat sempre Guardiola, ha persistit. Ha anat fent. Amb ritme, amb bon joc, amb gols de Messi, de Bojan i de qui fes falta. La persistència no ha fallat.

FELICITATS BARÇA!!!

Sí, sí, sí la Lliga ja és aquí (Buhos) Pels campions by sergisabate

La cançó que aquest vespre han cantat Buhos a Plaça Catalunya

Decidir la notícia

Els mitjans de comunicació són focus que enlluernen una part de la realitat. I la llum no és blanca, ni és pura ni arriba a tot arreu. D’aquí que hagin d’exposar un seguit d’històries, en un espai molt més limitat que el que els propis periodistes volem.
Què és notícia i què no ho és? O, millor dit, per què A surt al diari i B no? Aquesta és una qüestió que ha de respondre cada responsable editorial de qualsevol publicació. També d’aquesta. Perquè s’escriu això?

OBJECTIVITAT?
Qualsevol publicació té una finalitat, sempre molt legítima i vàlida: guanyar diners, influenciar un públic, rebre determinats suports… I, en funció d’això, fan i desfan. D’entrada, però, és important invalidar ràpidament un concepte que de ben segur a més d’un lector se li ha vingut al cap en llegir aquestes primeres línies: objectivitat. La objectivitat és una utopia. Només els objectes són objectius. De manera, que no es pot pretendre que un mitjà o un periodista, un subjecte, al cap i a la fi, sigui objectiu.

Qualsevol cosa publicada passa per un o més d’un filtre. Un diari té el seu editor, director, caps de secció i redactor. I, pel mig, els intermedis que facin falta. Tot això té per objectiu explicar unes històries en un espai determinat. Per tant, caldrà fer de tisores. Per què té més espai el futbol que l’hoquei patins? Per què es parla d’unes entitats i no d’unes altres? Aquests càrrecs d’un diari són els que acaben decidint de què es parla i de què no, i també amb quin enfocament es fa.

Al cap i a la fi, el millor, en el meu parer, és conèixer la opinió del cronista que ha assistit als fets. Ell ha de validar, jutjar, explicar el què ha passat. Sense mentir, sense invencions, però amb les concrecions que desitgi. El sol fet d’escollir un titular envers un altre, per exemple, ja és una manipulació. Entengui’s, aquest terme, en un sentit positiu.

Això és, a la pràctica, el què acaba passant als mitjans de comunicació. No debades, existeixen uns criteris teòrics que ajuden a explicar perquè un fet acaba sent il·luminat pels focus dels mitjans de comunicació.

CRITERIS ESTÀNDARDS
Aquests criteris són elements per crear una notícia. I quants més criteris compleixi un esdeveniment, més possibilitats té que sigui notícia. La novetat és el primer criteri. Quan més recent sigui un fet, més noticiable pot ser. Un altre criteri és el de Proximitat. Aquest és clau, i més en mitjans d’àmbit petit. Un mitjà de Figueres, per exemple, difícilment donarà ressò d’un fet que passi a l’altre punta del país, a menys que afecti o tingui com a protagonista, és clar, un personatge de la població.

Però el conflicte, o la raresa, també són elements molt vàlids per discernir allò que és noticiable d’allò que no. Llegeixi’s morbo, si ho prefereixen, però la cosa va més enllà. Si entenem el negoci de la informació com explicar històries, i no de repetir sempre el mateix, els conflictes són històries apassionants estructuralment. Compleixen el guió previst: hi ha uns personatges, una disputa i finalment s’acaba amb una resolució. És com veure una pel·lícula.

Els recursos, la periodicitat, o l’especificitat del mitjà també seran criteris decisius alhora de decidir què acabarà esdevenint notícia o no. La persona que condueix el focus té una ma i molts fronts per enlluernar, com veiem.
A tot això, els mitjans acaben marcant l’agenda dels temes públics. Almenys, aquesta hauria de ser una ambició. A través dels seus reflexos, ser capaços que el que publiquen esdevingui un nutritiu debat entre els ciutadans. Serà símbol d’influència del mitjà. Uns mitjans que s’han de basar en uns eixos de rigorositat, de compromís amb el seu país, perquè no deixen de ser un element clau de construcció nacional. Sigui quina considerin que sigui la seva nació. Cal que generin credibilitat entre el seu públic. I cal que més autocrítica entre uns mitjans que, precisament, sembla que cada cop perden més aquesta pretesa influència.

Article publicat a la revista RELATS del mes d'abril.

Barça i Iniesta, en versió 2.0

Mica en mica el Barça es va endinsant en les eines 2.0. El club ja disposa de pàgines oficials a Facebook i Twitter, té un canal a Youtube i una bona sindicació temàtica ben segmentada via RSS. Ara bé, al peu del seu web encara hi figura un Copyright. Mica en mica, tímidament, comença a interactuar, si bé la millor interacció l’està fent el departament de premsa, que té un Twitter propi. També twittegen alguns dels seus membres, un fet que els periodistes agraeixen. De fet, això ha provocat que molts periodistes esportius s’hagin iniciat a la conversa o l’escolta via Twitter.

Però a banda del club en general, hi ha un jugador del primer equip que permet als aficionats dirigir-se a ell. I també explica què fa. Andrés Iniesta és el futbolista 2.0 del Barça. Iniesta té una completa pàgina web, trilingüe, en què exposa gran detalls de la seva vida (com el fet de ser un aficionat dels vins) i un blog per anar-se expressant. A banda d’això, el de Fuentealbilla té una pàgina de Facebook amb prop de mig milió de fans, una botiga i un gadget de Nike, i un canal de Twitter amb més de 30.000 followers on hi rebota els missatges d’Estat que posa al Facebook. Està molt i molt bé aquest potencial mediàtic que el jugador s’ha creat a la xarxa. Si alguna cosa li falta a Iniesta, en aquest cas, és interacció. Hi ha coses que de la vida real a la virtual no canvien. O almenys de la còmica, ja que a Crackòvia pinten Iniesta com una persona “molt animada”. El gag d’aquí sota ha estat la inspiració d’aquest post. Gaudiu-lo. És gratis, no…


Els vídeos de #POLÍTICA 2.0

Tanquem setmanes amb un parell de vídeos significatius. Dimarts, des d‘Òmnium Alt Penedès vam convidar el President del Parlament, Ernest Benach, a presentar el seu llibre #POLÍTICA 2.0. Dimecres ho explicava en un post i avui us deixo un parell de vídeos.

El primer és el vídeo-resum de l’acte. La gravació i l’edició ha anat a càrrec de Roger Melcior. També podeu veure la presentació completa. Moltes gràcies!!

El segon és el vídeo de la notícia que va fer-ne Penedès Televisió: