Camps ha rebut el suport dels valencians a les urnes amb dues majories absolutes i ha mantingut sempre una actitud xulesca. I, igual que ell, també els dirigents del PP han mostrat sempre el seu suport a Camps, a qui alguns li auguren encara molt futur polític. Se l’imaginen en un ministeri? Ai!

Aprofitant aquest fet, recomano tres enllaços al respecte. A l’ARA hem volgut recollir deu perles de Camps negant sempre cap implicació amb la trama Gürtel, com per exemple assegurant que “clar que em pago els meus vestits“, o acusant al PSOE de ser “amic de les empreses vinculades a Gürtel“.

Després que plegués, representants populars d’arreu d’Espanya han cantat les seves virtuts. Diuen que és un “exemple“, “honrat“, “honorable“, “honest“, “innocent” i que el seu gest ha estat una “generositat“. També hem recollit deu d’aquests elogis que no tenen pèrdua.

Finalment, recomano el post d’Albert Medran en què analitza el discurs que va fer Camps quan va anunciar que marxava i el compara amb el de Richard Nixon el 8 d’agost del 1974. En el cas de Camps, a més, el parlament va anar acompanyat d’una semicensura als mitjans de comunicació.

Un dels protagonistes del dia als mitjans ha estat en Matthew Eltringham. En Matt va ser dimecres a Barcelona per parlar de feedback i comunitats als mitjans en una sessió del 10 en comunicació que organitza la fundació ESCACC. Aquí en podeu veure la crònica al diari ARA en què en destacava alguns casos de periodisme ciutadà que havia exposat.

Els enllaços

Aprofitant la seva visita a Barcelona, vaig poder conversar amb ell llargament sobre la necessitat (o no) que els mitjans escoltin el seu públic i desenvolupin la seva presència a les eines socials. L’entrevista s’ha publicat aquest diumenge a l’Ara.

També va parlar amb ell en Jordi Pons, de TV3, que avui al TN migdia ha fet aquesta peça sobre la necessitat d’utilitzar el Twitter als mitjans de comunicació. Entre els exemples que explica hi ha el mateix Ara o el 3cat24 i parteix de les lliçons donades per Eltringham sobre la participació dels lectors a la BBC.

Però per rematar aquest festival tuitaire, al TN Vespre d’avui s’ha mostrat per a què poden utilitzar el Twitter els nostres polítics. En aquest cas els dos protagonistes han estat Quim Nadal (PSC) i el conseller Lluís Recoder (CDC).

Per acabar, aquí us deixo una crònica de Llums de la Ciutat sobre el I Congrés de Comunicació Política que es va fer dijous i divendres a Barcelona. Novament es van retrobar els ingredients del trio perfecte.

Arrenca el postpartit. Després de la vida al Parlament, Benach hauria de… Ernest: has d’ensenyar als polítics a no tenir por! M’agradaria que els polítics d’aquest país, tots, parlin molt i molt amb els seus conciutadans. Amb els veïns dels seus pobles. Que entrin a debatre per voluntat pròpia amb la veu divergent. Que s’acabi això d’escudar-se i surtin endavant. Han d’explicar què fan, i explicar-ho bé. Donar tota la informació del seu dia a dia només farà que ajudar una classe política que necessita revitalitzar-se. Ernest, fes entendre la cultura 2.0 a la bona gent que fa política. Perquè han de ser aquests, els governants actuals, els que hauran d’aixecar el vol de la política o l’acabaran de desprestigiar. El teu exemple ha de servir per comprendre que les coses s’han de fer i després explicar, amb claredat i transparència. Ah, i la tecnologia, si cal, ja arribarà per inercia.

Felicitats!

No hi ha diàleg ni respecte. Els contenidors cremats, les parets pintades, els cotxes trencats o les persones lesionades són, una a una, les víctimes d’aquesta jornada que va començar amb talls de carrer i impediment del poc transport públic que hi havia a primera hora. Les destrosses al centre de Barcelona es feien evidents cada minut que passava. Llastimosament a cada carrer era fàcil trobar contenidors tombats, gent escridassant, pintant, o obligant a d’altres persones a no anar a treballar o a estudiar. N’hi diuen llibertat. És a dir, que ets lliure de fer-los cas o d’atendre’n les conseqüències.
La manifestació convocada pel migdia va tornar a ser una mostra de barra lliure d’increpacions. Podria haver estat, pels sindicats, una gran ocasió per aplegar milers de persones. Haurien caminat pacíficament, reclamant el que vulguessin. Cridant, amb pancartes i manifestos. Només faltaria que no poguessin manifestar-se ni fer vaga. És un dret individual al que cadascú pot acollir-se. O no.

