David Madí: “El PSC té un concepte de Catalunya que és la gran Barcelona amb barriades juxtaposades, i que el Penedès en sigui una més”

David Madí és secretari executiu de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i secretari d’acció electoral de CiU. Va ser secretari de comunicació del Govern de la Generalitat (2001-03) i ha dirigit les dues darreres campanyes electorals d’Artur Mas al Parlament de Catalunya (03 i 06) en què CiU va guanyar en vots i escons. Recentment ha publicat el llibre ‘Democràcia a sang freda. Interioritats de la política catalana’ (ed. Mina) on reflexiona sobre la situació política actual, detalla el desenvolupament de les dues campanyes i no estalvia retrets a la resta de partits: parla del “sectarisme del PSC” o parla d’ICV com “deixalles del comunisme”. També revela alguns moments claus, de reunions o pactes.

Què l’ha impulsat a escriure ‘Democràcia a sang freda’?

Crec que tenia alguna cosa per explicar que em venia de gust i valia la pena fer-ho en format de llibre extens, i tinc alguna teoria. Tot això em va fer decidir a escriure el llibre, que segurament és un llibre arriscat per un polític en actiu, però que, a més, he gaudit molt escrivint. És un llibre que està captant l’interès de tot un període polític on crec que és important que s’hi doni aquesta visió meva.

Perquè ha decidit treure’l per aquestes dates?

La idea va néixer fa un any, després de les darreres eleccions al Parlament. El termini que ens havíem fixat amb l’editorial era de poder-lo treure en el primer aniversari de les eleccions. Podia haver estat més tard, però ens va semblar una data adequada.

En el llibre hi ha molts elogis a la figura d’Artur Mas. Hagués estat més rendible treure’l a les portes d’unes eleccions, per revolucionar el panorama electoral?

Sí, però aquest llibre no té una vocació electoral. La literatura política té diversos subgèneres i n’hi ha un que és el llibre electoral, en què el polític explica una visió per ser útil electoralment. Crec que aquest llibre no és d’aquest àmbit, sinó que és un llibre que té informació, però també té acció, emoció i també té reflexió. Pretén ser un al·legat de favor de la política en un moment que no és fàcil i a favor del nacionalisme.

Hi ha molta crítica als altres partits, però també poca autocrítica…

Més que crítica jo diria que hi ha molta descripció. Jo no sóc un periodista, sóc un polític i, al començament, ja faig un advertiment que això és un exercici de subjectivitat, on la credibilitat neix que això és el que jo penso. És tal com jo he vist les coses, les he viscut i les he analitzat. I, per tant, ho veig així.

Descriu que les campanyes de CiU han estat molt ben fetes, comparades, per exemple amb les del PSC. Si que és cert que vareu guanyar les eleccions, però CiU no està a la Generalitat…

Aquest és un dels problemes que degraden la qualitat democràtica a Catalunya, i que a més se’ns vol fer passar bou per bèstia grossa. A Catalunya, per un abús, absolutament legal i legítim, de les regles democràtiques es desvincula el resultat de les urnes del govern, i això no és gratuït. Això té conseqüències i és una de les coses que genera desafecció. Efectivament, Convergència i Unió guanya les eleccions perquè així ho decideixen els ciutadans de Catalunya, i els tres que perden als despatxos pacten el contrari. Això és legal, però des d’un punt de vista moral tenim una opinió diferent.

Quina opinió li mereix l’actual Govern de Catalunya?

Crec que el govern Montilla és segurament el govern més mediocre que hi ha hagut des del restabliment de la democràcia. És un govern basat en el repartiment de poder, en una situació terrible on els seus dos màxims responsables, el President i el vicepresident de la Generalitat són dos autèntics survivors, perquè Montilla sense el tripartit segurament hauria acabat la seva carrera política amb el resultat que va obtenir i Carod-Rovira tres quarts del mateix. I en aquest moment, que hi ha tantes decisions estratègiques a prendre a mig i a llarg termini, ens trobem en una situació de dolça decadència del país, que fa que les decisions moltes vegades es prenguin en clau de partit o, fins i tot, personal.

En el llibre, també opina que ‘poca gent semblava que tingues ganes de jugar a la política després de Jordi Pujol’. Pot ser uns dels motius de l’abstencionisme?

En aquest moment a Catalunya hi ha una depressió electoral, fruit d’aquesta desafecció, que fa que qualsevol elecció se saldi amb una participació a la baixa en comparació amb l’anterior. I pronostico que també ho veurem a les espanyoles d’aquí a uns mesos, i aquesta depressió electoral té fonts i orígens, i una d’elles és aquesta pèrdua de la qualitat democràtica que està vivint el país.

