Nadal, i s’acaba l’any

Bé, avui és Nadal. Ja està. He perdut el temps, crec. Això de despertar-me a les dues no em prova. Abans de dinar he prosseguit amb la lectura del bon llibre del David Madí (que ja em queden menys de 100 pàgines, però ja veurem quan l’acabo), dinar i a la tarda remenar per internet.

Dies enrere hi deixo ganes d’escriure posts sobre moltes ganes. Rajar de RENFE, de la merda de govern ZP (redundant) que m’ha regalat un constipat que encara arrossego, del pallasso sociata del Joan Ferran (redundant!) ridiculitzant TV3 i Catalunya Ràdio per ser catalanistes, són algunes de les coses pendents, entre moltes més. Em temo, però, que fins l’any que ve no hi tornaré, a posar articles substanciosos en aquest bloc. Tinc temes a parlar d’hoquei, vull valorar el llibre citat abans del Madí, començar a parlar de les eleccions del 9-M… ja veurem si ho puc fer!

Ara m’espera un mes d’infart, i de dormir poc, em temo. Molta feina: treballs (ara mateix en tinc 3 de grossos per entregar en dues setmanes), examens, apunts, i feines. En fí, un no parar. Per mi l’any començarà a finals de febrer. Aleshores, espero descansar uns dies (un viatget no estarà gens malament) i tornar a arrencar projectes. Sóc ambiciós, m’agrada tirar endavant mil coses alhora, m’ho passo bé. I ara tinc coses en ment. Projectes ambiciosos i potents al cap, que mica en mica espero que se’m permeti desenvolupar. Temps al temps.

Aquest post, però, no serà el darrer de l’any. Acabaré penjant, un dia d’aquests, l’entrevista al David Madí que aquest proper divendres sortirà publicada al 3 de vuit.

Finalment, deia, m’he passat la tarda remenant per internet. Acabo amb una cita del blog del Xafarder de la rambla, que l’he descobert avui, on explica que Barcelona està guarra. Per això, i moltes coses més, no m’agrada Barcelona i, quan hi sóc, el primer que espero és que el temps passi ràpid per fugir-ne!

El programa de la Mercè m’ha semblat extraordinari, amb tota aquesta gama d’activitats. I moltes d’elles cap al tard, a la fresca. Com m’agradaria anar-hi! Fins i tot ho vaig intentar. L’altre dia vaig sortir camí de la Plaça Reial i vaig gaudir de cinc minuts de concert, fins que la pudor de suat, de porro i d’alcohol em va fer marxar. Vaig anar cap a la plaça Catalunya, on una baralla em va fer avorrir l’espectacle. També vaig voler anar pel Macba. Allà vaig poder conviure amb els indigents, skateboardistes, mantes i altres futurs premis Nobel.

Barcelona ha passat de ser la ciutat amb més “glamour” i més de moda a ser una autèntica capital mundial dels inútils, borratxos i mantes. De qui ha estat la culpa? Meva, segur.

Ja posats, us enllaço un altre bloc que també n’he tingut coneixement avui. És en Joliu, i també promet.