Però aquest any també ha estat especial pel concert que van oferir el 15 d’abril al Gran Teatre del Liceu, a Barcelona. Va ser una versió simfònica dels seus temes, estrenada l’estiu passat al Vendrell.  Aquí enllaço la versió completa del concert que va emetre TV3 el 26 de juny.

A banda del lloc i de la versió simfònica, el més impressionant d’aquella nit va ser sentir el tema ‘Les nits al Liceu‘ cantat al mateix escenari. I no una vegada, sinó dues! El moment, com es pot veure en el següent vídeo, va ser únic. Viscut en directe, però, guanya molt més fins al punt de posar la pell de gallina. I no una vegada, sinó dues!

Crec que aquesta cançó ja hauria de saltar dels seus repertoris, doncs l’emoció es rebaixa en d’altres concerts. Com a prova, aquest altre fragment gravat en el concert que van fer a Reus fa un parell de mesos:

Tot seguit enllaço els tres vídeos que Joel Joan ha dirigit, en col·laboració amb l’Escac, que mostren alguns dels valors de l’entitat.

Per molts anys Òmnium… i ens veiem dilluns!

Aquests dies internet debat sobre els croissants. Tinc l’esperança que algun dia el hashtag #croissantisme aconseguirà ser trending topic. Però mentre aquesta fita no s’assoleix, servidor en seguirà menjant i parlant, de croissants. Bé, i si s’assoleix també. Gaudir d’un bon croissant és un dels petits plaers de la vida. Cadascú té els que té, ves!

Dijous, al blog del comidista, es plantejava el debat de per què els croissants espanyols són tants dolents. Ben cert. Com la majoria del pa que mengem, moltes pastes són goma plastificada i passada per un forn. I a vegades ho treuen abans d’hora i tot!

Arran dels comentaris que va rebre aquell post, l’autor del blog, Mikel Iturriaga, ha fet un recull del millor #croissantisme. És d’aquells enllaços que cal guardar perquè mostra el mapa del bon croissant, segons el que li van fer arribar els lectors.

Gràcies a en Toni Peñafiel i a la Calín Semaan per fer-me arribar aquests dos enllaços.

Malgrat tot, he de reconèixer que encara tinc pendent dues cites molt especials: tastar els croissants de les pastisseries Badia Roca i Hoffman, de Barcelona. Van guanyar el premi al millor croissant del 2009 i del 2010, de manera que caldrà passar la prova de foc. Espero fer-ho en breu. Aquí enllaço un vídeo de BTV que en parla.

Per cert, la foto superior d’aquest post és de dissabte a la nit, des de Greenwich, a Londres. Les vistes són meravelloses. A la capital anglesa, a falta de localitzar bones pastisseries, m’he anat servint de delicioses creps de Nutella. Potser aviat tocarà fer #crepisme?

Apunt ràpid: Aquest matí he tret el cap per la Plaça de la Catedral, el punt neuràlgic de la batussa d’ahir. Això és el que hi he vist:

No hi ha cendres, ni crits. Hi ha un turista, que grava un vídeo. O una turista que fa una foto. I uns músics que canten a les escales de la Catedral de Barcelona. L’ambient és de normalitat en un matí de sol. Pocs rastres permeten ensumar que fa menys de 24 hores d’una batalla campal en aquell escenari. No era una manifestació, eren massa persones amb ganes de brega.

Com cada dijous des de fa 30 anys el mercat gòtic llueix a la plaça de la Catedral de Barcelona. Avui s’hi ha instal·lat amb normalitat. En queden pocs rastres, del 29S. S’hi poden trobar, això sí, tres rajoles arrencades. Una operari que les reestableix comenta que van ser usades per tirar-les pel cap de la policia. Una redactora de Telemadrid les utilitza com a prova dels fets per la seva crònica.

Els vidres d’accés al pàrquing subterrani estan trencats. En canvi, a l’edifici de Catalunya Caixa els cristalls blindats van defensar l’entitat. Només hi regalima una gota després que hagin esborrat les pintades. No poden dir el mateix les sucursals bancàries de l’altra banda del carrer. A la calçada hi ha algunes tanques tombades. Res fora de lloc. La música sona a les escales de la Catedral.

