De bon matí ens vam plantar a l’aeroport del Prat. Ens havien convocat a les deu, i el vol va sortir a les 11:40. No deixava de sorprendre’m el perquè sortíem des de la Terminal B de la T2, tenint una flamant T1 recentment inagurada, que hagués tingut, també, el seu simbolisme, per donar el relleu de la terminal nova a la més nova a partir d’ara. Nombrosos periodistes recollíem allà els bitllets i les acreditacions per l’acte. L’avió va volar mig buit, amb els periodistes al final de tot i les autoritats i sèquits respectius al davant. No vaig controlar el temps del vol, però el que és cert és que va ser molt ràpid. Tot i així, va sobrevolar Lleida ciutat i l’aeroport fins a tres vegades per tal que els mitjans gràfics poguessin prendre’n imatges. L’avió va ser un Airbus A320 de Vueling.

En arribar a Lleida, els bombers van batejar el primer vol comercial a aquell aeroport. El que més em va sorprendre fou veure una nombrosa massa de gent, en tot el perímetre de l’aeroport. Els ciutadans i ciutadanes de les comarques de Lleida no es volien perdre aquell moment. L’aeroport d’Alguaire connectarà les terres de Ponent amb el món. És una porta més per a ells, per a Catalunya. Un nou aeroport amb connexions a l’estranger és una molt bona notícia pel país. Per això, en veure tanta gent expectant de l’arribada d’aquell primer avió, se’m va posar la pell de gallina. Estava vivint, en primera persona, un dia històric per Catalunya.

Un cop tots els periodistes i mitjans gràfics ens vam instal·lar a la pista, la porta de l’avió es va obrir perquè baixessin el president de la Generalitat, Jose Montilla, juntament amb el President del Parlament, Ernest Benach, el vicepresident del Govern, Carod-Rovira, i el conseller PTOP, Joaquim Nadal. La foto buscada: els quatre governants, baixant del primer vol comercial a Alguaire.

Un cop fetes totes les salutacions, torn per a uns discursos. És el momentum llarg i farragós. Mentre un parlava, la resta al darrera, escoltant… alguna ganyota. Els discursos van transcórrer damunt un escenari amb un backdrop preparat per a la ocasió. No hi van faltar autoritats com el cap de govern d’Andorra, el conseller d’Agricultura, el president d’Spanair, Ferran Soriano, i el president de Vueling, Josep Piqué, que va fer una salutació a dalt l’avió.

Mentrestant, en una sala de l’aeroport, Segre ràdio, Lleida Televisió i Catalunya Ràdio tenien els seus estudis mòbils habilitats. TV3 i la televisió andorrana també van efectuar un important desplegament tècnic i humà. Prop de 200 periodistes havien estat acreditats. Una nota més del moment.

Finalment, els periodistes vam tornar a Barcelona en autocar, Montilla i Benach en els seus cotxes oficials, però… on era Carod-Rovira? Ja durant els parlaments vaig buscar-lo per fotografiar-lo, i no hi havia manera de veure’l. Més tard vaig sentir que havia marxat novament cap al Prat perquè havia de volar cap a Senegal. I, avui, La Vanguardia explica que el retorn l’havia fet en helicòpter. Carod sabia de la importància de la foto a Alguaire en un moment com aquell. I Toni Aira ho explica al seu bloc.

Fotos pròpies

Vídeo de l’ACN

PD: I un agraïment molt especial a Roger Melcior, ideòleg i company d’aquesta escapadeta, i a Ramon Masip, per la seva col·laboració en la producció.

Hem començat les visites turístiques per les capitals de comarca de Catalunya. L’exercici és senzill: plantar-se a la capital i a partir d’allà que els propis ciutadans ens expliquin coses i ens diguin què visitar. I la primera sortida, a Montblanc, fou molt satisfactòria. Va ser el dimecres 26 d’agost. La capital de la Conca és un poblet petit, però que es veu molt acollidor. I bonic. La part de dins la muralla és interessant, així com les pròpies torres i l’església de Santa Maria.

De bon matí, un senyor ens va acompanyar fins a la plaça del poble, on vam voler esmorzar. Assegut a la plaça, amb croissant i cacaolat sobre la taula, vaig parar la orella a la taula del darrera. Dos homes feien referència a uns textos. Crec que eren autor i editor d’un llibre històric sobre la vila que no trigarà gaire en veure la llum. La correcció, almenys, estava feta.

A l’hora de dinar decidim que a la tarda anirem al Monestir de Poblet. Per cert, dinem a la tant recomanada Fonda dels Àngels però no li trobem el què. En Josep Maria Busquets, un barceloní que dinava a la taula del costat, ens explica una història que, afirma, li havia comentat un ferrer de Montblanc. Diu que entre el trajecte de Poblet a Prades hi ha un petit turó on a la època de la Inquisició s’hi enterraven els condemnats. Allà hi han de romandre els cadàvers, o el que en pugui quedar. Óssos, potser. El turó està senyalitzat per unes pedres altes, conclou.

