Fa uns dies, tornant de la platja de Vilanova, un anunci en una tanca de la C-15 em va enlluernar: “Toy Story 3, en breu als cinemes, i en 3D”. Una cosa així resava l’anunci. La imatge del mític Buzz em va copsar: “la vull veure!”, vaig exclamar. Tenia ganes d’anar al cine, i havia decidit que la pel•lícula que veuria el 2010 seria aquesta. Alguns amics, de seguida van voler-se sumar a la iniciativa. O sigui, que quan ens vagi bé hi anirem.

D’aquesta manera, veuria una altra pel•lícula, de dibuixos animats, i m’estrenaria en el 3D al cinema. Però no tot podia ser tanta alegria ni felicitat. Alguna cosa podria no rutllar tant bé com sembla. En efecte, les grans productores nord-americanes ens ho venen a posar difícil: només s’han distribuït 12 còpies d’aquesta pel•lícula en català, i cap d’elles és en 3D. Afortunadament, però, a Vilafranca és un dels llocs on la pel•lícula es pot veure en català, però en dues dimensions. El fet ens obliga a triar: 3D o llengua?

Malgrat ho venguin com la panacea, la persones que han vist cinema en 3D diuen que no n’hi ha per tant i que “l’excusa 3D” només serveix per encarir el preu de l’entrada. Podria ser una opinió vàlida. No obstant, l’Imax és prou fascinant com per fer-se’n una idea aproximada. Ara bé: visionar la pel•lícula doblada en la nostra llengua, la nativa i que utilitzem cada dia, és també un dret que tenim. La normalització de l’ús del català és una tasca encara de picar pedra i de persuadir molt, i fets com aquests ho demostren. Que les productores nord-americanes es posin de cul a transmetre les seves ficcions en català ens fa veure que no ens estimen massa més enllà de la recaptació. Quan la nova llei del cinema entri en vigor serà una correcció –relativa- a aquesta anomalia.

Dit això, segurament optaré per veure-la en català. La tercera dimensió ja vindrà un altre dia. Està molt bé que hi hagi qui vulgui defensar les versions originals, però també caldria considerar la llibertat de poder triar si es vol veure en anglés, espanyol o català, sigui pels motius que sigui. De ben segur que el públic potencial de Toy Story 3 ho entendrà millor en català. En el fons, comprendre el relat de la pel•lícula m’interessarà bastant més que no pas posar-me unes ulleretes que t’envien la tercera dimensió deixant-te enrere els drets lingüístics.

Ens hi veiem el 10 de juliol?

A vegades descobreixes directes que són genials…

Però ara la decisió final la tindrà la votació popular. És a dir, tu. El lector. Vosaltres podeu decidir que aquest sigui el millor bloc d’un universitari. Per això, espero el vostre suport, i us demano que feu un vot. Que m’envieu un missatget.

Per votar SergiSabate.cat

heu d’enviar un SMS al 25325 amb el missatge

NETREPORTER SERGI

Com podeu veure al banner lateral, el cost del missatge és de només 35 cèntims. Us demano menys que convidar-me a un cafè!

Evidentment, cadascú és lliure d’enviar els missatgets que vulgui, sempre abans del dia 15 de maig. Dels quatre finalistes, aquest és l’únic bloc del Penedès, o l’únic amb el punt cat, o l’únic de l’àmbit de la comunicació…

Serà tot un premi el teu suport. Endavant!

D’orígen barceloní, Pujols va residir bona part de la seva vida a La Torre de les Hores, a Martorell (Baix Llobregat), on d’aquí uns dies s’hi farà una de les presentacions d’aquest volum. Val a dir també que Pujols és l’ideòleg d’un concepte filosòfic propi (d’ell) prou curiós: hiparxiologia.

El volum és un recull d’anècdotes que Clopas recollí del mateix Pujols. Situacions estranyes, més o menys gracioses, que la memòria del filòsof va ser capaç de retenir per després ser explicades. N’hi ha de prou curioses. En recullo una:

“Quan va ser construida la font monumental al centre de la plaça d’Espanya, obra de Josep Maria Jujol, Francesc Pujols el va felicitar per la bellesa del monument.

- Vostè és dels pocs a qui agrada -li va dir l’arquitecte-. I per cert que no comprenc que no agradi a tothom, perquè tota la font està copiada de coses bones“.

