De bon matí ens vam plantar a l’aeroport del Prat. Ens havien convocat a les deu, i el vol va sortir a les 11:40. No deixava de sorprendre’m el perquè sortíem des de la Terminal B de la T2, tenint una flamant T1 recentment inagurada, que hagués tingut, també, el seu simbolisme, per donar el relleu de la terminal nova a la més nova a partir d’ara. Nombrosos periodistes recollíem allà els bitllets i les acreditacions per l’acte. L’avió va volar mig buit, amb els periodistes al final de tot i les autoritats i sèquits respectius al davant. No vaig controlar el temps del vol, però el que és cert és que va ser molt ràpid. Tot i així, va sobrevolar Lleida ciutat i l’aeroport fins a tres vegades per tal que els mitjans gràfics poguessin prendre’n imatges. L’avió va ser un Airbus A320 de Vueling.

En arribar a Lleida, els bombers van batejar el primer vol comercial a aquell aeroport. El que més em va sorprendre fou veure una nombrosa massa de gent, en tot el perímetre de l’aeroport. Els ciutadans i ciutadanes de les comarques de Lleida no es volien perdre aquell moment. L’aeroport d’Alguaire connectarà les terres de Ponent amb el món. És una porta més per a ells, per a Catalunya. Un nou aeroport amb connexions a l’estranger és una molt bona notícia pel país. Per això, en veure tanta gent expectant de l’arribada d’aquell primer avió, se’m va posar la pell de gallina. Estava vivint, en primera persona, un dia històric per Catalunya.

Un cop tots els periodistes i mitjans gràfics ens vam instal·lar a la pista, la porta de l’avió es va obrir perquè baixessin el president de la Generalitat, Jose Montilla, juntament amb el President del Parlament, Ernest Benach, el vicepresident del Govern, Carod-Rovira, i el conseller PTOP, Joaquim Nadal. La foto buscada: els quatre governants, baixant del primer vol comercial a Alguaire.

Un cop fetes totes les salutacions, torn per a uns discursos. És el momentum llarg i farragós. Mentre un parlava, la resta al darrera, escoltant… alguna ganyota. Els discursos van transcórrer damunt un escenari amb un backdrop preparat per a la ocasió. No hi van faltar autoritats com el cap de govern d’Andorra, el conseller d’Agricultura, el president d’Spanair, Ferran Soriano, i el president de Vueling, Josep Piqué, que va fer una salutació a dalt l’avió.

Mentrestant, en una sala de l’aeroport, Segre ràdio, Lleida Televisió i Catalunya Ràdio tenien els seus estudis mòbils habilitats. TV3 i la televisió andorrana també van efectuar un important desplegament tècnic i humà. Prop de 200 periodistes havien estat acreditats. Una nota més del moment.

Finalment, els periodistes vam tornar a Barcelona en autocar, Montilla i Benach en els seus cotxes oficials, però… on era Carod-Rovira? Ja durant els parlaments vaig buscar-lo per fotografiar-lo, i no hi havia manera de veure’l. Més tard vaig sentir que havia marxat novament cap al Prat perquè havia de volar cap a Senegal. I, avui, La Vanguardia explica que el retorn l’havia fet en helicòpter. Carod sabia de la importància de la foto a Alguaire en un moment com aquell. I Toni Aira ho explica al seu bloc.

Fotos pròpies

Vídeo de l’ACN

PD: I un agraïment molt especial a Roger Melcior, ideòleg i company d’aquesta escapadeta, i a Ramon Masip, per la seva col·laboració en la producció.

Per això, dimecres em vaig trobar amb en Miquel Carrillo, del grup parlamentari d’Esquerra [bloc]. Ell és de Gelida, poble del que en va ser alcalde durant 3 anys i on va fundar la ràdio municipal, una referència a la comarca. La trobada la vam fer a la seu d’Esquerra a  Sant Sadurní. Carrillo és el diputat d’aquest partit que té assignats els territoris de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, perquè és l’únic diputat d’aquests territoris a la Cambra. La oficina parlamentària d’aquest diputat consisteix en moure’s al lloc on els ciutadans el puguin requerir per anar a conversar, escoltar, o atendre’ls. I m’explicava que habitualment es troba amb ciutadans que li volen acostar els seus problemes. Al Parlament de Catalunya, Carrillo és portaveu a les comissions d’Agricultura i de Cooperació, i coordinador de l’Intergrup per la pau i la llibertat al Sahara.

