La diplomacia que vale la pena

Había una vez un diplomático que se perdió por las cataratas Victoria de Zimbabue debido a los caprichos de la Reina Sofía. El mismo hombre tuvo que lidiar con el Papa de Roma y el Presidente Obama cuando le sacaron los colores por los líos que el gobierno español provocó en los asuntos bilaterales. El pobre se tropezó con mucho ego político de por medio.

Uno se imagina a un embajador como alguien que viaja en un coche oficial con matrícula diplomática navegando de croqueta en croqueta en un océano de intensa vida social. Pero la realidad nos refleja a un hombre orquesta, que debe repatriar cadáveres, ayudar a los negocios, fomentar vínculos culturales o organizar cumbres de paz en un tiempo récord.

Continua la lectura de “La diplomacia que vale la pena”

Quatre vides de DirComs “d’alt risc”

  1. Premissa número 1: Tota organització ha de tenir una estratègia de comunicació. Fins i tot el silenci -premeditat o de sotamà- pot ser una estratègia, però també requereix que es planifiqui bé.
  2. Premissa número 2: La direcció de comunicació ha d’anar lligada a la direcció general, a la gerència, al Consell d’Administració, on vulgueu. Però ben amunt. Ha de situar-se als nuclis directius de tota organització i hi ha d’haver molta confiança.
  3. Premissa número 3: La comunicació massa vegades és l’ase dels cops. Però no per això ha de ser la catifa sota la qual s’amagui una mala gestió. Sense acció, no hi pot haver bona comunicació. De fumata blanca només n’hi ha una.

Després d’aquestes premisses, que no per bàsiques hem de recordar constantment, us trasllado tot seguit algunes anotacions sobre el paper de quatre DirComs que han parlat recentment. Perquè han passat coses.

Continua la lectura de “Quatre vides de DirComs “d’alt risc””