La Catedral és a lloc

Apunt ràpid: Aquest matí he tret el cap per la Plaça de la Catedral, el punt neuràlgic de la batussa d’ahir. Això és el que hi he vist:

No hi ha cendres, ni crits. Hi ha un turista, que grava un vídeo. O una turista que fa una foto. I uns músics que canten a les escales de la Catedral de Barcelona. L’ambient és de normalitat en un matí de sol. Pocs rastres permeten ensumar que fa menys de 24 hores d’una batalla campal en aquell escenari. No era una manifestació, eren massa persones amb ganes de brega.

Com cada dijous des de fa 30 anys el mercat gòtic llueix a la plaça de la Catedral de Barcelona. Avui s’hi ha instal·lat amb normalitat. En queden pocs rastres, del 29S. S’hi poden trobar, això sí, tres rajoles arrencades. Una operari que les reestableix comenta que van ser usades per tirar-les pel cap de la policia. Una redactora de Telemadrid les utilitza com a prova dels fets per la seva crònica.

Els vidres d’accés al pàrquing subterrani estan trencats. En canvi, a l’edifici de Catalunya Caixa els cristalls blindats van defensar l’entitat. Només hi regalima una gota després que hagin esborrat les pintades. No poden dir el mateix les sucursals bancàries de l’altra banda del carrer. A la calçada hi ha algunes tanques tombades. Res fora de lloc. La música sona a les escales de la Catedral.

Una vaga impune

Pudor de fum. Gent que corre. Molts joves amb samarretes negres i passamuntanyes. Poques ganes de donar la cara i molta energia al servei de la brega. S’hi atreveixen. És un objectiu vital? Potser sí. La “vaga” d’ahir va servir per veure que existeixen els professionals del merder. Comprovar-ho in situ fa feredat. Nois i noies, senyors i senyores. És igual el sexe, l’edat o d’on vinguin. Són buscabregues. Indeseables. S’hi dediquen. Persones que creuen que van per la vida practicant un discurs amb la raó absoluta i que es poden carregar tot allò que els passa per davant. I, en un país on la impunitat és gratuïta, s’hi troben còmodes.

No hi ha diàleg ni respecte. Els contenidors cremats, les parets pintades, els cotxes trencats o les persones lesionades són, una a una, les víctimes d’aquesta jornada que va començar amb talls de carrer i impediment del poc transport públic que hi havia a primera hora. Les destrosses al centre de Barcelona es feien evidents cada minut que passava. Llastimosament a cada carrer era fàcil trobar contenidors tombats, gent escridassant, pintant, o obligant a d’altres persones a no anar a treballar o a estudiar. N’hi diuen llibertat. És a dir, que ets lliure de fer-los cas o d’atendre’n les conseqüències.
La manifestació convocada pel migdia va tornar a ser una mostra de barra lliure d’increpacions. Podria haver estat, pels sindicats, una gran ocasió per aplegar milers de persones. Haurien caminat pacíficament, reclamant el que vulguessin. Cridant, amb pancartes i manifestos. Només faltaria que no poguessin manifestar-se ni fer vaga. És un dret individual al que cadascú pot acollir-se. O no.

Atacs a la premsa
En la societat hipermediatitzada en què vivim, els mitjans de comunicació són actors necessaris. El que s’hi reflecteix és el missatge d’aquesta societat. Poden captar vídeos o fotos que segellen la història. Els sindicats podrien haver buscat en ells uns bons aliats per donar més veu a les seves legítimes reivindicacions. No ho van fer. Preferien atacar. Les unitats mòbils presents a plaça Universitat van quedar amb un agre record de la jornada. RAC1 va ser qui pitjor en va sortir, amb pintades i vidres trencats al seu cotxe. COMRàdio, La Sexta i TV3 també van rebre. I un periodista d’Intereconomia, només amb una càmera de fotos a la mà, explicava que tenia por d’agafar el micro i per això anava com anava. La por s’apoderava de la ciutat. Atacar els mitjans és posar-te’ls de cul. Però era l’escena del migdia. Gairebé tots tenien la seva aventureta per explicar. Una altra oportunitat perduda pels que reclamen però no ofereixen. I uns periodistes, per cert, que no deixen de ser treballadors.

A la tarda Barcelona era una batalla campal. Un passeig pel centre constatava una sensació massa tensa. L’ambient, massa dolent. Les furgonetes dels Mossos corrien amunt i avall, amb mala llet. Tenien ganes d’usar el garrot. La Via Laietana i la Plaça Catalunya eren els punts neuràlgics d’una guerra que, després d’una escena negra a la plaça de la Catedral, va anar minvant. Però la zona va quedar molt malmesa. Els aparadors, trencats. Contenidors i papereres traient fum. Gent que en volia més. I més. A quarts de nou algú prenia consciència: “Ja no m’aguanto, marxem“, es podia sentir. Però eren pocs. D’altres evidenciaven el cansament asseguts al terra d’uns carrers on no hi passaven cotxes. Només hi havia restes de cendra.

Ara tocarà passar comptes. El dia perdut val molt. Les destrosses incrementaran la factura. L’economia d’un país que està als mínims, amb un atur elevadíssim, ho haurà de suportar. I de ben segur que aquesta situació és una causa dels fets d’ahir. Però no es justifica la desproporció. Caminar per una Gran Via plena de brutícia, veure gent encaputxada i que busquen fer mal no m’agrada. Uns carrers plagats de furgons policials cremant la primera marxa del vehicle tampoc. Res de tot el que s’ha viscut en les darreres hores formarien part de la Catalunya que desitjaria. Però així són les coses que lluny queden, per exemple, de la vila del pingüí. Un país perfecte i cívic no existeix. Per alguna cosa Arale és ficció.

Ara fem balanç

Les etapes van i venen. I els darrers 8 mesos han anat a un ritme frenètic. Puja i baixa. Frena i accelera. Rum, rrruuum. Seria un Dragon Khan. Però han estat un no parar que m’agradaria recopilar. Perquè m’ha agradat i m’ho he passat bé. Per allò de deixar escrites les coses. El gener van passar els Reis, però no et canvien la vida.
De fet, els tombs van començar el febrer. Les pràctiques obligatòries de la facultat em van fer recaure a RAC1, al millor equip d’esports que té la ràdio catalana actualment. Estar al Primer Toc em va fer conèixer gent excepcional, i poder gaudir de la ràdio pràcticament cada dia. Entre el seminari de ràdio a la facultat i les pràctiques, vivia entre ones. A nivell personal, però, el ritme de sis hores de classe al matí i una mica més de quatre de pràctiques cada tarda, anant i tornant des de Sant Sadurní significava un cansament important.
Algunes de les coses fetes a RAC1 ja les vaig penjar en aquest bloc, com va ser una recopilació de llibres esportius per Sant Jordi.

Més Barça Que Mai

Continua la lectura de “Ara fem balanç”