Atacs a la premsa
En la societat hipermediatitzada en què vivim, els mitjans de comunicació són actors necessaris. El que s’hi reflecteix és el missatge d’aquesta societat. Poden captar vídeos o fotos que segellen la història. Els sindicats podrien haver buscat en ells uns bons aliats per donar més veu a les seves legítimes reivindicacions. No ho van fer. Preferien atacar. Les unitats mòbils presents a plaça Universitat van quedar amb un agre record de la jornada. RAC1 va ser qui pitjor en va sortir, amb pintades i vidres trencats al seu cotxe. COMRàdio, La Sexta i TV3 també van rebre. I un periodista d’Intereconomia, només amb una càmera de fotos a la mà, explicava que tenia por d’agafar el micro i per això anava com anava. La por s’apoderava de la ciutat. Atacar els mitjans és posar-te’ls de cul. Però era l’escena del migdia. Gairebé tots tenien la seva aventureta per explicar. Una altra oportunitat perduda pels que reclamen però no ofereixen. I uns periodistes, per cert, que no deixen de ser treballadors.

A la tarda Barcelona era una batalla campal. Un passeig pel centre constatava una sensació massa tensa. L’ambient, massa dolent. Les furgonetes dels Mossos corrien amunt i avall, amb mala llet. Tenien ganes d’usar el garrot. La Via Laietana i la Plaça Catalunya eren els punts neuràlgics d’una guerra que, després d’una escena negra a la plaça de la Catedral, va anar minvant. Però la zona va quedar molt malmesa. Els aparadors, trencats. Contenidors i papereres traient fum. Gent que en volia més. I més. A quarts de nou algú prenia consciència: “Ja no m’aguanto, marxem“, es podia sentir. Però eren pocs. D’altres evidenciaven el cansament asseguts al terra d’uns carrers on no hi passaven cotxes. Només hi havia restes de cendra.

Ara tocarà passar comptes. El dia perdut val molt. Les destrosses incrementaran la factura. L’economia d’un país que està als mínims, amb un atur elevadíssim, ho haurà de suportar. I de ben segur que aquesta situació és una causa dels fets d’ahir. Però no es justifica la desproporció. Caminar per una Gran Via plena de brutícia, veure gent encaputxada i que busquen fer mal no m’agrada. Uns carrers plagats de furgons policials cremant la primera marxa del vehicle tampoc. Res de tot el que s’ha viscut en les darreres hores formarien part de la Catalunya que desitjaria. Però així són les coses que lluny queden, per exemple, de la vila del pingüí. Un país perfecte i cívic no existeix. Per alguna cosa Arale és ficció.

El poble proposa

Aquesta prohibició no té el seu origen en els polítics. Va començar amb una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) proposada per un grup de ciutadans: la plataforma PROU!. Fer-ho no és fàcil, doncs cal recollir 50.000 signatures en només 4 mesos. La col·lecta va començar el novembre del 2008 i se’n van aconseguir més de 180.000!

Prèviament, cal que la Mesa del Parlament admeti a tràmit la proposta. Un primer escull per a la pura participació ciutadana, ja que aquest és el primer pas parlamentari que pot tallar d’arrel les propostes.

Les comissions

Una vegada les signatures s’han validat, és el ple del Parlament qui vota debatre o no la proposta. Una segona barrera important a saltar, doncs amb una majoria negativa tota la feina de la ciutadania es tira pel barranc i no es pot ni debatre. Un cop s’aconsegueix superar aquest tràmit, la llei arrenca el seu camí. La comissió corresponent la discutei, amb les aportacions dels ciutadans partidaris i detractors de la proposta. En el cas dels toros no n’han faltat ni d’una banda ni de l’altra. A partir d’aquí, la ruta és la mateixa que qualsevol altra proposta de llei.

I arriba el debat!

Finalment, com tota llei, arriba al seu tram final: el debat i la votació a la cambra. El cas dels toros torna a ser singular perquè fins a darrera hora ha existit el debat i la incertesa en els vots. El fet que els partits majoritaris, CiU i PSC, donessin llibertat de vot als seus diputats obria totes les opcions. Crec que ha estat molt i molt positiu aquesta oportunitat dels diputats de no actuar només com a membres dels seus partit, i que puguin documentar-se i parlar amb les parts lliurement. Ha servit, també, perquè els lobbies passessin a l’acció. La pressió i la tensió es va mantenir fins al final.

A la tribuna del Parlament se’n va parlar. Cadascú hi va dir la seva. Realment la paraula debat i el propi nom de Parlament van tenir més sentit que mai. I finalment els diputats van votar: 68 a favor, 55 en contra, i 9 abstencions. La representació del poble  ha parlat.

