Camps ha rebut el suport dels valencians a les urnes amb dues majories absolutes i ha mantingut sempre una actitud xulesca. I, igual que ell, també els dirigents del PP han mostrat sempre el seu suport a Camps, a qui alguns li auguren encara molt futur polític. Se l’imaginen en un ministeri? Ai!

Aprofitant aquest fet, recomano tres enllaços al respecte. A l’ARA hem volgut recollir deu perles de Camps negant sempre cap implicació amb la trama Gürtel, com per exemple assegurant que “clar que em pago els meus vestits“, o acusant al PSOE de ser “amic de les empreses vinculades a Gürtel“.

Després que plegués, representants populars d’arreu d’Espanya han cantat les seves virtuts. Diuen que és un “exemple“, “honrat“, “honorable“, “honest“, “innocent” i que el seu gest ha estat una “generositat“. També hem recollit deu d’aquests elogis que no tenen pèrdua.

Finalment, recomano el post d’Albert Medran en què analitza el discurs que va fer Camps quan va anunciar que marxava i el compara amb el de Richard Nixon el 8 d’agost del 1974. En el cas de Camps, a més, el parlament va anar acompanyat d’una semicensura als mitjans de comunicació.

- El primer spin doctor de la història [PDF1 i PDF2]

A l’ARA, el company Oriol March detalla la figura d’un spin doctor i el paper d’aquests personatges en la trajectòria d’un líder polític. A ‘El primer ‘spin doctor’ de la història‘ s’hi dilueix la idea d’un bon i breu llibre, el Breviari de campanya electoral, de Ciceró. També desemmascara els personatges que assessoren des de l’ombra els líders mundials i locals. És a dir, a Obama, Cameron, Sarkozy, Berlusconi, Zapatero i Artur Mas.

- Obrint portes! [PDF]

Amb el suggerent nom de ‘Des de l’ala oest’, Toni Aira estrena secció a l’Avui. Cada diumenge farà, com diu ell, una mirada comunicacional de la política. Ahir va arrencar desgranant la importància d’una foto amb un referent internacional, com fou la d’Artur Mas amb Durao Barroso. N’estarem atents.

- Gafas de primera línea [PDF]

Finalment, la ronda de lectures es completa a La Vanguardia. Silvia Hinojosa recull deu models diferents d’ulleres que porten els nostres polítics. Una muntura, un color, un vidre, o el fet de portar o no ulleres distingeix molt un personatge, el fa més característic. I en la política hipermediàtica això també és objecte d’anàlisi.

Bona lectura!

Felicitats!

Ara farem molta xarxa

A la redacció del diari ARA ens sentim pares i mares. Tots els que la poblem aquests dies veiem com pinten les parets de l’habitació del nen. O com hi posen els mobles. Això creix. Pas a pas. A 47 dies per veure el nounat, les instal·lacions es condicionen per rebre’l amb totes les alegries possibles a dins, i també a fora. Ho percebem. Es palpa al carrer i a la xarxa. Hi ha moltes ganes d’aire fresc i noves maneres a la premsa catalana. Les més de 18.200 persones que ens acompanyeu al Facebook i les 2.700 que ens seguiu al Twitter sou tots companys de ruta. [...]

(SEGUIR LLEGINT A ARAFAREMUNDIARI.CAT)

El poble proposa

Aquesta prohibició no té el seu origen en els polítics. Va començar amb una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) proposada per un grup de ciutadans: la plataforma PROU!. Fer-ho no és fàcil, doncs cal recollir 50.000 signatures en només 4 mesos. La col·lecta va començar el novembre del 2008 i se’n van aconseguir més de 180.000!

Prèviament, cal que la Mesa del Parlament admeti a tràmit la proposta. Un primer escull per a la pura participació ciutadana, ja que aquest és el primer pas parlamentari que pot tallar d’arrel les propostes.

Les comissions

Una vegada les signatures s’han validat, és el ple del Parlament qui vota debatre o no la proposta. Una segona barrera important a saltar, doncs amb una majoria negativa tota la feina de la ciutadania es tira pel barranc i no es pot ni debatre. Un cop s’aconsegueix superar aquest tràmit, la llei arrenca el seu camí. La comissió corresponent la discutei, amb les aportacions dels ciutadans partidaris i detractors de la proposta. En el cas dels toros no n’han faltat ni d’una banda ni de l’altra. A partir d’aquí, la ruta és la mateixa que qualsevol altra proposta de llei.