No hi ha diàleg ni respecte. Els contenidors cremats, les parets pintades, els cotxes trencats o les persones lesionades són, una a una, les víctimes d’aquesta jornada que va començar amb talls de carrer i impediment del poc transport públic que hi havia a primera hora. Les destrosses al centre de Barcelona es feien evidents cada minut que passava. Llastimosament a cada carrer era fàcil trobar contenidors tombats, gent escridassant, pintant, o obligant a d’altres persones a no anar a treballar o a estudiar. N’hi diuen llibertat. És a dir, que ets lliure de fer-los cas o d’atendre’n les conseqüències.
La manifestació convocada pel migdia va tornar a ser una mostra de barra lliure d’increpacions. Podria haver estat, pels sindicats, una gran ocasió per aplegar milers de persones. Haurien caminat pacíficament, reclamant el que vulguessin. Cridant, amb pancartes i manifestos. Només faltaria que no poguessin manifestar-se ni fer vaga. És un dret individual al que cadascú pot acollir-se. O no.

Atacs a la premsa
En la societat hipermediatitzada en què vivim, els mitjans de comunicació són actors necessaris. El que s’hi reflecteix és el missatge d’aquesta societat. Poden captar vídeos o fotos que segellen la història. Els sindicats podrien haver buscat en ells uns bons aliats per donar més veu a les seves legítimes reivindicacions. No ho van fer. Preferien atacar. Les unitats mòbils presents a plaça Universitat van quedar amb un agre record de la jornada. RAC1 va ser qui pitjor en va sortir, amb pintades i vidres trencats al seu cotxe. COMRàdio, La Sexta i TV3 també van rebre. I un periodista d’Intereconomia, només amb una càmera de fotos a la mà, explicava que tenia por d’agafar el micro i per això anava com anava. La por s’apoderava de la ciutat. Atacar els mitjans és posar-te’ls de cul. Però era l’escena del migdia. Gairebé tots tenien la seva aventureta per explicar. Una altra oportunitat perduda pels que reclamen però no ofereixen. I uns periodistes, per cert, que no deixen de ser treballadors.

A la tarda Barcelona era una batalla campal. Un passeig pel centre constatava una sensació massa tensa. L’ambient, massa dolent. Les furgonetes dels Mossos corrien amunt i avall, amb mala llet. Tenien ganes d’usar el garrot. La Via Laietana i la Plaça Catalunya eren els punts neuràlgics d’una guerra que, després d’una escena negra a la plaça de la Catedral, va anar minvant. Però la zona va quedar molt malmesa. Els aparadors, trencats. Contenidors i papereres traient fum. Gent que en volia més. I més. A quarts de nou algú prenia consciència: “Ja no m’aguanto, marxem“, es podia sentir. Però eren pocs. D’altres evidenciaven el cansament asseguts al terra d’uns carrers on no hi passaven cotxes. Només hi havia restes de cendra.

Ara tocarà passar comptes. El dia perdut val molt. Les destrosses incrementaran la factura. L’economia d’un país que està als mínims, amb un atur elevadíssim, ho haurà de suportar. I de ben segur que aquesta situació és una causa dels fets d’ahir. Però no es justifica la desproporció. Caminar per una Gran Via plena de brutícia, veure gent encaputxada i que busquen fer mal no m’agrada. Uns carrers plagats de furgons policials cremant la primera marxa del vehicle tampoc. Res de tot el que s’ha viscut en les darreres hores formarien part de la Catalunya que desitjaria. Però així són les coses que lluny queden, per exemple, de la vila del pingüí. Un país perfecte i cívic no existeix. Per alguna cosa Arale és ficció.

Més Barça Que Mai

He dit Sant Jordi. I aquest Sant Jordi del 2010 em quedarà gravat. Recordo el moment (quarts d’una del migdia), el lloc (davant de Palau Robert) i amb qui estava quan em va trucar en Toni Aira. “El tren passa. Puges?”. Ràpidament em va explicar la posada en marxa de la campanya electoral de Marc Ingla a la presidència del Barça. Feia mesos que ho gestaven, i ara tocava fer el salt. El dilluns següent ja fèiem les primeres reunions per definir la campanya on-line de la candidatura. El 6 de maig va saltar a la llum el candidat de Més Barça Que Mai. I tot el mes de maig combinant facultat+RAC1+campanya, el temps per dormir era un bé escàs.

