Ahir al vespre vaig assitir, al Foment vilanoví, a la presentació del llibre Carles Campuzano: patriotisme a peu de carrer. Es tracta d’una entrevista que el periodista Pere Gendrau, corresponsal de l’AVUI a Madrid, li va fer al diputat català en diverses converses entre l’octubre del 2008 i el juliol del 2009. Tot plegat a proposta de l’editorial, Malhivern.
La presentació fou lluïda, amb la participació de Francesc-Marc Àlvaro i el propi Gendrau. Àlvaro és qui ha fet el pròleg del llibre. Un text que, pel fet d’estar poc acostumat a llegir Marc Àlvaro i menys en català, i pels elogis i la forma com descriu al polític em semblava que estava llegint Guillem Carol. En tot cas, aquest darrer admet herències alvarianes en les seves escriptures. Un Àlvaro que va dir, com també escriu al llibre, que Campuzano ha de passar als llibres d’història per ser un dels principals impulsors de la supressió definitiva del servei militar a Espanya. En la publicació, el polític detalla que això va ser un dels punts del pacte del majèstic.
‘Carles Campuzano: patriotisme a peu de carrer’ són 130 pàgines, que passen volant, i que permet conèixer tot el recorregut de més de vint anys en política del seu protagonista. He tingut la oportunitat de llegir-lo aquests dies de Nadal. Campuzano relata els seus inicis a la JNC, arran de les seves inquietuds nacionalistes quan anava a l’institut a Vilanova, passant per l’emoció de ser diputat al Parlament de Catalunya (1992), el fet de deixar-ho de ser després d’una conversa de sofà amb el president Pujol (1995) i, sobretot, detalla les seves accions al Congrés de Diputats, lloc on hi fa política des de fa 13 anys i on les ha viscut de tots colors.
En aquest sentit, em queda la sensació que he conegut, al llibre, el Campuzano més polític, més de partit. No se li ha de treure mèrit – ans al contrari – a totes les accions legislatives que s’han endegat gràcies a ell o al seu grup parlamentari. Però, a diferència d’altres llibres de polítics dels quals se’n fa més ressò per alguna frase polèmica més que per la vàlua del propi text, el citat llibre no té, al meu parer, cap punt de polèmica i se’n surt prou bé quan Gendrau el vol ubicar en “l’entorn crític” de Convergència. Tampoc tenen pèrdua alguns detalls simpàtics, com el fet que li van tirar un pastís a la cara o una galleda d’aigua mentre impartia una xerrada a l’autònoma.
El currículum en polítiques socials de Campuzano que explica al llibre és d’un nivell notable. És un dels polítics que treballa, que escolta. De fet, és dels que no s’ha quedat pas enrere i fa un bon ús de les eines 2.0 aplicades a la seva feina. És, per tant, una lectura recomanable, molt amena. I, sí, des d’un punt de vista partidista. Però, a tot plegat, acabo pensant, més enllà del llibre… Voldria Campuzano acabar de maquillar la seva carrera política tornant a la política municipal i treballant per la seva Vilanova?
Fotos de la presentació