I arriba el debat!

Finalment, com tota llei, arriba al seu tram final: el debat i la votació a la cambra. El cas dels toros torna a ser singular perquè fins a darrera hora ha existit el debat i la incertesa en els vots. El fet que els partits majoritaris, CiU i PSC, donessin llibertat de vot als seus diputats obria totes les opcions. Crec que ha estat molt i molt positiu aquesta oportunitat dels diputats de no actuar només com a membres dels seus partit, i que puguin documentar-se i parlar amb les parts lliurement. Ha servit, també, perquè els lobbies passessin a l’acció. La pressió i la tensió es va mantenir fins al final.

A la tribuna del Parlament se’n va parlar. Cadascú hi va dir la seva. Realment la paraula debat i el propi nom de Parlament van tenir més sentit que mai. I finalment els diputats van votar: 68 a favor, 55 en contra, i 9 abstencions. La representació del poble  ha parlat.

L’expectació creada internacionalment és per l’afer dels toros, però analitzar l’esquelet del procés és clau per entendre com funciona la democràcia. Una democràcia participativa que, en aquest cas, s’ha espremut fins al fons. Totes les parts hi surten guanyant i ha de ser un exemple per explicar de com la política, fora de la mateixa, serveix per canviar les coses. I que ens implica a tots perquè tot és política.

No obstant, part de la premsa espanyola (la caverna) avui ens deixa unes portades antològiques. Defensen la seva festa i ataquen ferotgement el poble català disparant contra el seu Parlament. Aquí algunes perles:

El Mundo associa la paraula “animales” amb les imatges del president i el vicepresident del Govern català. Tota una declaració d’intencions, directament explícita.  Per l’ABC la culpa és dels nacionalistes (els catalans, s’entén) però La Gaceta ho enfoca a Zapatero. O uns o altres? “Muerte en el ruedo”, diu La Razón, però el més curiós és l’apunt: ‘Unos jeques arabes pretenden construir una Mezquita en La Monumental‘. El Diario de Burgos diu que Cataluña da la espalda a la fiesta nacional. Encara no han entès que som una nació diferent?

Davant de tant d’amor per part d’aquests, per què segueixent retenint-nos amb la idea cansina d’indisoluble unidad? Adéu, Espanya!

]]> http://sergisabate.cat/blog/la-premsa-brava/feed/ 3 http://sergisabate.cat/blog/somniem/ http://sergisabate.cat/blog/somniem/#comments Thu, 08 Jul 2010 09:39:43 +0000 Sergi Sabaté http://sergisabate.cat/blog/?p=1265

OBJECTIVITAT?
Qualsevol publicació té una finalitat, sempre molt legítima i vàlida: guanyar diners, influenciar un públic, rebre determinats suports… I, en funció d’això, fan i desfan. D’entrada, però, és important invalidar ràpidament un concepte que de ben segur a més d’un lector se li ha vingut al cap en llegir aquestes primeres línies: objectivitat. La objectivitat és una utopia. Només els objectes són objectius. De manera, que no es pot pretendre que un mitjà o un periodista, un subjecte, al cap i a la fi, sigui objectiu.

Qualsevol cosa publicada passa per un o més d’un filtre. Un diari té el seu editor, director, caps de secció i redactor. I, pel mig, els intermedis que facin falta. Tot això té per objectiu explicar unes històries en un espai determinat. Per tant, caldrà fer de tisores. Per què té més espai el futbol que l’hoquei patins? Per què es parla d’unes entitats i no d’unes altres? Aquests càrrecs d’un diari són els que acaben decidint de què es parla i de què no, i també amb quin enfocament es fa.

Al cap i a la fi, el millor, en el meu parer, és conèixer la opinió del cronista que ha assistit als fets. Ell ha de validar, jutjar, explicar el què ha passat. Sense mentir, sense invencions, però amb les concrecions que desitgi. El sol fet d’escollir un titular envers un altre, per exemple, ja és una manipulació. Entengui’s, aquest terme, en un sentit positiu.