L’expectació creada internacionalment és per l’afer dels toros, però analitzar l’esquelet del procés és clau per entendre com funciona la democràcia. Una democràcia participativa que, en aquest cas, s’ha espremut fins al fons. Totes les parts hi surten guanyant i ha de ser un exemple per explicar de com la política, fora de la mateixa, serveix per canviar les coses. I que ens implica a tots perquè tot és política.

No obstant, part de la premsa espanyola (la caverna) avui ens deixa unes portades antològiques. Defensen la seva festa i ataquen ferotgement el poble català disparant contra el seu Parlament. Aquí algunes perles:

El Mundo associa la paraula “animales” amb les imatges del president i el vicepresident del Govern català. Tota una declaració d’intencions, directament explícita.  Per l’ABC la culpa és dels nacionalistes (els catalans, s’entén) però La Gaceta ho enfoca a Zapatero. O uns o altres? “Muerte en el ruedo”, diu La Razón, però el més curiós és l’apunt: ‘Unos jeques arabes pretenden construir una Mezquita en La Monumental‘. El Diario de Burgos diu que Cataluña da la espalda a la fiesta nacional. Encara no han entès que som una nació diferent?

Davant de tant d’amor per part d’aquests, per què segueixent retenint-nos amb la idea cansina d’indisoluble unidad? Adéu, Espanya!

]]> http://sergisabate.cat/blog/la-premsa-brava/feed/ 3 http://sergisabate.cat/blog/el-catala-la-segona-dimensio/ http://sergisabate.cat/blog/el-catala-la-segona-dimensio/#comments Mon, 26 Jul 2010 06:41:10 +0000 Sergi Sabaté http://sergisabate.cat/blog/?p=1268 Des d’aquesta setmana podem veure als cinemes la pel•lícula Toy Story 3. Sí, aquell clàssic, que ara completa la triologia. Sí, aquella pel•lícula on hi surten en Woody i en Buzz Lightyear. Apassionants! Quan jo era petitet mirava pel•lícules de Disney ben animades. I en aquells temps va sortir la primera peli de la saga.

Fa uns dies, tornant de la platja de Vilanova, un anunci en una tanca de la C-15 em va enlluernar: “Toy Story 3, en breu als cinemes, i en 3D”. Una cosa així resava l’anunci. La imatge del mític Buzz em va copsar: “la vull veure!”, vaig exclamar. Tenia ganes d’anar al cine, i havia decidit que la pel•lícula que veuria el 2010 seria aquesta. Alguns amics, de seguida van voler-se sumar a la iniciativa. O sigui, que quan ens vagi bé hi anirem.

D’aquesta manera, veuria una altra pel•lícula, de dibuixos animats, i m’estrenaria en el 3D al cinema. Però no tot podia ser tanta alegria ni felicitat. Alguna cosa podria no rutllar tant bé com sembla. En efecte, les grans productores nord-americanes ens ho venen a posar difícil: només s’han distribuït 12 còpies d’aquesta pel•lícula en català, i cap d’elles és en 3D. Afortunadament, però, a Vilafranca és un dels llocs on la pel•lícula es pot veure en català, però en dues dimensions. El fet ens obliga a triar: 3D o llengua?

Malgrat ho venguin com la panacea, la persones que han vist cinema en 3D diuen que no n’hi ha per tant i que “l’excusa 3D” només serveix per encarir el preu de l’entrada. Podria ser una opinió vàlida. No obstant, l’Imax és prou fascinant com per fer-se’n una idea aproximada. Ara bé: visionar la pel•lícula doblada en la nostra llengua, la nativa i que utilitzem cada dia, és també un dret que tenim. La normalització de l’ús del català és una tasca encara de picar pedra i de persuadir molt, i fets com aquests ho demostren. Que les productores nord-americanes es posin de cul a transmetre les seves ficcions en català ens fa veure que no ens estimen massa més enllà de la recaptació. Quan la nova llei del cinema entri en vigor serà una correcció –relativa- a aquesta anomalia.

Dit això, segurament optaré per veure-la en català. La tercera dimensió ja vindrà un altre dia. Està molt bé que hi hagi qui vulgui defensar les versions originals, però també caldria considerar la llibertat de poder triar si es vol veure en anglés, espanyol o català, sigui pels motius que sigui. De ben segur que el públic potencial de Toy Story 3 ho entendrà millor en català. En el fons, comprendre el relat de la pel•lícula m’interessarà bastant més que no pas posar-me unes ulleretes que t’envien la tercera dimensió deixant-te enrere els drets lingüístics.