Se’n podria fer un debat a fons sobre quina de les quatre candidatures a la presidència blaugrana va tenir un millor impacte a la xarxa. Cadascuna va tirar per vies diferents. I amb tempos totalment diferents. Alguns portaven mesos treballant-s’ho a la xarxa i anys remenant subterràniament.

En el cas de Marc Ingla, tot va arrencar aquell dia, 26 d’abril. D’entrada, es va deixar clar que totes les eines eren de precampanya i campanya, i en cap moment es va fer passar el candidat per qui no era. Sempre era evident que el missatge on-line el transmetia l’equip de campanya. I quan parlava el candidat, s’afirmava i es demostrava que era ell. Al Twitter, l’usuari @marcingla era de campanya i quan en Marc twittejava ell mateix signava el tuit com a ^MI.

El contingut a la xarxa va ser constant, substanciós i incansable: Un equip de vídeo seguia tots els moviments del candidat per després recollir-los. Els Power Point (marca de la casa) amb les propostes que es feien estaven degudament penjats a l’Slideshare i les fotos dels actes al Flickr. Finalment, tota petició que arribava via Facebook era atesa. Els blocaires passaven per la seu a reunir-se amb el candidat.

Sota el meu parer, i malgrat l’apretada en el temps, tota la feina de l’equip on-line va ser molt bona.
En vaig quedar molt i molt satisfet de la feina feta, però gens del resultat final. És obvi. Amb aquests mesos, em miro amb nostàlgia aquelles setmanes. Vam viure el moment, però el temps era curt. N’he après. Ho volia, i era necessari. I ara mateix canviaria moltes coses. No, no ho puc fer ja. Ara ja no. Però en el futur desitjo que sí.

El candidat vencedor no va guanyar les eleccions pel 2.0. Ni Marc Ingla les va perdre per això. Internet no fa guanyar unes eleccions, però ajuda a conversar amb molta gent. A prendre el pols. Perquè cal escoltar allò que comenten al bloc o publiquen al teu mur. Si no, deixa de perdre el temps. I pot ajudar a perdre-les si hi ha relliscades. Però el contacte humà encara hi fa molt. La xarxa ajuda a fer córrer el missatge molt ràpid i a crear-ne debat.

I més ràdio

Just acabar la campanya de Marc Ingla va arribar una nova oportunitat per tastar una ràdio de les grans. Em venia de la ma d’en Valentí Sanjuan per coordinar el programa Vist i no vist de Catalunya Ràdio. Només eren cinc caps de setmana en què vaig poder descobrir per dins la ràdio pública de Catalunya.

I, ARA, avui, després de dos mesos retornat a la premsa local a El 3 de vuit toca posar punt i final. ARA és moment de tancar totes les carpetes. ARA és moment de fer un salt a a una nova vida. ARA… començo a preparar un altre post per explicar-ho!

El poble proposa

Aquesta prohibició no té el seu origen en els polítics. Va començar amb una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) proposada per un grup de ciutadans: la plataforma PROU!. Fer-ho no és fàcil, doncs cal recollir 50.000 signatures en només 4 mesos. La col·lecta va començar el novembre del 2008 i se’n van aconseguir més de 180.000!

Prèviament, cal que la Mesa del Parlament admeti a tràmit la proposta. Un primer escull per a la pura participació ciutadana, ja que aquest és el primer pas parlamentari que pot tallar d’arrel les propostes.

Les comissions

Una vegada les signatures s’han validat, és el ple del Parlament qui vota debatre o no la proposta. Una segona barrera important a saltar, doncs amb una majoria negativa tota la feina de la ciutadania es tira pel barranc i no es pot ni debatre. Un cop s’aconsegueix superar aquest tràmit, la llei arrenca el seu camí. La comissió corresponent la discutei, amb les aportacions dels ciutadans partidaris i detractors de la proposta. En el cas dels toros no n’han faltat ni d’una banda ni de l’altra. A partir d’aquí, la ruta és la mateixa que qualsevol altra proposta de llei.

