La Copa del rei d’Alcoi va deixar un bon regust de boca en el si del Noia Freixenet. Era la confirmació que l’equip que en les darreres dues temporades ha confeccionat Blai Carda està molt ben compactat i dóna unes certes garanties d’èxit. Una fase final de la lliga europea i unes semifinals de la Copa del rei són dos dels resultats. Tot això, acompanyat d’una incancable Penya Barretina que, a diferència d’altres, sí que es dediquen a animar el seu equip des del principi fins al final.
Llàstima de la forma (immerescuda) en que l’equip va caure a semifinals. Amb un gol d’or del sadurninenc Xavi Caldú, a 4’ 21’’ per acabar la pròrroga, ja que els cinquanta minuts de partit havien finalitzat amb empat a un gol. Bon paper davant el Reus, i bon paper davant l’Alcoi. Res a reprotxar a l’equip, només se’ls pot felicitar.
A banda d’això, la 64ena edició de la copa del rei d’hoquei patins va deixar altres punts interessants. Per començar la organització en si. A tot el personal i voluntaris del Centre d’esports d’Alcoi se’ls ha de felicitar per la gran tasca que van fer. Tot va sortir molt bé, i tan mitjans de comunicació, com aficions i jugadors vam quedar encantats de la bona feina feta, així com de l’atenció i l’amabilitat amb què es van comportar. En aquest sentit, doncs, res a dir.
Ara bé, si hi ha algun nyap o alguna cosa a comentar és gràcies a la fantàstica i intervencionista Federació Espanyola. A diferència d’aquella cervesa, aquests allà on van fiquen la pota. Segons tinc entès, ni els mateixos jugadors estaven del tot assebentats que als arbitres se’ls havia demanat ser més rigorosos (cosa que no significa haver de fer veure per un dia que són bons). Així mateix, em va semblar que ni els propis jugadors eren conscients que en cas de pròrroga –que només va passar en un partit, que ja coneixem- hi havia gol d’or i que en marcar el primer gol s’acabava el partit.
Un altre contrasentit és el fet de tenir una pilota oficial de la copa. Una pilota amb la qual no es va disputar la competició. O potser sí, perquè la única característica que tenia eren unes lletretes que dubto que es poguéssin veure si no era amb la pilota agafada a la ma.
Més coses: la mateixa FEP es va preocupar per fer arribar als periodistes un “rigorós” protocol de rodes de premsa post-partit en què “immediatamente” després del partit sortiria primer l’entrenador de l’equip perdedor i després el de l’equip guanyador. Miau. Ni es va complir aquest ordre ni es va complir la immediatesa. Ara bé, la immediatesa a llançar-se sobre els canapès sí que la van tenir.
Finalment, el paripé del darrer dia: durant els tres primers dies, l’speaker havia fet tots els seus discursos en valencià/català del sud. Doncs, per art de màgia, el mateix dia que apareixen dues banderes espanyoles de diferent color (una més pàl·lida que l’altra) i diferent mida les presentacions van ser en espanyol, quan els seus papers estaven en català. Cosa rara?
Per anar acabant, reitero la meva felicitació als alcoians per la celebració de la copa i per la bona acollida disposada a tots els visitants a la ciutat. De cara a properes edicions, només em queda desitjar que el conveni que la FEP firma per tal de concedir la organització a una població, inclogui que el municipi en qüestió s’ocupi de TOT el muntatge, per evitar casos com aquests en què els errors venen de fora.
Per cert, després de set anys, tornarem a tenir aviat una fase final de la Copa del rei a Sant Sadurní?