Això és, a la pràctica, el què acaba passant als mitjans de comunicació. No debades, existeixen uns criteris teòrics que ajuden a explicar perquè un fet acaba sent il·luminat pels focus dels mitjans de comunicació.

CRITERIS ESTÀNDARDS
Aquests criteris són elements per crear una notícia. I quants més criteris compleixi un esdeveniment, més possibilitats té que sigui notícia. La novetat és el primer criteri. Quan més recent sigui un fet, més noticiable pot ser. Un altre criteri és el de Proximitat. Aquest és clau, i més en mitjans d’àmbit petit. Un mitjà de Figueres, per exemple, difícilment donarà ressò d’un fet que passi a l’altre punta del país, a menys que afecti o tingui com a protagonista, és clar, un personatge de la població.

Però el conflicte, o la raresa, també són elements molt vàlids per discernir allò que és noticiable d’allò que no. Llegeixi’s morbo, si ho prefereixen, però la cosa va més enllà. Si entenem el negoci de la informació com explicar històries, i no de repetir sempre el mateix, els conflictes són històries apassionants estructuralment. Compleixen el guió previst: hi ha uns personatges, una disputa i finalment s’acaba amb una resolució. És com veure una pel·lícula.

Els recursos, la periodicitat, o l’especificitat del mitjà també seran criteris decisius alhora de decidir què acabarà esdevenint notícia o no. La persona que condueix el focus té una ma i molts fronts per enlluernar, com veiem.
A tot això, els mitjans acaben marcant l’agenda dels temes públics. Almenys, aquesta hauria de ser una ambició. A través dels seus reflexos, ser capaços que el que publiquen esdevingui un nutritiu debat entre els ciutadans. Serà símbol d’influència del mitjà. Uns mitjans que s’han de basar en uns eixos de rigorositat, de compromís amb el seu país, perquè no deixen de ser un element clau de construcció nacional. Sigui quina considerin que sigui la seva nació. Cal que generin credibilitat entre el seu públic. I cal que més autocrítica entre uns mitjans que, precisament, sembla que cada cop perden més aquesta pretesa influència.

Article publicat a la revista RELATS del mes d'abril.

Joan Laporta

Des de dijous, el web laporta2010.cat anunciava amb un compte enrere que avui a les 12 del migdia passaria alguna cosa. Per això, la xarxa s’ha revolucionat a l’hora H. I Laporta ha saltat al mar havent-se deixat el banyador a casa, sense saber si tenia benzina a la moto aqüàtica (dic moto perquè, de moment, va sol), ni veure que les onades anaven mogudes. Tanta expectació se li ha girat en contra perquè…

1. 1. La xarxa l’estava esperant i a les 12 en punt els internautes ja teclejaven laporta2010.cat i no s’hi trobaven res. A vegades sortia la pàgina desfigurada. A vegades ni això.
2. 2. La gran majoria de comentaris anaven en sentit negatiu, fins el punt que el hastag #laporta2010fail ha agafat molta volada a Twitter. A causa d’això, també han rebut crítiques l’empresa de disseny web que li ha desenvolupat el projecte, Güell Consulting, i la de l’allotjament, Arsys, una de les millors d’Espanya.
3. 3. L’ambició els ha pogut, i de seguida han argumentat l’error dient que era un allau de visites. Fins i tot n’han dit una xifra: 6.000 visites per minut durant la primera hora!! Un número que també ha provocat certa mofa. Per molta expectació, fins que no me la demostrin no me la creuré.
4. 4. Laporta ha mostrat els canals que usarà (Twitter, Facebook, Youtube) però li falta consolidar i concretar els arguments. On és el contingut? De moment només n’exhibeix un: llibertat per Catalunya. Això ho volem molts, però com, a quin preu i perquè amb en Jan Laporta?

Amb tot plegat ha quedat clar el què una persona m’explicava i argumentava fa unes setmanes: Joan Laporta és el català més conegut arreu del món segons els inputs dels clippings de premsa. I qui més qui menys vol seguir-li els moviments.

