RENFE torna a fallar. I torna, i torna… Un cop més els trens de Catalunya s’han esgavellat, deixant a milers d’usuaris (clients de la companyia, al cap i a la fi) tirats a les estacions sense rebre cap explicació dels motius. Començo a pensar, vés per on, que el que realment vol l’ens ferroviari és entrar al llibre dels récords Guinness, el que no sé, però, és en quina categoria. Preocupant és la situació que cada dos per tres es pot viure en una estació de RENFE Rodalies-Barcelona, en què el tren previst pot no passar fins al cap de hores, i tu, com a passatger pacient, t’ho estàs mirant com si d’un espectacle teatral es tractés.
La darrera aventura va ser dilluns, quan un tren es va quedar atrapat en un túnel, prop de l’estació de Sants, durant més d’una hora. No cal dir que pels altaveus del comboi només se sentia un silenci magistral. Va haber de ser un home, que a dins del tren hi tenia la seva dona i la seva filla de pocs mesos, qui hagués d’anar fins a l’estació de Sants, baixar a la via i demanar als passatgers que obríssin la porta des de l’interior. Amb aquest incident, ja en sumen catorze de greus, i innumerables de lleus, en els darrers dos mesos.
A més, ahir el Ministeri de Foment va decidir destituir a Josep Manau, director dels serveis de Rodalíes-Barcelona. Esperpèntic si es té en compte que tot això és culpa de tots ells, no només del de més amunt. Si fem un repàs, trobem el director de (in)comunicació de RENFE, que no apareix enlloc quan s’han d’explicar els problemes. També és culpa de l’Adif, aquesta empresa pública que encarrega unes obres, que acaben sent un nyap i tothom en surt perjudicat. Per últim, la manca d’inversió en les darreres partides de RENFE, també dóna raons per saber perquè els trens van plens com llaunes de sardines en hores punta, quan el primer que caldria fer és ampliar la flota i la freqüència de pas.
A tot això, acabaré recordant, un cop més, aquella frase tan arcaica, però que sembla ser tan cert, que diu allò de “Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados”, en la “lengua del imperio”, és clar. Dit això, me’n vaig a arrossegar algun tren… ja només faltaria això!