La Muriel Casals ha estat una dona excepcional, única. Tothom n’ha recordat els seus principals caràcters: dialogant, il·lusionada, entusiasmada, discreta, conciliadora. Així n’han parlat d’ella el president Puigdemont, el president Mas, la presidenta Forcadell, Jordi Cuixart i Lluc Salellas. Subscrit plenament els seus textos.

Els meus quasi quatre anys al capdavant d’Òmnium Alt Penedès han coincidit amb els cinc que la Muriel ha estat presidenta d’Òmnium. Això ens ha permès conèixer-nos de ben a prop. Ara copso que l’estima que sento per ella és tan gran que el buit que em deixa dins del cor és enorme.

La Muriel Casals demostrava amor per cada racó del país. També, és clar, pel Penedès. Recordo les vegades que ens va acompanyar públicament. L’any 2010 la Muriel va inaugurar el CavaTast i va sopar amb socis de la comarca. Va quedar meravellada del món del cava. El 2012 va participar en l’acte dels 40 anys d’Òmnium Alt Penedès. Aquell dia assegurava que “estem davant d’una situació encoratjadora. Volem un país just i obert i si treballem ho aconseguirem”. Ho va dir i s’ho ha aplicat sempre.

El 2013 va rebre la delegació txeca que durant uns dies vam convidar a descobrir la comarca i Catalunya. Setmanes més tard, va fer pinya a la diada castellera de l’1 de novembre des del balcó de l’Ajuntament de Vilafranca. Al cap d’uns dies agraïa a l’alcalde Regull la invitació i mantenia “l’emoció d’haver viscut de tant a prop els castells” perquè “m’ha ajudat a estimar encara més el nostre país”, deia.

Va passar per Sant Sadurní el febrer del 2014, per presentar el llibre Per què sí a la independència?. El mes de juny del 2015 va rebre el títol d’acadèmica de mèrit de Tastavins Penedès i la darrera visita fou durant la campanya de Junts pel Sí. Cada any, per tant, hem gaudit de la seva presència a l’Alt Penedès i ha vingut sempre amb moltes ganes i en sortia meravellada i reconfortada per l’escalf i la simpatia que li donàvem els socis d’Òmnium al territori.

Més enllà dels actes públics, les converses amb la Muriel Casals eren un debat des de la sinceritat. La seva presència donava un aire de tranquil·litat que em permetia expressar-li sense embuts els meus dubtes i discrepàncies sobre el rumb de l’entitat, del país, del procés. Li transmetia el meu punt de vista i percebia que ella em retornava el seu amb la mateixa transparència en les seves paraules que en els seus ulls blaus i clars plens d’il·lusió. La Muriel contestava des de la sinceritat i donava consells meditats, amb molta saviesa.

Ara començava una etapa impressionant. Per a ella i per al país. Encarava amb molta il·lusió i respecte el fet de ser diputada al Parlament. Mai s’ho hauria imaginat. En parlava com si hagués rebut el primer regal de Reis, sabent que l’oportunitat és ara, és única i s’ha de fer bé. En conèixer-se que hi havia acord per la investidura em va dir que brindaria amb cava la bona nova. I el dia en què Puigdemont va prendre possessió, la Muriel em va agafar pel braç al pati dels tarongers. Aquell dia vestia un somriure d’orella a orella i més enllà. És cert que el seu somriure, contagiós, l’ha dut sempre. Però aquell, el darrer, portava escrit un: “per fi arrenquem i ho aconseguirem!”. Era un dia de moltes abraçades i felicitat. Estava esplèndida!

Muriel, al Camp Nou apel·laves que “nosaltres som el somni”. Podem ser-ho, però tu eres la felicitat. La felicitat en persona. Hem fet molta feina aquests anys. Ara en falta la millor part, la més intensa per arribar a la plena llibertat com a nació. Amb el teu somriure la volies acabar. El repte és gran i et tocava liderar-lo. Ho seguirem per tu, ho farem per tu i brindarem per tu. Sento una tristesa enorme. T’estimo, presidenta. On siguis, sempre al cor, Muriel.