Les pressions a periodistes, voler crear tensions o accions de prepotència per part d’autoritats – o persones que es creuen tenir-ne – no són noves, no desapareixeran i no les descobriré pas ara. Tothom ho sap, i els que exerceixen la comunicació des de qualsevol punt són (som) els primers en rebre des de qualsevol banda. Fa una estona, mentre sopava, estava recordant una situació de semicrisi d’uns mesos enrere, i se m’ha acut fer aquest post sobre una situació viscuda aquesta tarda. Res a veure entre ambdues coses, però sí un exemple de la segona part de l’autoritarisme que deia.
Com cada tarda, he sortit amb el Guillem a buscar berenar i, ja de pas, ens han demanat que féssim fotos a un polèmic local d’oci nocturn. Ens hem acostat cap allà i ell ha fet les primeres fotos. El local estava tancat, però a davant hi havia dos homes i una dona que no han trigat massa a preguntar-li què feia. Amb un Porshe per allà i la pinta de forçuts, només podien tenir relació amb aquell localet. Al comentar-li que aquelles imatges eren pel 3 de vuit, de seguida han semblat mosquejats. En cap moment ha entrat a l’amenaça física, però ha jugat a la psicològica. “Que estoy muy enfadaos con vosotros (3d8, s’entén) porque ya me habéis perjudicado bastante”. La següent sentència ha estat dir que si el nom del local tornava a aparèixer el diari posaria una querella contra el ‘tré davuy‘ (així ho pronunciava). A més, afirma que ha denunciat a un veí dels pisos demanant-li 500.000 euros de danys i perjudicis. A sobre que al paio no el deixen dormir, encara volen que els hi pagui la quota de la SGAE.
Mentre l’homenot volia exercir una pressió psicològica sobre nosaltres (que en prou feines sabem de què va el tema), la noia s’ha interessat per fer publicitat. No hi ha millor pressió per un mitjà de comunicació privat que “silenciar-lo” a base de comprar anuncis. No hem volgut entrar al joc i hem marxat amb el que buscàvem: les fotos.
El fet en qüestió és que els veïns es queixen de les molèsties i l’excés de soroll del localet. Teòricament, ara està tancat perquè ho han de reparar tot i que ells han indicat que estan de vacances i al setembre tornen a obrir. En tot cas, no volen fer declaracions i senzillament volen que no es publiqui res. Veurem què passa. Total, que quan hem arribat al diari la redactora que ens havia encarregat les fotos ens ha ensenyat una pagineta sencera de notícia sobre les queixes veïnals del local. Veurem com avança el tema.
Sigui per part de qui sigui els que acabem escrivint som els que acabem rebent. “No publiquis això”, “digues allò”… Per cert, una sentència que em fa molta ràbia i que succeeix en moltes entrevistes és aquella de “això no ho escriguis” o “això posa-ho així”. Normalment, si el to és molt impositiu i em pica la mosca, acabo fent-ho al revés. I no se’m queixen pas. Deu ser que la feina, si la fem lliurement, no està tan mal feta. Do you GO?