Laporta ha estat el president del millor Barça de la història i un personatge que ha generat controvèrsia. I això només ho aconsegueix qui fa coses, qui parla, qui diu, qui pren decisions. I ara vol fer el pas de passar a la política activa, després de dirigir l’entitat més important del país. Un Barça molt gran a nivell mundial. En contra del que diuen moltes veus, crec que el Barça està més globalitzat que mai però no desvincula la seva identitat en el catalanisme. Una identitat que el club no ha de perdre, malgrat que pel que veig pel Twitter molts aficionats espanyols reclamen a determinats precandidats a les eleccions del 13J que els ‘estimin’ més. Potser a algú li sap greu que un català es passegi més per la ONU que per la Feria de Abril de Sevilla?

De bon matí ens vam plantar a l’aeroport del Prat. Ens havien convocat a les deu, i el vol va sortir a les 11:40. No deixava de sorprendre’m el perquè sortíem des de la Terminal B de la T2, tenint una flamant T1 recentment inagurada, que hagués tingut, també, el seu simbolisme, per donar el relleu de la terminal nova a la més nova a partir d’ara. Nombrosos periodistes recollíem allà els bitllets i les acreditacions per l’acte. L’avió va volar mig buit, amb els periodistes al final de tot i les autoritats i sèquits respectius al davant. No vaig controlar el temps del vol, però el que és cert és que va ser molt ràpid. Tot i així, va sobrevolar Lleida ciutat i l’aeroport fins a tres vegades per tal que els mitjans gràfics poguessin prendre’n imatges. L’avió va ser un Airbus A320 de Vueling.

En arribar a Lleida, els bombers van batejar el primer vol comercial a aquell aeroport. El que més em va sorprendre fou veure una nombrosa massa de gent, en tot el perímetre de l’aeroport. Els ciutadans i ciutadanes de les comarques de Lleida no es volien perdre aquell moment. L’aeroport d’Alguaire connectarà les terres de Ponent amb el món. És una porta més per a ells, per a Catalunya. Un nou aeroport amb connexions a l’estranger és una molt bona notícia pel país. Per això, en veure tanta gent expectant de l’arribada d’aquell primer avió, se’m va posar la pell de gallina. Estava vivint, en primera persona, un dia històric per Catalunya.

Un cop tots els periodistes i mitjans gràfics ens vam instal·lar a la pista, la porta de l’avió es va obrir perquè baixessin el president de la Generalitat, Jose Montilla, juntament amb el President del Parlament, Ernest Benach, el vicepresident del Govern, Carod-Rovira, i el conseller PTOP, Joaquim Nadal. La foto buscada: els quatre governants, baixant del primer vol comercial a Alguaire.

Un cop fetes totes les salutacions, torn per a uns discursos. És el momentum llarg i farragós. Mentre un parlava, la resta al darrera, escoltant… alguna ganyota. Els discursos van transcórrer damunt un escenari amb un backdrop preparat per a la ocasió. No hi van faltar autoritats com el cap de govern d’Andorra, el conseller d’Agricultura, el president d’Spanair, Ferran Soriano, i el president de Vueling, Josep Piqué, que va fer una salutació a dalt l’avió.

Mentrestant, en una sala de l’aeroport, Segre ràdio, Lleida Televisió i Catalunya Ràdio tenien els seus estudis mòbils habilitats. TV3 i la televisió andorrana també van efectuar un important desplegament tècnic i humà. Prop de 200 periodistes havien estat acreditats. Una nota més del moment.

Finalment, els periodistes vam tornar a Barcelona en autocar, Montilla i Benach en els seus cotxes oficials, però… on era Carod-Rovira? Ja durant els parlaments vaig buscar-lo per fotografiar-lo, i no hi havia manera de veure’l. Més tard vaig sentir que havia marxat novament cap al Prat perquè havia de volar cap a Senegal. I, avui, La Vanguardia explica que el retorn l’havia fet en helicòpter. Carod sabia de la importància de la foto a Alguaire en un moment com aquell. I Toni Aira ho explica al seu bloc.

Fotos pròpies

Vídeo de l’ACN

PD: I un agraïment molt especial a Roger Melcior, ideòleg i company d’aquesta escapadeta, i a Ramon Masip, per la seva col·laboració en la producció.