 

Canviant de qüestió, Joan Ferran criticava durament l’esperit nacionalista de TV3. Si això ho ha hagut de dir públicament, pot fer pensar que de manera privada no han pogut assolir alguna cosa…

Crec que les paraules de Joan Ferran no són més que el seguiment d’una seqüència que el tripartit té. Han fet coses com l’informe de mitjans, en la primera legislatura, el cas Bolaño, el director de comunicació del president de la Generalitat que amenaça periodistes. En el fons aquí darrera hi ha una estratègia de generar temor, generar por, posar mordaç en els mitjans de comunicació i això és propi de governs insegurs, que tenen por de perdre el poder. I quan es té por de perdre el poder s’intenta generar temor. I el que Joan Ferran ha fet, des d’un punt de vista de la realitat, sap que és fals. Ell està intentant condicionar la feina dels periodistes dels mitjans públics. I a més hi ha una cosa que els hi molesta, és evident: no és que siguin periodistes nacionalistes, sinó que la CCMA té una mirada sobre el món, que és la seva clàusula fundacional, que parteix de Catalunya, i això a un socialista espanyolista com és Joan Ferran i el president Montilla, que no l’ha desmentit i per tant es fa còmplice d’aquestes declaracions, els hi molesta.

Precisament, vostè parla que la idea fundacional de TV3 i Catalunya Ràdio s’ha perdut…

Una de les clàusules fundacionals és explicar als catalans una visió pròpia del mon vist des dels ulls de Catalunya, perquè sinó no tindria sentit que existís la CCMA.

 

Els membres de PSC o ERC que hagin pogut llegir aquest llibre, quins comentaris li han fet arribar?

Algun comentari m’han fet. Alguns sorprenentment elogiosos i d’acord amb alguns preceptes, i alguns silencis importants.

Silencis que li donen la raó?

Suposo que alegries a alguns no els hi deu donar, aquest llibre. Sobretot perquè molts hi veuen un mirall, i això pot ser una mica dolorós. Però la meva intenció no és ferir a ningú, sinó descriure unes situacions que he vist, descriure perquè estem on estem, fer un diagnòstic d’on estem i mullar-me a favor d’unes determinades idees i tesis. Sí algú se sent dolgut ho lamento, no era la meva voluntat fer-ho, però si a algú li sembla dur algun passatge del llibre és perquè la història del país dels darrers anys doncs és francament dura, i això no es pot amagar.

Del PSC parla mitjanament bé de Miquel Iceta…

Hem tingut relacions professionals. Ell va ser director de campanya al 2003, n’ha estat el portaveu parlamentari. I des de la discrepància política i ideològica d’un i altre crec que entre aquest entorn Montilla que és un entorn absolutament mediocre, de baix nivell, de segona divisió, Iceta és l’únic que té una mica de brillantor. I si ho veig així em semblava que era honest també dir-ho.

Iceta i vostè van coincidir als EEUU en un màster. Com va anar?

Va ser bastant divertit. Sense saber-ho, vam coincidir amb un viatge als EEUU en un seminari especialitzat en campanyes electorals i vam compartir aquells dies de viatge.

Va ser el 2001, quan ja començàvem a planificar la campanya del 2003.

Què en van aprendre d’aquell viatge?

Als EEUU tot el tema electoral és bastant diferent d’aquí, en el sentit que hi ha una professió de director de campanya. Com que a EEUU hi ha una democràcia molt extensa, ja que estan permanentment fent eleccions, des del sherif fins al president del país, doncs els directors de campanya són una professió bastant desvinculada dels partits, que van saltant de candidat a candidat. Aquí és bastant diferent, ja que els que tenim la responsabilitat d’una campanya en un moment determinat, formem part dels partits. I allò va ser un seminari en una fira on hi havia els grans gurus i directors de campanya de l’escena americana, que expliquen les seves experiències i enfocaments, donen lliçons, i d’altra banda hi ha una fira de tecnologia electoral. Tot plegat és bastant curiós, una cosa que seria impensable aquí però que allà és absolutament normal.

Fins a quin punt creu que pot arribar a condicionar el vot una campanya electoral?