Del que menys vam parlar és de la llei electoral i sobretot vam parlar molt sobre el Penedès. La Vegueria Penedès, que va pel camí de no existir mai, va ser un tema estrella de la nostra conversa. En aquest post en parla, del Penedès, i ve a ser el que em va comentar. Un altre dels temes que vaig aprofitar per comentar-li, és l’aplicació de l’article 6.4 de la llei d’Universitats. L’anterior comissionada, Blanca Palmada, s’havia compromès públicament a tirar endavant un decret per fer-ho possible, però tot això ha quedat en paper mullat. Aquí en deixo informació al respecte.

Em va agradar parlar una estona amb aquest diputat, que tot just en aquell moment ens varem conèixer. Entre d’altres temes varem comentar qüestions de les coses que fa el Parlament. Recomano a aquells que tinguin alguna inquietud política, però sobretot també a aquells a qui els agradi debatre temes polítics o posin en dubte la feina del Parlament, que parlin amb algun diputat. De la seva zona, del seu àmbit. Si aquest és accessible, es presta a dialogar, veuran com també són persones.

La presentació fou lluïda, amb la participació de Francesc-Marc Àlvaro i el propi Gendrau. Àlvaro és qui ha fet el pròleg del llibre. Un text que, pel fet d’estar poc acostumat a llegir Marc Àlvaro i menys en català, i pels elogis i la forma com descriu al polític em semblava que estava llegint Guillem Carol. En tot cas, aquest darrer admet herències alvarianes en les seves escriptures. Un Àlvaro que va dir, com també escriu al llibre, que Campuzano ha de passar als llibres d’història per ser un dels principals impulsors de la supressió definitiva del servei militar a Espanya. En la publicació, el polític detalla que això va ser un dels punts del pacte del majèstic.

‘Carles Campuzano: patriotisme a peu de carrer’ són 130 pàgines, que passen volant, i que permet conèixer tot el recorregut de més de vint anys en política del seu protagonista. He tingut la oportunitat de llegir-lo aquests dies de Nadal. Campuzano relata els seus inicis a la JNC, arran de les seves inquietuds nacionalistes quan anava a l’institut a Vilanova, passant per l’emoció de ser diputat al Parlament de Catalunya (1992), el fet de deixar-ho de ser després d’una conversa de sofà amb el president Pujol (1995) i, sobretot, detalla les seves accions al Congrés de Diputats, lloc on hi fa política des de fa 13 anys i on les ha viscut de tots colors.

En aquest sentit, em queda la sensació que he conegut, al llibre, el Campuzano més polític, més de partit. No se li ha de treure mèrit – ans al contrari – a totes les accions legislatives que s’han endegat gràcies a ell o al seu grup parlamentari. Però, a diferència d’altres llibres de polítics dels quals se’n fa més ressò per alguna frase polèmica més que per la vàlua del propi text, el citat llibre no té, al meu parer, cap punt de polèmica i se’n surt prou bé quan Gendrau el vol ubicar en “l’entorn crític” de Convergència. Tampoc tenen pèrdua alguns detalls simpàtics, com el fet que li van tirar un pastís a la cara o una galleda d’aigua mentre impartia una xerrada a l’autònoma.

El currículum en polítiques socials de Campuzano que explica al llibre és d’un nivell notable. És un dels polítics que treballa, que escolta. De fet, és dels que no s’ha quedat pas enrere i fa un bon ús de les eines 2.0 aplicades a la seva feina. És, per tant, una lectura recomanable, molt amena. I, sí, des d’un punt de vista partidista. Però, a tot plegat, acabo pensant, més enllà del llibre… Voldria Campuzano acabar de maquillar la seva carrera política tornant a la política municipal i treballant per la seva Vilanova?

Fotos de la presentació

El Parlament de Catalunya s’hi vol posar de debò per aconseguir una llei electoral pròpia. La llei electoral i la distribució territorial per vegueries semblava que serien dues de les prioritats parlamentàries del 2010, any d’eleccions, però, de moment, les vegueries ja han quedat amagades a un calaix, no fos cas que afrontar els problemes fos la feina a fer per un governant!  Noti’s ironia en l’anterior sentència.

