Bé, acabo de tornar de passar el cap d’any a un hotelet proper a Rupit (Osona) com ja fa uns quants anys… Enguany, però, he celebrat que realment hagin aplicat correctament la Llei Antitabac (doncs el local va decidir ser de no-fumadors) i no he hagut de trucar al 088 com vaig fer farà ja un any (tot i que era la primera nit en què s’aplicava aquesta nova llei, ja estava en vigor per tant, els amos van voler fer la vista grossa. Però estava ja en vigor, oi? Fins i tot l’imbècil del músic, que també fumava, es va riure de mi quan li vaig demanar que recordés pels altaveus l’aplicació de la nova llei).

Total, que després de molts anys ja de passar el cap d’any allà (vés que aquest no sigui el darrer…) he notat una preocupació greu. L’us excessiu de la llengua castellana, altrament dit, la pèrdua del català.

El dia 30, en arribar a Rupit, hi féien el pessebre vivent. Hi vam anar. A la cua per entrar (a part de dones fumant!!! gr!!!), just darrere meu, sentia tot de converses en castellà que només deien tonteries i gracietes bobes!!! Tot el putu pessebre vaig estar capficat escoltant la gent… Per un moment pensava que més que a un poblet d’Osona estava a un poblet d’Osca… però bé…

La segona preocupació, més forta i obsessiva, em va arribar quan a l’hotel vaig veure gent “desconeguda” (per dir-ho suau). Doncs en els darrers anys sempre érem “la trentena de Sant Sadurní”, “una trentena de gent de Girona” i alguns grupets reduïts per allà col·locats. Aquest any, però, i a causa de les baixes, van arribar dos grups més, de força gent. En quin idioma parlaven? El del imperio…

Amb aquest tema encara en ment em desperto l’endemà, dia 31, de cap d’any, on representa que tothom ha d’estar feliç, fer propòsits i xorrades vàries. De mala llet, cap a Rupit… [i ara arribo on volia arribar]. Un cop allà, agafo el diari AVUI, i només obrir-lo un Sant Article de Francesc Puigpelat “L’ànima de la llengua“.. en la línia del que jo portava pensant en les darreres 24 hores… Malauradament anem veient com la llengua es va perdent. Perdò, el català es deixa perdre.