Decidir la notícia

Els mitjans de comunicació són focus que enlluernen una part de la realitat. I la llum no és blanca, ni és pura ni arriba a tot arreu. D’aquí que hagin d’exposar un seguit d’històries, en un espai molt més limitat que el que els propis periodistes volem.
Què és notícia i què no ho és? O, millor dit, per què A surt al diari i B no? Aquesta és una qüestió que ha de respondre cada responsable editorial de qualsevol publicació. També d’aquesta. Perquè s’escriu això?

OBJECTIVITAT?
Qualsevol publicació té una finalitat, sempre molt legítima i vàlida: guanyar diners, influenciar un públic, rebre determinats suports… I, en funció d’això, fan i desfan. D’entrada, però, és important invalidar ràpidament un concepte que de ben segur a més d’un lector se li ha vingut al cap en llegir aquestes primeres línies: objectivitat. La objectivitat és una utopia. Només els objectes són objectius. De manera, que no es pot pretendre que un mitjà o un periodista, un subjecte, al cap i a la fi, sigui objectiu.

Qualsevol cosa publicada passa per un o més d’un filtre. Un diari té el seu editor, director, caps de secció i redactor. I, pel mig, els intermedis que facin falta. Tot això té per objectiu explicar unes històries en un espai determinat. Per tant, caldrà fer de tisores. Per què té més espai el futbol que l’hoquei patins? Per què es parla d’unes entitats i no d’unes altres? Aquests càrrecs d’un diari són els que acaben decidint de què es parla i de què no, i també amb quin enfocament es fa.

Al cap i a la fi, el millor, en el meu parer, és conèixer la opinió del cronista que ha assistit als fets. Ell ha de validar, jutjar, explicar el què ha passat. Sense mentir, sense invencions, però amb les concrecions que desitgi. El sol fet d’escollir un titular envers un altre, per exemple, ja és una manipulació. Entengui’s, aquest terme, en un sentit positiu.

Això és, a la pràctica, el què acaba passant als mitjans de comunicació. No debades, existeixen uns criteris teòrics que ajuden a explicar perquè un fet acaba sent il·luminat pels focus dels mitjans de comunicació.

CRITERIS ESTÀNDARDS
Aquests criteris són elements per crear una notícia. I quants més criteris compleixi un esdeveniment, més possibilitats té que sigui notícia. La novetat és el primer criteri. Quan més recent sigui un fet, més noticiable pot ser. Un altre criteri és el de Proximitat. Aquest és clau, i més en mitjans d’àmbit petit. Un mitjà de Figueres, per exemple, difícilment donarà ressò d’un fet que passi a l’altre punta del país, a menys que afecti o tingui com a protagonista, és clar, un personatge de la població.

Però el conflicte, o la raresa, també són elements molt vàlids per discernir allò que és noticiable d’allò que no. Llegeixi’s morbo, si ho prefereixen, però la cosa va més enllà. Si entenem el negoci de la informació com explicar històries, i no de repetir sempre el mateix, els conflictes són històries apassionants estructuralment. Compleixen el guió previst: hi ha uns personatges, una disputa i finalment s’acaba amb una resolució. És com veure una pel·lícula.

Els recursos, la periodicitat, o l’especificitat del mitjà també seran criteris decisius alhora de decidir què acabarà esdevenint notícia o no. La persona que condueix el focus té una ma i molts fronts per enlluernar, com veiem.
A tot això, els mitjans acaben marcant l’agenda dels temes públics. Almenys, aquesta hauria de ser una ambició. A través dels seus reflexos, ser capaços que el que publiquen esdevingui un nutritiu debat entre els ciutadans. Serà símbol d’influència del mitjà. Uns mitjans que s’han de basar en uns eixos de rigorositat, de compromís amb el seu país, perquè no deixen de ser un element clau de construcció nacional. Sigui quina considerin que sigui la seva nació. Cal que generin credibilitat entre el seu públic. I cal que més autocrítica entre uns mitjans que, precisament, sembla que cada cop perden més aquesta pretesa influència.

Article publicat a la revista RELATS del mes d'abril.