Pel que fa a la llei electoral, cada partit té la seva proposta. És, per a ells, una llei clau. A grans trets, és fàcil de pensar que CiU i PSC busquin una llei que premiï els partits grans (ells), mentre que la resta busquin la manera en què puguin treure més representació. De la mateixa manera que premiar l’àrea metropolitana seria la idea del PSC, que és on hi té concentrat el seu vot, mentre que Esquerra i CiU volen més representació de la resta de Catalunya. Ja no és qüestió de partits, sinó de persones, que cadascú pot tenir en ment el que ell creu que seria el sistema electoral més idoni per a Catalunya. Fa uns dies, el president Ernest Benach, reclamava en un article a La Vanguardia la necessitat de fer aquesta llei per adaptar la política catalana als nous temps.

L’actual sistema

Actualment, el Parlament de Catalunya està format per 135 diputats. 85 són triats a la circumscripció de Barcelona, 17 a la de Girona, 15 a la de Lleida i 18 a la de Tarragona. És, de fet, la mateixa fórmula que s’usa per a les eleccions espanyoles. Aquests es distribueixen per la llei d’hondt. Així ha funcionat durant 30 anys. Així doncs, s’ha de triar una llista tancada i, en funció dels X diputats d’aquella llista, entren al Parlament X persones d’aquell partit. Amb quina proporció representen el territori? Ha de ser 135, el nombre de diputats?

D’entrada, doncs, definir els escons ja serà un primer dilema. A partir d’aquí, caldrà definir les circumscripcions. En aquest sentit tinc clar que la meva proposta és d’un diputat per comarca, al mateix temps que caldria fer excepcions com seria més d’un diputat a comarques molt poblades, o bé un diputat per districte a la ciutat de Barcelona

La proposta

Vull, per tant, que l’Alt Penedès pugui triar el seu representant (o seus) al Parlament de Catalunya de manera directa. I aquesta persona hauria de defensar clarament els interessos del territori, anar-hi, veure’l, i discutir amb els ciutadans. Això seria una proximitat real. Potser, doncs, el sistema polític que més s’hi adaptaria, pel meu gust, seria l’alemany (el canvi no seria tan de cop) o bé el britànic, en què s’escullen únicament els representants dels 646 districtes i que desprès, a banda de fer política nacional, ha de respondre en el seu àmbit. Per qui no sàpiga què és això de respondre al territori, que vegi el paper del ministre Simon Foster a la pel·lícula In the loop i ho entendrà ràpid.

Actualment, l’Alt Penedès té diversos ciutadans al Parlament: Joan Raventós (CiU), Roberto Labandera [bloc] (PSC), Miquel Carrillo [bloc] (ERC) i Dolors Montserrat (PP). Aquestes persones ocupen un escó al Parlament pel fet, directe, de ser de l’Alt Penedès? No. Aquestes persones defensen allà els interessos de la comarca? No, directament. He pogut jo, com a ciutadà de l’Alt Penedès triar-los a ells enlloc d’uns altres? No.

El que m’agradaria, doncs, és que d’entre aquests quatre noms (o els que siguin) en surti elegit un representant de la comarca, a qui el ciutadà se li pugui adreçar, cada setmana, per plantejar-li qüestions o demanar-li comptes sobre què fa a la cambra catalana. Que tinguin el seu despatx a la comarca, que treballin el terreny. De ben segur que un model així acostaria la política nacional al ciutadà i, a més, l’elecció seria molt més disputada i amb criteris més clars sobre l’eficiència d’aquell representant. És utòpica, aquesta proposta?

Per què?

