Aquest passat dissabte vam celebrar la festa dels 50 anys d’aniversari del meu pare. En feia 50, una xifra especial, motiu pel quan es fan aquelles “Festes Sorpresa!”. Amb tot el que això comporta, una de les coses és que el que rep la festa se l’ha de distreure i donar-li mil excuses de tot. Per això, mentre alguns muntaven la festa a la sala del poliesportiu del Pla del Penedès, jo i ell vam anar a veure el Vilafranca-Barça d’Ok Lliga. Casualment, quan van fer la meva festa sorpresa dels 18, fa dos anys, també vaig anar al pavelló de Vilafranca, aquell dia jugaven un Vilafranca-Noia.
Entre els preparatius d’aquest tipus de festa, hi ha allò tan engorròs de buscar i remenar àlbums per trobar fotos de quan el “vell” era jove. Doncs bé, resulta que entre aquests àlbums van sortir algunes fotos de la meva infantesa. I… ai carai, quines sorpreses! Em van sortir un parell de fotos del meu passat més passat.
Sabia que havia “jugat” a hoquei, però no en recordava res, ni en tenia cap nebulosa. De fet, vaig deixar-ho als sis anys, tot just començar la competició Penedès-Garraf. Sobre la pista feia poc, ben poc. Un passat que em fa entendre el present. Atenció les dues fotos següents, recuperades de l’àlbum, que ajuden a entendre força coses: doncs ja es veia clar que de petit marxava de la pista (FOTO 1) i me’n volia anar cap a fora, segurament a locutar el partit i fer-ne la crònica (FOTO2). Podria ser així? No, va ser així. El meu instint poc esportiu que ja tinc ara, ja el tenia quan tenia 5 anys. El meu instint periodístic que tinc ara, ja el tenia quan tenia 5 anys.
FOTO 1: (sóc el de la dreta, eh!)
Foto 2:
Per cert que no reconec gairebé ningú de la foto 1. Crec que el que està a la porteria mirant cap a la foto és el Joan Manel, però la resta, ni idea.