I arriba el debat!

Finalment, com tota llei, arriba al seu tram final: el debat i la votació a la cambra. El cas dels toros torna a ser singular perquè fins a darrera hora ha existit el debat i la incertesa en els vots. El fet que els partits majoritaris, CiU i PSC, donessin llibertat de vot als seus diputats obria totes les opcions. Crec que ha estat molt i molt positiu aquesta oportunitat dels diputats de no actuar només com a membres dels seus partit, i que puguin documentar-se i parlar amb les parts lliurement. Ha servit, també, perquè els lobbies passessin a l’acció. La pressió i la tensió es va mantenir fins al final.

A la tribuna del Parlament se’n va parlar. Cadascú hi va dir la seva. Realment la paraula debat i el propi nom de Parlament van tenir més sentit que mai. I finalment els diputats van votar: 68 a favor, 55 en contra, i 9 abstencions. La representació del poble  ha parlat.

L’expectació creada internacionalment és per l’afer dels toros, però analitzar l’esquelet del procés és clau per entendre com funciona la democràcia. Una democràcia participativa que, en aquest cas, s’ha espremut fins al fons. Totes les parts hi surten guanyant i ha de ser un exemple per explicar de com la política, fora de la mateixa, serveix per canviar les coses. I que ens implica a tots perquè tot és política.

Fa uns dies, tornant de la platja de Vilanova, un anunci en una tanca de la C-15 em va enlluernar: “Toy Story 3, en breu als cinemes, i en 3D”. Una cosa així resava l’anunci. La imatge del mític Buzz em va copsar: “la vull veure!”, vaig exclamar. Tenia ganes d’anar al cine, i havia decidit que la pel•lícula que veuria el 2010 seria aquesta. Alguns amics, de seguida van voler-se sumar a la iniciativa. O sigui, que quan ens vagi bé hi anirem.

D’aquesta manera, veuria una altra pel•lícula, de dibuixos animats, i m’estrenaria en el 3D al cinema. Però no tot podia ser tanta alegria ni felicitat. Alguna cosa podria no rutllar tant bé com sembla. En efecte, les grans productores nord-americanes ens ho venen a posar difícil: només s’han distribuït 12 còpies d’aquesta pel•lícula en català, i cap d’elles és en 3D. Afortunadament, però, a Vilafranca és un dels llocs on la pel•lícula es pot veure en català, però en dues dimensions. El fet ens obliga a triar: 3D o llengua?

Malgrat ho venguin com la panacea, la persones que han vist cinema en 3D diuen que no n’hi ha per tant i que “l’excusa 3D” només serveix per encarir el preu de l’entrada. Podria ser una opinió vàlida. No obstant, l’Imax és prou fascinant com per fer-se’n una idea aproximada. Ara bé: visionar la pel•lícula doblada en la nostra llengua, la nativa i que utilitzem cada dia, és també un dret que tenim. La normalització de l’ús del català és una tasca encara de picar pedra i de persuadir molt, i fets com aquests ho demostren. Que les productores nord-americanes es posin de cul a transmetre les seves ficcions en català ens fa veure que no ens estimen massa més enllà de la recaptació. Quan la nova llei del cinema entri en vigor serà una correcció –relativa- a aquesta anomalia.

Dit això, segurament optaré per veure-la en català. La tercera dimensió ja vindrà un altre dia. Està molt bé que hi hagi qui vulgui defensar les versions originals, però també caldria considerar la llibertat de poder triar si es vol veure en anglés, espanyol o català, sigui pels motius que sigui. De ben segur que el públic potencial de Toy Story 3 ho entendrà millor en català. En el fons, comprendre el relat de la pel•lícula m’interessarà bastant més que no pas posar-me unes ulleretes que t’envien la tercera dimensió deixant-te enrere els drets lingüístics.

Ens hi veiem el 10 de juliol?