Cada cop és més evident que una marca necessita una gestió a través de la xarxa. No ens cansem de repetir que no només es tracta de presència, sinó que ha de ser també conversa. Els municipis de Catalunya, tots 947, no deixen de ser marques amb uns potencials a explotar. Al seminari Marca Ciutat que fan a Roses ho van deixar prou clar el mes de juny passat.
En aquest sentit, durant el Cavatast també vaig notar com Sant Sadurní descuidava tot allò relacionat amb l’on-line. Era la setmana del cava, les festes principals de la vila, i la persistència a la xarxa és pobre, molt pobre. En blocs, i twitters, vaig llegir comentaris de persones que exposaven que passarien per la vila o preguntaven l’horari d’obertura de la Fira. I aquests no tenien resposta. Tinc la sensació que a l’ajuntament de la vila li és igual la seva presència a internet, i tot el seguiment i les possibilitats de la xarxa. Si ells no han fet res per recopilar la conversa sobre la vila, doncs m’hi he posat jo. Senzillament he automatitzat un sistema que anirà sol, sense dedicar-li temps, fet que suposarà que el nivell de qualitat de l’eina no sigui del tot fiable.

Quines fonts?

Ara per ara, Sant Sadurní 2.0 rebota informació que troba de manera automàtica de les següents fonts:

Cercadors:

Google News (Tots aquells mitjans que en fan alguna referència)
Google Blogs (recopila blogs que mencionen Sant Sadurní)
Youtube (vídeos referenciats a la vila)
Twitter

Mitjans de comunicació:

Penedès Digital
El Punt
Rtv Vilafranca

Blocs:

Albert Prat
Sergi Sabaté
Joan López
Base Noia
Noia Femení
CE Noia
Centenari Ateneu
Se m’n Refum
Biblioteca
Karate
Grup trekking

Utilitat

Tot seguit copio la nota que des de la Penedesfera s’ha difós:

+600 blocaires a la Penedesfera

En poc més de 4 mesos des de que va superar el mig miler, la comunitat de blocaires de l’Anoia, l’Alt i Baix Penedès i el Garraf ha superat els 600 blocaires agregats! Va arribar als 500 gairebé a poc més d’una setmana per a l’inici de les passades Jornades de la Penedesfera, al Vendrell, complint la tendència mostrada anteriorment d’augmentar en un centenar de membres cada 6 mesos. Però en aquest cas ho ha fet en un període menor i sobretot en un context on l’augment d’usuaris d’eines com twitter i Facebook sembla afectar a l’actualització i aparició de nous blocs. Aquesta xifra continua fent de la Penedesfera el col.lectiu de blocaires més nombrós de Catalunya i també una de les xarxes TIC més actives, amb més de 35.000 apunts importats pel portal dels bloggers i interessants en el web 2.0 del Penedès. Teniu una estadística i més informació a http://www.penedesfera.cat/2009/10/19/600-blocaires-a-la-penedesfera

Preparant les 3es Jornades de la Penedesfera

Al darrer Vins&Blogs van sortir temes molt interessants per parlar-hi, relacionats amb la innovació i la tecnologia. Fins i tot tenim ja propostes de taules rodones i opcions de seu de la trobada. Si voleu col.laborar-hi només ho heu de dir doncs ja comencem a preparar-les. Podeu plantejar les vostres idees als vostres blocs i/o responent a aquest e-mail. Aviat començarem les primeres reunions amb qui vulgui col.laborar en l’organització.

Ajudem a renovar la DO Penedès

Els principis de la Penedesfera es basen en compartir coneixement d’una manera col.laborativa, d’aquesta manera us demanem fer difusió i participar en triar el nou logotip de marca de la DO Penedès. Ha estat una petició del Consell Regulador a la Penedesfera. Així, aquest esdeveniment al Facebook anima a votar-hi un dels dos finalistes. Entre tots els participants en la votació popular –Viticultors, Bodegues i, sobre tot, Consumidors– es sortejarà un cap de setmana d’enoturisme!

La Confraria del cava sempre pretén omplir la plaça de l’ajuntament i sortir a la premsa del cor gràcies a una persona “famosa” que ve a Sant Sadurní a parar la ma i a ser coronada reina del cava. Fa un parell d’anys, per exemple, la Reina fou Jaydy Michel. Aquella era una mexicana, una mica més coneguda, que va aconseguir bastant més ressò mediàtic. Recordo, per exemple, que la plaça s’omplia ràpida els anys d’Operación Triunfo amb les reines Beth o Gisela. Lluny queden les Mascó, García Melero o Eva Santolaria, del 90, 93 i 96 respectivament. Aquest 2009 l’acte m’ha deixat preocupat. Si el Cavatast funciona per inèrcia, tinc la sensació que l’acte de coronació de la Reina, també.

