França i immigració, o immigració i França, són dos conceptes que, en si, van molt lligats. Si bé aquest lligam és una relació d’amor-odi, amb més odi que no pas amor.
L’Estat francés és el que acull més immigració de tota la Unió europea on un 8’2% del total de població són immigrants. A aquesta dada n’hi hem de sumar una altra totalment oposada: un 70% de la població francesa es declara obertament racista. A més, totes aquestes persones africanes viuen en condicions molt precàries en barris o suburbis abandonats als afores de les ciutats franceses, on gairebé no reben cap tipus d’assistència per part de l’Administració. Si a tot això hi sumem la violència i la repressió policial cap a aquesta gent, entendrem el nivell de crisi i crispació en què es troba actualment França.
La gota que va fer vessar el got, es va produïr el passat 27 d’octubre. Dos joves africans, de 15 i 17 anys, van morir electrocutats quan fugien de la policia a la conflictiva població de Clichy-sous-Bois, a les rodalies de París. El fet va provocar que, ja en aquella mateixa nit, mig miler de joves s’enfrontéssin contra la policia de manera salvatge.
Els aldarulls, que podrien haver-se acabat el mateix dia, es van extendre per tot el país, provocant batalles a gran part dels suburbis francesos. Tots aquests successos s’han anat multiplicant exponencialment. Més de 2.000 vehicles incendiats, contenidors cremats, immensos danys en edificis públics i en comerços, i molts més actes vandàlics que trigaran molt de temps en ser reparats, i més temps en ésser oblidats. I és que aquests joves no reclamen res d’especial. Simplement volen que se’ls consideri plenament com el que són, ciutadans francesos. Perquè els autèntics immigrants van
ser els seus pares o avis, i per això no volen seguir aguantant la fractura social d’haver de viure en zones marginals i degradades. A més, aquestes zones són llocs constants d’agressions, violència i forta repressió policial, cosa que ha provocat tota aquesta revolta. Una revolta que, mica en mica, s’ha estès per tot el pais i, fins i tot, a països veïns com és el cas de Bèlgica.
Vista la situació, el govern francés va declarar l’estat d’emergència a tot el país.
L’estat d’emergència permet a cada prefecte (representant del Govern a cada departament del país) i als cossos policials gaudir d’àmplies competències en matèria de seguretat, com registrar domicilis, detenir persones o prohibir la circulació sense necessitat de cap autorització judicial o oficial.
La primera localitat que va aplicar aquestes mesures va ser Amiens, que va instaurar el toc de queda. El toc de queda (expressió llatina que prové de l’argot militar i que significa quiet, tranquil) prohibia la circulació dels menors de 16 anys si no van acompanyats d’algun adult, entre les 10 de la nit i les 6 de la matinada.
Un cop França ha arribat fins aquests extrems, la situació s’ha de començar a calmar. Per això, s’han aplicat mesures com prohibir les reunions als carrers de París, almenys durant el cap de setmana del 12 i 13 de novembre.
Ara, toca tranquilitzar definitivament l’ambient i posar cadascú al seu lloc. I un cop tot calmat, depurar responsabilitats i buscar possibles solucions a un problema creixent a tot el món, per evitar que tornin a ocórrer actuacions com les que s’han desencadenat a París, i que encara poden durar dies.
Per a més informació, clica AQUÍ
Una resposta a “França, el desgavell immigratori”
M’esmeno jo mateix el missatge, per parlar del TOC DE QUEDA.
El toc de queda és una paraula de l’argot militar. Representa que la gent no pot sortir de casa durant el temps indicat.
L’origen de l’expressió és llatí, i significa quiet o tranquil. En l’antiga roma es deia “Toc de retirada”. En tot cas,no ha de ser, necessàriament, alarmista.