El debat intern al PP català és a l’ordre del dia en vistes al Congrés del proper cap de setmana. En un principi, els compromissaris populars havien de votar entre tres candidatures, però finalment seran dues. Una barreja feta per Madrid i Montserrat Nebrera. Fernández Díaz i Daniel Sirera – dos excandidats – s’han agenollat a les ordres de la direcció nacional del PP. Els dos tenien aspiracions a presidir el partit, però s’hauran de limitar a obrir-li la porta a la seva candidata, Alicia Sánchez Camacho.
Per evitar confrontacions, Mariano Rajoy, que no seria el millor exemple de consens i d’unitat dins el seu partit, ha imposat a la Camacho com a candidata. No em sona haver sentit que aquesta dona s’hagués postulat mai com a candidata. Més aviat, l’han… obligat? Sí, segurament seria això. Ella mateixa ha dit que no s’esperava la proposta de Rajoy. En tot cas, s’ha trobat que d’ahir per ahir es va haver de treure de la màniga un projecte de partit per presentar al Congrés i debatre’l i, a més, vehiculant les proposicions de Fernàndez Díaz i Sirera. Un còctel que desconec fins a quin punt seria digerible. Per cert, que la Camacho va ser cap de llista del PP per Girona en les darreres eleccions. Girona és la única província on no tenen representació. Patacada nacional, per a ells.
De tot aquest debat me’n quedo amb dos noms. Primer l’Albertito: un dia critica a Sirera; dies més tard s’ajunta amb Nebrera, i al final acaba pactant amb Sirera i deixant de banda la Montse. Comor? Doncs així és. A veure quina una en farà demà. El segon nom és el de Montserrat Nebrera. Amb ella hi vaig poder parlar personalment en la presentació de Dolors Montserrat com a candidata de les municipals, fa poc més d’un any, quan la vaig entrevistar per la ràdio. Em va caure molt bé. És una política amb il·lusió, ambició, ganes i projectes. I a més és guapota! I és que, fins i tot, sembla que els rivals polítics li saben reconèixer multitud de virtuts, com explica en Nacho Corredor.
La Montserrat Nebrera té el seu projecte pel PPC, i no el vol llençar per la borda en favor d’una candidatura de somriures però carregada de pólvora. Ella navegarà a contracorrent, conscient que els ‘superiors’ del partit no la veuran bé per aquest acte que pot ser considerat de rebel·lia. Però no ho és. Ella promou així el debat i la democràcia interna dins el partit, evitant un congrés descafeïnat. M’agrada aquesta postura. M’entusiasma la seva ambició. Ho posa tot per plantar cara. Té bastant a perdre, però molt a guanyar. I de retruc potser també Catalunya. Per tot això, tot i que passo molt del PP, li desitjo tota la sort del món a la Nebrera en el Congrés.
Acabo recomanant dos portals de Montserrat Nebrera: El seu blog personal i la Plataforma en suport a la seva candidatura. Tenien una plataforma els altres candidats? Ànims!