I amb aquestes que a 10 km/h per la carretera anem a la cerca del turonet. En veiem un que s’hi assembla, ja que hi ha unes pedres rodones a sobre. Però una mica més enllà veiem un castell. La curiositat ens porta a acostar-nos-hi. En arribar-hi, els propietaris ens pregunten que qui som i què hi fem. Satisfetes les explicacions – hi vam anar per pura curiositat – fem un tomet pels voltants del castell. Hi ha unes vinyes, que tenen llogades a Codorníu.

Finalment, el fill de la família s’anima a deixar-nos passar a dins el castell, que és on viuen. No està gens malament! Hi ha unes sales impressionants, amb objectes conservats de la època medieval i una gran terrassa amb magnífiques vistes. Ofereixen serveis de casa rural i lloguer d’espais per a esdeveniments. Ens confirma que aquell turó que es veu uns quilòmetres per allà, dins uns terrenys propietat de Torres, és un lloc conegut perquè la gent s’hi penjava. La llegenda, si més no, tenia un punt de certa.

MÉS: Llegiu la crònica d’en Jordi Roca

VÍDEO:

FOTOS:

Han passat cinc dies i havia descartat completament fer la meva recomanació. Però fa una estona, remenant entre els centenars de posts pendents de lectura al Google Reader he trobat uns posts de diferents amics que valen la pena destacar. Es tracta de persones que aquest estiu han estat a diversos països del món i n’han explicat l’aventura extensament. Aquests tres, més un àlbum de fotos, i el David (ja t’he citat, eh!) seran els cinc blogs que recomano en el meu Blog Day around the world.

Estats Units, by Melcior

En Roger Melcior ha estat 20 dies a Estats Units. Hi ha anat amb un amic seu, tots dos badalonins, amb la intenció de millorar el seu anglès. Si alguna cosa ha demostrat a la xarxa és que quiets, el que s’en diu estar parats, no ho han estat. Al país d’Obama va estar prop de Nova York i, fins i tot, va escapar-se fins a Washington a fer turisme polític. És el mínim que es podia esperar d’un estudiant de polítiques. Les seves aventures s’han pogut seguir via bloc, Twitter, Facebook, Picasa i Flickr. Yes, he could!

Cuba, by Carol

En Guillem Carol se’n va anar deu dies a Cuba. El seu relat és més proper a un dietari a fons de la ruta d’ell amb els seus pares per terres cubanes, on hi ha destacat el contrast entre rics i pobres, turistes i autòctons, o la por dels cubans a parlar de política. Amb qui sí que va poder-ne parlar va ser amb Oswaldo Payá, que el descriu dient que “és un dels dissidents més famosos del règim cubà. Ell, el contrari que molts dels seus companys, no està a la presó“. L’entrevista ha tingut un nombrós ressò a la xarxa. L’han enllaçat el propi Payá, Carles Campuzano, Ferran Caballero, la Fundació CatDem o el col·lectiu Nous Catalans.

Etiòpia, by Cassany

En Marc Cassany ha estat un mes a Etiòpia, a l’Àfrica. Ha participat ajudant a un centre de malalts i a un orfelinat de la Mare Teresa de Calcuta del qual, pel que sembla, en va quedar impressionat. De fet, en una entrada, desitja que “cada any més nois i noies vinguin al camp de treball“. Sembla, doncs, que aquest estiu s’ho ha passat d’allò més bé i des d’avui comença una sèrie de posts al seu blog explicant l’aventura.

Als tres blocs, però, se’ls ha de retreure que no hagin tingut la delicadesa d’endreçar els posts sobre els seus viatges en una mateixa etiqueta, fet que dificulta trobar-los tots junts.

I per completar les 5 recomanacions, enllaço l’àlbum de fotos de l’Adrià Fontcuberta, el Wally, que el mes de febrer va viatjar a Mèxic i va treure’n unes instantànies que valen la pena!

Comencem a Montblanc

Començarem dimecres a Montblanc (Conca de Barberà). Per què dimecres? Perquè sí. Per què comencem a Montblanc? Doncs, per un motiu rocambolesc en una tarda de platja d’aquest estiu en què cap dels dos varem saber de memòria la capital de la Conca de Barberà. I, per això, començarem a Montblanc. Si tot va bé, la segona sortida serà l’11 de setembre a Ripoll, per viure allà la Diada Nacional. I la tercera possiblement serà a Vic. Però cada cosa al seu temps.

Generalment recorrerem les capitals de comarca. El que volem és arribar allà de bon matí, sense massa informació de la zona. A partir d’aquí, intenterem que la gent del territori ens recomani què podem visitar. Al bloc visitemlescomarques.blogspot.com hi penjarem un post valoratiu cadascú, un vídeo i un recull de fotos de cada sortida.

Hi Sou Convidats!

No ens ho prenem com a cap repte, ni objectiu, ni res de res. Senzillament, tenir una estona d’oci i turisme de tant en tant. Que va bé dedicar temps a desconnectar i als amics. I, ja posats, farem aquest blog amb caràcter amateur. Per descomptat, anirem anunciant les dates de les nostres sortides perquè, a qui li interessi, s’hi pugui sumar i venir a l’aventura amb nosaltres.

Us hi apunteu? Ens doneu alguna idea o consell?