Una mica, si se’m permet la comparació, seria com un Twitter de l’època del propi Pujols. Relats de la vida mateixa.

No importa tant la raó com l’emoció. Aquesta és la principal tesi del llibre Storytelling (Christian Salmon, Península 2008). El volum pretén parlar del relat com una màquina de fabricar històries per formatar ments. Un dels casos que exposa Salmon és com en els temps antics, durant el segle XIX o XX, per exemple, la raó existent de les persones era treballar sota una jerarquia. En les empreses, calia fer un treball sota unes ordres. Als treballadors se’ls demanava silenci i compliment. A l’estil militar. Però mica en mica, els directius empresarials van començar a veure -encara falta molta vista, però- que el millor per arribar a bon port amb tot un equip motivat calia implicar-los en el projecte. Per fer-ho, és necessari seguir un fil conductor d’una història que, el mínim que se li demana, és versemblança i que tingui un argument a seguir. Els valors i la valoració de les empreses amb relat propi, com Nike, Adobe o Machintosh (quines històries personals que ha explicat sempre Steve Jobs!) són el que les fan avançar i els tiren endavant la seva reputació.

Un dels camps on l’Storytelling està sent més recorrent és en el terreny de la Política. Així és com Karl Rove (l’spin doctor de George Bush) va aconseguir que aquest revalidés la presidència dels Estats Units l’any 2004. Això és, a partir d’Ashley’s story, el relat d’una nena que havia perdut la seva mare en els atemptats de l’11 de setembre a Nova York. Bush se la va fer seva per exposar així la seva voluntat de lluitar contra el terriorisme i, al cap i a la fi, de voler ajudar a aquella nena, procurar per la vida de tots els nord-americans. Amb un relat d’igualtat i de fer dels Estats Units un món més just, Barack Obama amb el seu Yes, we can, va aconseguir arribar a la Casa Blanca l’any 2008. I això també porta, irremeiablement, a una implicació molt directa de la història personal de la vida del polític.

A aquestes alçades, sobretot a Estats Units tot i que cada cop més aplicable a Europa com el cas Sarkozy que explica el llibre, la política és una màquina d’històries. Evidentment, per aplicar un bon relat cal tenir alguna cosa per oferir, per explicar. I cal aconseguir la fórmula perquè tingui credibilidat, i la proposta política sigui interessant, atractiva i comprensible. Com tota història, doncs, cal arrencar amb una descripció de la situació política, un punt de partida. A partir d’aquí, serà el moment de plantejar la proposta en forma de relat, amb uns personatges, uns fets i uns conflictes, per acabar amb l’emissió del mitja i resoldre els interrogants i conflictes plantejats. Aquests solen ser els ingredients de les històries.

Sèries televisives com The West Wing demostren la vàlua i la importància d’un relat per aconseguir fidelitzar els ciutadans i, al cap i a la fi, assolir el seu vot. Això ha portat que els polítics i els seus entorns es fixessin en els guionistes de Hollywood com a assessors en matèria de comunicació. Qui millor que els guionistes d’històries d’èxit a les pantalles per construir un relat de país, devien pensar.

Storytelling conclou, per tant, que la construcció de la vida sobre històries és i serà la clau de funcionament dels negocis. De la política. De les formes de fer màrqueting. De comunicar, al cap i a la fi. L’exemple de les eleccions franceses és prou explícit de fins a quin punt el debat de fons de les idees ha passat a un segon pla.

Val a dir, com a precisió, que el llibre no és un manual pràctic sobre com teixir un bon relat. Senzillament, Salmon exposa casos empresarials, d’entrada, i polítics, en la segona part del llibre, de l’ús del relat per arribar a un objectiu preestablert. L’autor dona voltes a la mateixa idea en moltes pàgines, per acabar donant importància al relat. Ho fa amb aquests casos, alguns amb bastantes similituds, buscant el sentit d’aquestes històries.

De bon matí ens vam plantar a l’aeroport del Prat. Ens havien convocat a les deu, i el vol va sortir a les 11:40. No deixava de sorprendre’m el perquè sortíem des de la Terminal B de la T2, tenint una flamant T1 recentment inagurada, que hagués tingut, també, el seu simbolisme, per donar el relleu de la terminal nova a la més nova a partir d’ara. Nombrosos periodistes recollíem allà els bitllets i les acreditacions per l’acte. L’avió va volar mig buit, amb els periodistes al final de tot i les autoritats i sèquits respectius al davant. No vaig controlar el temps del vol, però el que és cert és que va ser molt ràpid. Tot i així, va sobrevolar Lleida ciutat i l’aeroport fins a tres vegades per tal que els mitjans gràfics poguessin prendre’n imatges. L’avió va ser un Airbus A320 de Vueling.

