Anar a Cagar

Divendres passat, al Món a RAC1, David Llorens va mencionar 44 formes, eufemismes, per dir “me’n vaig a cagar”. Les reprodueixo tot seguit. El millor, però, serà que entreu al blog del Món i ho escolteu. Riureu, de debó. N’hi ha per cagar-s’hi!

EUFEMISMES PER “VAIG A CAGAR”

1.    Vaig a fer de ventre

2.    Vaig a plantar un pi

3.    Tinc una reunió amb el senyor Roca

4.    He d’alliberar a Willy

5.    Vaig a fer un exorcisme (sal de mi, sal de mi)

6.    Vaig a tirar troncs al riu

7.    Vaig a treure’m un pes de sobre

8.    Vaig a despedir un amic de l’interior

Continua la lectura de “Anar a Cagar”

Nen Dels Vuitanta

A primers de novembre em va arribar per correu una cançó que cada dia està quallant més en el panorama musical català. El nou èxit dels Buhos (grup penedesenc!) porta per títol “Nen dels vuitanta” i cada cop se sent més per les emissores nacionals. Evidentment, es tracta d’un tema dedicat a aquells que hem nascut en la dècada de 1980. Aquí el deixo per escoltar, llegir i descarregar. Per cert, el nou disc dels calafellencs sortirà a la primavera.

Nen dels vuitanta

Billar i futbolí i l’home del sac
el barça del dream team
i la bola del drac

Aquell primer petó
la primera estrella
o el segon vailet de la casa vella

les vinyes vora el mar
les dunes que l’atzar
va voler prendre
les canyes del torrent
vigilen el ciment
que les violenta

i ara s’espanta aquell nen dels vuitanta
un nen que no vol fer-se gran
camí dels trenta
no acaba la festa
però no es com havia somiat

El cotxe ple de fum
els crits de mon pare
i el doctor slump perseguint l’arare
pel carrer principal tirant la baldufa
l’hivern era especial
aprop de l’estufa

i encara puc sentir
la brisa d’un vespre estant
tots a la fresca
l’olor d’un got de vi
i els nous llibres de l’any
cada setembre

i ara s’espanta aquell nen dels vuitanta
un nen que no vol fer-se gran
camí dels trenta
no acaba la festa
però no es com havia somiat

El blog d’en Benach

M’és igual el cotxe oficial d’Ernest Benach, president del Parlament, que tanta polèmica i demagògia suscita aquests dies. Em vull centrar en el fet que la resposta d’aquest tema l’ha fet el president mateix en el seu blog. I que el propi blog, amb més o menys fortuna, és citat clarament com la font informativa.

Ja no és necessari un comunicat oficial del Parlament, o del partit, enviat a una selecta llista de mitjans incorporats en un mailing de premsa. Fora mailings. Ara és el blog, i, amb el blog, l’RSS. Una fórmula de subscripció, que amb eines com el Google Reader,, com a pàgina d’inici, n’hi ha prou per llegir el contingut d’aquells blogs i informacions que ens interessen. Tot i que desconec si els mitjans que l’han citat estan subscrits al blog d’en Benach o bé hi han entrat per a l’ocasió.

A més, en Benach és tot un addicte a les noves eines socials que permet internet. Addicte al Facebook, al Twitter i al seu blog. Fent el seu post sobre el tema del cotxet, Benach dóna la seva visió des d’un punt de vista personal, que pot ser vist directament per a tothom qui ho vulgui veure (no tothom té accés a un comunicat de premsa), i cadascú treure’n la seva interpretació i fins i tot dialogar de l’assumpte amb el protagonista.

Tot això és part d’un blog! Quines coses, eh. És allò de la informació que flueix per la xarxa. Ja no és qualsevol cosa, un blog. Pels mitjans de comunicació tradicionals, ja és una vàlida font d’informació. Sense anar més lluny, la Gemma Urgell, a qui no tinc el plaer de conèixer, va denunciar al seu blog un (¿dels molts?) cas d’utilització partidista i dèspota d’un mitjà de comunicació municipals per part de l’alcaldia de torn. El seu blog ha rebut desenes de comentaris, feedback. Un mitjà com El 3 de vuit s’ha fet ressò del tema. I tot plegat haurà tingut una certa repercussió política. Al final, el programa que, segons deia, no li deixaven fer, es podrà fer.

I, per acabar, un vídeo com a explicació del Google Reader, trobat a través de Marcús:

Comencem amb l’Alcoi a Alcoi!

Bé, bé, bé. Fa poca estona s’ha fet el sorteig dels emparellaments a la copa del rei que es jugarà a Alcoi d’aquí a 29 dies, i he pogut retransmetre’l per ràdio Sant Sadurní, en un programa especial que pensava que em duraria uns 20 minuts i hem acabat després d’una hora i mitja d’haver començat. Ja passen aquestes coses.

Total: que el primer partit del Noia serà dijous dia 1, contra l’Alcoi. Crec que és un rival asequible, i veig molt factible que l’equip, set anys després, es torni a classificar per les semifinals de la Copa. Tot i que l’Alcoi juga a casa, i els pot omplir de moral. Vale, molt bé. Però l’equip fort és el Noia, que, quan vol, sap posar el talent i el Jogo bonito…

DIARI D’ALCOI:

AIXÍ es titularà una subsecció d’aquest blog que obriré properament perquè els 4 dies que marxi a Alcoi m’agradarà explicar les vivències professionals, com ho vaig fer a la final de la Copa d’Europa de Portugal. Allà, en els 4 dies, doncs postejaré coses quan el temps m’ho permeti, ja que mentre estigui al pavelló crec que feia no me’n faltarà: treballaré per COMRàdio, La Voz de Galicia i esportiudigital.com. Això, de moment.

Parlant de moments, ara estaré alguns dies que potser no escriuré gaires novetats, o, si escric, probablement seran rallades de com preparo el viatge a Alcoi (1-4 de març, JA EN TINC GANES!!!). Primer que estic amb això que en diuen examens, on has de demostrar que saps memoritzar molt i molt com un disc dur de 200 GB tot un munt de coses que a la pràctica, sorra. I un cop passi aquest periode, s’ha de tirar endavant la revista de l’Ateneu, i vull preparar un bon reportatge de ràdio. El tema? Alcoi!