La diplomacia que vale la pena

Había una vez un diplomático que se perdió por las cataratas Victoria de Zimbabue debido a los caprichos de la Reina Sofía. El mismo hombre tuvo que lidiar con el Papa de Roma y el Presidente Obama cuando le sacaron los colores por los líos que el gobierno español provocó en los asuntos bilaterales. El pobre se tropezó con mucho ego político de por medio.

Uno se imagina a un embajador como alguien que viaja en un coche oficial con matrícula diplomática navegando de croqueta en croqueta en un océano de intensa vida social. Pero la realidad nos refleja a un hombre orquesta, que debe repatriar cadáveres, ayudar a los negocios, fomentar vínculos culturales o organizar cumbres de paz en un tiempo récord.

Continua la lectura de “La diplomacia que vale la pena”

Quatre vides de DirComs “d’alt risc”

  1. Premissa número 1: Tota organització ha de tenir una estratègia de comunicació. Fins i tot el silenci -premeditat o de sotamà- pot ser una estratègia, però també requereix que es planifiqui bé.
  2. Premissa número 2: La direcció de comunicació ha d’anar lligada a la direcció general, a la gerència, al Consell d’Administració, on vulgueu. Però ben amunt. Ha de situar-se als nuclis directius de tota organització i hi ha d’haver molta confiança.
  3. Premissa número 3: La comunicació massa vegades és l’ase dels cops. Però no per això ha de ser la catifa sota la qual s’amagui una mala gestió. Sense acció, no hi pot haver bona comunicació. De fumata blanca només n’hi ha una.

Després d’aquestes premisses, que no per bàsiques hem de recordar constantment, us trasllado tot seguit algunes anotacions sobre el paper de quatre DirComs que han parlat recentment. Perquè han passat coses.

Continua la lectura de “Quatre vides de DirComs “d’alt risc””

#SantJordi: El dia que Catalunya va dir prou

catprou03La setmana passada vam presentar a Vilafranca el llibre El dia que Catalunya va dir prou (Columna, 2013), escrit pel periodista Pere Martí. És un volum molt interessant per conèixer la profunditat i la força mobilitzadora que el sobiranisme té a Catalunya i les fortes intencions de la nostra societat per impulsar el dret a decidir i ser, en pocs anys, allò que lliurement i democràtica decidim ser. Els catalans i catalanes som els que hem de marcar els límits de la nostra sobirania. Hem de ser els arquitectes d’un estat somniat que, ara més que mai, tenim a l’abast de fer realitat.

El dia que Catalunya va dir prou explica amb molts detalls la gestació i el creixement de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) com a una entitat que, en poc temps, ja marca clarament l’agenda nacional. L’ANC té el seu embrió en les consultes populars promogudes a partir del 2009 a Arenys de Munt (Maresme) i agafa empenta uns mesos després. Es tracta, també, “d’un moviment que viu de la manifestació del 10 de juliol” del 2010 que va promoure Òmnium Cultural i que ja va treure un milió de persones al carrer entregades a la causa. L’ANC ho va superar, en la gran manifestació del setembre del 2012. L’entitat és, igualment, la forma més òptima per organitzar tots els voluntaris que van participar en els centenars de consultes sobre la independència que es van fer als muncipis. Continua la lectura de “#SantJordi: El dia que Catalunya va dir prou”

La construcció nacional des de l’Alt Penedès

Dissabte vam celebrar els 40 anys d’Òmnium Alt Penedès, en un acte al Casal de Vilafranca. Va ser un acte solemne, emotiu, de record del passat però amb una clara visió de futur. Vam explicar què volem pel Penedès i la presidenta nacional, Muriel Casals, que ens va acompanyar, va expressar què volem per la Catalunya del futur.

Moltes gràcies a tots els que vau venir i també, especialment, als companys de la Junta i als amics i col·laboradors que hi vau ajudar.

A continuació us deixo el text íntegre del discurs que vaig pronunciar durant aquest acte:

Continua la lectura de “La construcció nacional des de l’Alt Penedès”