En arribar a Lleida, els bombers van batejar el primer vol comercial a aquell aeroport. El que més em va sorprendre fou veure una nombrosa massa de gent, en tot el perímetre de l’aeroport. Els ciutadans i ciutadanes de les comarques de Lleida no es volien perdre aquell moment. L’aeroport d’Alguaire connectarà les terres de Ponent amb el món. És una porta més per a ells, per a Catalunya. Un nou aeroport amb connexions a l’estranger és una molt bona notícia pel país. Per això, en veure tanta gent expectant de l’arribada d’aquell primer avió, se’m va posar la pell de gallina. Estava vivint, en primera persona, un dia històric per Catalunya.

Un cop tots els periodistes i mitjans gràfics ens vam instal·lar a la pista, la porta de l’avió es va obrir perquè baixessin el president de la Generalitat, Jose Montilla, juntament amb el President del Parlament, Ernest Benach, el vicepresident del Govern, Carod-Rovira, i el conseller PTOP, Joaquim Nadal. La foto buscada: els quatre governants, baixant del primer vol comercial a Alguaire.

Un cop fetes totes les salutacions, torn per a uns discursos. És el momentum llarg i farragós. Mentre un parlava, la resta al darrera, escoltant… alguna ganyota. Els discursos van transcórrer damunt un escenari amb un backdrop preparat per a la ocasió. No hi van faltar autoritats com el cap de govern d’Andorra, el conseller d’Agricultura, el president d’Spanair, Ferran Soriano, i el president de Vueling, Josep Piqué, que va fer una salutació a dalt l’avió.

Mentrestant, en una sala de l’aeroport, Segre ràdio, Lleida Televisió i Catalunya Ràdio tenien els seus estudis mòbils habilitats. TV3 i la televisió andorrana també van efectuar un important desplegament tècnic i humà. Prop de 200 periodistes havien estat acreditats. Una nota més del moment.

Finalment, els periodistes vam tornar a Barcelona en autocar, Montilla i Benach en els seus cotxes oficials, però… on era Carod-Rovira? Ja durant els parlaments vaig buscar-lo per fotografiar-lo, i no hi havia manera de veure’l. Més tard vaig sentir que havia marxat novament cap al Prat perquè havia de volar cap a Senegal. I, avui, La Vanguardia explica que el retorn l’havia fet en helicòpter. Carod sabia de la importància de la foto a Alguaire en un moment com aquell. I Toni Aira ho explica al seu bloc.

Fotos pròpies

Vídeo de l’ACN

PD: I un agraïment molt especial a Roger Melcior, ideòleg i company d’aquesta escapadeta, i a Ramon Masip, per la seva col·laboració en la producció.

La presentació fou lluïda, amb la participació de Francesc-Marc Àlvaro i el propi Gendrau. Àlvaro és qui ha fet el pròleg del llibre. Un text que, pel fet d’estar poc acostumat a llegir Marc Àlvaro i menys en català, i pels elogis i la forma com descriu al polític em semblava que estava llegint Guillem Carol. En tot cas, aquest darrer admet herències alvarianes en les seves escriptures. Un Àlvaro que va dir, com també escriu al llibre, que Campuzano ha de passar als llibres d’història per ser un dels principals impulsors de la supressió definitiva del servei militar a Espanya. En la publicació, el polític detalla que això va ser un dels punts del pacte del majèstic.

‘Carles Campuzano: patriotisme a peu de carrer’ són 130 pàgines, que passen volant, i que permet conèixer tot el recorregut de més de vint anys en política del seu protagonista. He tingut la oportunitat de llegir-lo aquests dies de Nadal. Campuzano relata els seus inicis a la JNC, arran de les seves inquietuds nacionalistes quan anava a l’institut a Vilanova, passant per l’emoció de ser diputat al Parlament de Catalunya (1992), el fet de deixar-ho de ser després d’una conversa de sofà amb el president Pujol (1995) i, sobretot, detalla les seves accions al Congrés de Diputats, lloc on hi fa política des de fa 13 anys i on les ha viscut de tots colors.