Les campanyes són decisives. Són un punt culminant de la democràcia i serveixen perquè molta gent acabi decantant un vot. És veritat que els polítics estan en campanya permanent, i és veritat que els polítics professionals han d’estar en campanya permanent, és una de les obligacions de la democràcia. Però quan arriba la campanya i la precampanya la intensitat és redobla i això permet que la gent es configuri la opinió i decideixi. El vot és una cosa transcendent en el nostra sistema democràtic. La gent quan diposita el vot doncs està fent un gest i està atorgant una confiança molt important. Molt més important del que es pensa. Una de les idees que s’ha de combatre en democràcia és allò que “un vot no serveix de gaire”. No, tots els vots serveixen d’una manera transcendent. Les campanyes, els estudis ho demostren, mouen bastant més vot del que la gent es pensa.

I ara tocaria fer campanyes perquè la gent vagi a votar?

No només és una qüestió de fer campanyes perquè la gent vagi a votar. És una qüestió de superar aquesta depressió electoral i tornar a reconciliar la política amb els ciutadans. I això vol dir que els polítics han de fer coses diferents de les que estan fent fins ara, i la ciutadania ha de recuperar un cert grau d’il·lusió. En aquests moments sembla que es viu un triomf de l’antipolítica, que crec que no es gens sa per la societat. Han d’haver-hi reformes del sistema polític per refer uns lligams que són importantíssims dins la societat.

Com es pot fer, això?

Per exemple, jo proposo varies maneres per superar aquesta degradació de la qualitat democràtica. El respecte a les llistes més votades hauria de ser objecte d’un pacte polític o d’una reforma electoral en profunditat. Perquè quan es perd la proporcionalitat entre el que diuen les urnes i qui està al poder, molta gent es pregunta de què serveix el seu vot si després guanyen uns i als despatxos fan el que volen. Jo proposo un sistema parlamentari a doble volta, com el francès, que permet que la gent faci els pactes a les urnes. Parlo d’una reforma de la funció pública, d’una política molt més oberta, dels sous dels polítics i unes grans reformes polítiques que crec que serien molt bones.

Finalment, quina valoració en fa que el Penedès disposi d’un àmbit territorial propi?

Des de CiU ho hem defensat molt de temps, i ara hem començat a fer els primers passos. Hi hem votat a favor, l’àmbit tira endavant, hi ha un consens important i defensarem la vegueria perquè creiem que és una organització que correspon al que tots volem.

Per què creu vostè que al PSC no li interessa que el Penedès estigui separat de l’àrea metropolitana, com així ho volem la majoria dels ciutadans?

Perquè el PSC té un concepte de Catalunya que és la gran Barcelona amb barriades juxtaposades, i aquest és el seu model territorial. I aquest és contrari al nostre d’equilibri territorial, de fer que a qualsevol part del país es gaudeixi del mateix nivell de serveis i d’importància que a la capital. Són dos models territorials diferents. Jo crec que ells actuen amb aquesta idea de la gran Barcelona més unes quantes barriades, i que el Penedès en sigui una més.

4 respostes a “David Madí: “El PSC té un concepte de Catalunya que és la gran Barcelona amb barriades juxtaposades, i que el Penedès en sigui una més”

  1. Dudu says

    Entrevista molt interessant Sergi al David Madí.

    Jo si me’l trobés.li hauria formulat una pregunta potser massa clàsica, però que m’agradaria que el propi Madí me la contestés en persona.

    Creieu que el Dvd”Confidencial.Cat” va ser el veritable motiu pq ERC es decidís recolzar Montilla, com ells defensen?
    O ja ho tenien aparaulat des de feia temps?

  2. Sergi Sabaté says

    Dudu, gràcies pel teu missatge.
    Com el David explica al llibre, ells estaven convençuts que ERC, per poc que pogués, pactaria amb el PSC. Tot i que a la campanya volien donar sensació d’allò que tan es deia: equidistància. És el que consideren el pacte entre Xavier Vendrell i Montilla, que tenen relacions polítiques des de fa anys quan estaven al Consell Comarcal del Baix Llobregat.
    I així va ser. També explica que a la primera reunió que van mantenir amb ERC, aquests els van donar llargues de seguida. Segons diu, el pacte d’ERC amb Montilla contemplava que l’home fort fos en Puigcercós, però com que CiU (a la desesperada) va oferir l’oro i el moro a en Carod, Montilla va haver d’acceptar les seves propostes de vicepresident.
    Per tot això, van anar a fer una campanya trencadora, amb el DVD, el contracte amb els catalans, etc. El seu objectiu era assolir els 56 diputats per evitar que el tripartit sumés. No hi va haver sort.

  3. Dudu says

    Carai Sergi, que ràpid em vas contestar a la meva pregunta!14 mins.

    Moltes gràcies per la resposta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada