Sopa de Cabra: 9/9/11

Sopa de Cabra tornarà per un dia. Serà el 9 de setembre al Palau Sant Jordi. Deu anys després de la seva marxa, es reuneixen per excitar de nou els seus fans en un nou directe. Durant deu anys hem passat gana de sopa. Estic segur que el retrobament serà molt emocionant. Ahir, les 16.000 entrades es van vendre en només 3 hores. Una prova més que tindran l’èxit garantit i que, facin el que facin, seran uns mites del rock català. També els podeu trobar al Twitter.

Una de croissants

Aquests dies internet debat sobre els croissants. Tinc l’esperança que algun dia el hashtag #croissantisme aconseguirà ser trending topic. Però mentre aquesta fita no s’assoleix, servidor en seguirà menjant i parlant, de croissants. Bé, i si s’assoleix també. Gaudir d’un bon croissant és un dels petits plaers de la vida. Cadascú té els que té, ves!

Dijous, al blog del comidista, es plantejava el debat de per què els croissants espanyols són tants dolents. Ben cert. Com la majoria del pa que mengem, moltes pastes són goma plastificada i passada per un forn. I a vegades ho treuen abans d’hora i tot!

Arran dels comentaris que va rebre aquell post, l’autor del blog, Mikel Iturriaga, ha fet un recull del millor #croissantisme. És d’aquells enllaços que cal guardar perquè mostra el mapa del bon croissant, segons el que li van fer arribar els lectors.

Gràcies a en Toni Peñafiel i a la Calín Semaan per fer-me arribar aquests dos enllaços.

Malgrat tot, he de reconèixer que encara tinc pendent dues cites molt especials: tastar els croissants de les pastisseries Badia Roca i Hoffman, de Barcelona. Van guanyar el premi al millor croissant del 2009 i del 2010, de manera que caldrà passar la prova de foc. Espero fer-ho en breu. Aquí enllaço un vídeo de BTV que en parla.

Per cert, la foto superior d’aquest post és de dissabte a la nit, des de Greenwich, a Londres. Les vistes són meravelloses. A la capital anglesa, a falta de localitzar bones pastisseries, m’he anat servint de delicioses creps de Nutella. Potser aviat tocarà fer #crepisme?

Un trio a la xarxa

La combinació de tres elements com són Twitter, política i periodisme resulten un trio perfecte. I si les tres coses venen juntes, o enllaçades entre si, aleshores l’èxtasi s’eleva al cub. I avui és un d’aquests dies en què aquests tres ingredients han coincidit fluidament per la xarxa i els mitjans.

Un dels protagonistes del dia als mitjans ha estat en Matthew Eltringham. En Matt va ser dimecres a Barcelona per parlar de feedback i comunitats als mitjans en una sessió del 10 en comunicació que organitza la fundació ESCACC. Aquí en podeu veure la crònica al diari ARA en què en destacava alguns casos de periodisme ciutadà que havia exposat.

Els enllaços

Aprofitant la seva visita a Barcelona, vaig poder conversar amb ell llargament sobre la necessitat (o no) que els mitjans escoltin el seu públic i desenvolupin la seva presència a les eines socials. L’entrevista s’ha publicat aquest diumenge a l’Ara.

També va parlar amb ell en Jordi Pons, de TV3, que avui al TN migdia ha fet aquesta peça sobre la necessitat d’utilitzar el Twitter als mitjans de comunicació. Entre els exemples que explica hi ha el mateix Ara o el 3cat24 i parteix de les lliçons donades per Eltringham sobre la participació dels lectors a la BBC.

Però per rematar aquest festival tuitaire, al TN Vespre d’avui s’ha mostrat per a què poden utilitzar el Twitter els nostres polítics. En aquest cas els dos protagonistes han estat Quim Nadal (PSC) i el conseller Lluís Recoder (CDC).

Per acabar, aquí us deixo una crònica de Llums de la Ciutat sobre el I Congrés de Comunicació Política que es va fer dijous i divendres a Barcelona. Novament es van retrobar els ingredients del trio perfecte.

I ara què, Ernest?

Tinc ganes de saber què farà Ernest Benach a partir d’ara. És probable que encara hagi de digerir aquests set anys apassionants que ha viscut. I que necessiti més temps per relaxar-se i agafar perspectiva. Però la vida acaba de començar. Benach ha guanyat el partit a la por al diàleg. Ell ha agafat, sovint, la iniciativa d’obrir joc amb els ciutadans. No s’amagava i, davant d’algun tuit en què discrepava, era ràpid enviant un DM per donar el seu argument. Directe a barraca. Alguns dels missatges precedents en aquest grup ho destaquen. De fet, acollonia que qui discrepés de tu i t’ho evidenciés fos la segona autoritat del país. I, per més inri, et convidava al Parlament a seguir parlant cara a cara del que volguessis.

Arrenca el postpartit. Després de la vida al Parlament, Benach hauria de… Ernest: has d’ensenyar als polítics a no tenir por! M’agradaria que els polítics d’aquest país, tots, parlin molt i molt amb els seus conciutadans. Amb els veïns dels seus pobles. Que entrin a debatre per voluntat pròpia amb la veu divergent. Que s’acabi això d’escudar-se i surtin endavant. Han d’explicar què fan, i explicar-ho bé. Donar tota la informació del seu dia a dia només farà que ajudar una classe política que necessita revitalitzar-se. Ernest, fes entendre la cultura 2.0 a la bona gent que fa política. Perquè han de ser aquests, els governants actuals, els que hauran d’aixecar el vol de la política o l’acabaran de desprestigiar. El teu exemple ha de servir per comprendre que les coses s’han de fer i després explicar, amb claredat i transparència. Ah, i la tecnologia, si cal, ja arribarà per inercia. 🙂

[Text publicat al grup Benach 2.0 en motiu del dinar d’homenatge que se li va fer. Aquí podeu veure un vídeo resum fet per @jesusferre]