En aquest sentit, em queda la sensació que he conegut, al llibre, el Campuzano més polític, més de partit. No se li ha de treure mèrit – ans al contrari – a totes les accions legislatives que s’han endegat gràcies a ell o al seu grup parlamentari. Però, a diferència d’altres llibres de polítics dels quals se’n fa més ressò per alguna frase polèmica més que per la vàlua del propi text, el citat llibre no té, al meu parer, cap punt de polèmica i se’n surt prou bé quan Gendrau el vol ubicar en “l’entorn crític” de Convergència. Tampoc tenen pèrdua alguns detalls simpàtics, com el fet que li van tirar un pastís a la cara o una galleda d’aigua mentre impartia una xerrada a l’autònoma.

El currículum en polítiques socials de Campuzano que explica al llibre és d’un nivell notable. És un dels polítics que treballa, que escolta. De fet, és dels que no s’ha quedat pas enrere i fa un bon ús de les eines 2.0 aplicades a la seva feina. És, per tant, una lectura recomanable, molt amena. I, sí, des d’un punt de vista partidista. Però, a tot plegat, acabo pensant, més enllà del llibre… Voldria Campuzano acabar de maquillar la seva carrera política tornant a la política municipal i treballant per la seva Vilanova?

Fotos de la presentació

La Confraria del cava sempre pretén omplir la plaça de l’ajuntament i sortir a la premsa del cor gràcies a una persona “famosa” que ve a Sant Sadurní a parar la ma i a ser coronada reina del cava. Fa un parell d’anys, per exemple, la Reina fou Jaydy Michel. Aquella era una mexicana, una mica més coneguda, que va aconseguir bastant més ressò mediàtic. Recordo, per exemple, que la plaça s’omplia ràpida els anys d’Operación Triunfo amb les reines Beth o Gisela. Lluny queden les Mascó, García Melero o Eva Santolaria, del 90, 93 i 96 respectivament. Aquest 2009 l’acte m’ha deixat preocupat. Si el Cavatast funciona per inèrcia, tinc la sensació que l’acte de coronació de la Reina, també.

Dissabte la plaça no estava plena. No hi havia expectació creada i l’acte, al meu parer, no tenia ritme. O potser és el fet de veure cada any el mateix el que em genera aquesta sensació de monotonia, i alguns em diran que jo no sóc el target, sinó que ho són els turistes. Espero que aquesta premissa no sigui certa o tindríem un problema.

M’agradaria que la Reina del cava tingués una implicació més oberta amb el producte. Que fos un personatge que, durant l’any que suposadament ostenta aquest “càrrec” participi en actes públics. L’únic acte públic i multitudinari que la Confraria organitza és aquesta coronació. En uns dies, el cuiner Ferran Adrià serà investit confrare d’honor en un acte que serà privat. Segurament, investidures com les d’Adrià, on en el seu dia Joan Laporta, podrien congregar força expectació.

Seria bo, també, que la Reina pogués ser una persona mínimament de la terra. O anar-ho combinant entre glamour internacional, catalanes que s’ho mereixen i que les noies del poble també puguin optar a una coronació com aquestes. N’estic segur que per a elles seria un fet inoblidable, i per la confraria un estalvi considerable. Sí, d’acord, potser no sortirien a l’Hola, però de ben segur que, amb orgull, representarien el cava.

I seria bo que quan la Reina s’adreci a la gent que hi ha a la plaça ho faci amb una mica de gràcia. Enguany, la maleguena Reyes no va ni tan sols intentar allò de “bona ní a totong” que d’altres reines han fet. Les seves -pèssimes- paraules van ser una col·lecció de tòpics que qualsevol noia d’aquestes diu a la premsa del cor quan aterra en un aeroport. Cap relat personal amb el cava; cap compromís com a embaixadora del producte; cap comentari emocionalment referenciant a la gent del Penedès. M’he pres la molèstia de transcriure-ho d’aquest vídeo:

“Orgullo y satisfacción”. Almenys va ser un parlament ‘reial’.

A més, cal recordar que el dia 1 d’octubre faran un concert a la sala Apolo on gravaran disc i DVD. Aquí les entrades.

Relacionat: Concert a casa dels Lax’n'Busto