Dissabte la plaça no estava plena. No hi havia expectació creada i l’acte, al meu parer, no tenia ritme. O potser és el fet de veure cada any el mateix el que em genera aquesta sensació de monotonia, i alguns em diran que jo no sóc el target, sinó que ho són els turistes. Espero que aquesta premissa no sigui certa o tindríem un problema.

M’agradaria que la Reina del cava tingués una implicació més oberta amb el producte. Que fos un personatge que, durant l’any que suposadament ostenta aquest “càrrec” participi en actes públics. L’únic acte públic i multitudinari que la Confraria organitza és aquesta coronació. En uns dies, el cuiner Ferran Adrià serà investit confrare d’honor en un acte que serà privat. Segurament, investidures com les d’Adrià, on en el seu dia Joan Laporta, podrien congregar força expectació.

Seria bo, també, que la Reina pogués ser una persona mínimament de la terra. O anar-ho combinant entre glamour internacional, catalanes que s’ho mereixen i que les noies del poble també puguin optar a una coronació com aquestes. N’estic segur que per a elles seria un fet inoblidable, i per la confraria un estalvi considerable. Sí, d’acord, potser no sortirien a l’Hola, però de ben segur que, amb orgull, representarien el cava.

I seria bo que quan la Reina s’adreci a la gent que hi ha a la plaça ho faci amb una mica de gràcia. Enguany, la maleguena Reyes no va ni tan sols intentar allò de “bona ní a totong” que d’altres reines han fet. Les seves -pèssimes- paraules van ser una col·lecció de tòpics que qualsevol noia d’aquestes diu a la premsa del cor quan aterra en un aeroport. Cap relat personal amb el cava; cap compromís com a embaixadora del producte; cap comentari emocionalment referenciant a la gent del Penedès. M’he pres la molèstia de transcriure-ho d’aquest vídeo:

“Orgullo y satisfacción”. Almenys va ser un parlament ‘reial’.

Fins demà tenim a Sant Sadurní la tretzena edició del Cavatast. És la fira més important del sector del cava, a la capital d’aquest producte. I així serà fins que en surti una nova proposta en algun lloc de Catalunya que desbanqui un format estancat, que viu de la inèrcia de repetir exactament el mateix cada any. Potser aquest és un comentari derrotista, dins la tendència de carregar-nos els formats, però si alguna cosa no aporta el Cavatast és innovació. La mateixa pàgina web ho demostra. Res d’actualitat, res al moment, tot és informació ‘wikipèdica‘.

El que no li falta al Cavatast, i a la Setmana del Cava, és ressò mediàtic. En part, per la reina del cava, i en part pel fet de ser, com deia, la festa del cava. Anit, uns minuts després de la coronació de la desconeguda Reina del cava (mereix un post apart), TV3 va fer una connexió en directe dins el Telenoticies Vespre. La foto superior correspon al moment del directe vist des de darrera. S’hi pot comprovar certa expectació per part de la molta gent que a aquella hora es desplaçava des de la plaça de l’ajuntament fins a la fira.

Aquí en teniu el vídeo:

En aquelles jornades vaig moderar la taula relativa a mitjans de comunicació. Va ser una estona força entretinguda, en què va planar el debat sobre si els blocaires també se’ls pot considerar periodistes o, com algú afirmà, no deixen de ser uns intrusos a la professió periodística.

M’ha fet il·lusió recuperar aquell vídeo, i aquí el deixo.

L’estrena del nou domini punt CAT és una de les mostres del compromís d’aquest mitjà que avui, amb motiu de la Diada, entrevista el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach.

Espais 2.0

Amb la supressió del terme “digital” volem donar per superada una escletxa digital, ja que al segle XXI l’ús d’internet ja ha quedat completament normalitzat com a principal font d’informació i principal eina per compartir continguts entre les persones. Justament, per aconseguir que els nostres continguts flueixin per la xarxa, a cada article s’hi inclouen botons per arxivar-lo o difondre’l en diferents eines socials d’internet. A més, ESPORTIU.CAT també disposa d’un canal a Twitter, on volem potenciar, sobretot, el contacte amb els lectors.