Dimecres vaig assitir al Col·legi de Periodistes a un debat titulat ‘La tensió entre mitjans públics i privats’ organitzat per la fundació ESCACC. La ponència va anar a càrrec de Joâo Palmeiro, vicepresident de la Federació Europea d’Editoris de Publicacions Periòdiques (FAEP), un dels lobbis comunicatius sobre el Parlament Europeu de Brusel·les. Palmeiro va mostrar el seu desig de regular internet i que els mitjans online no poden ser gratuïts, sinó que l’usuari haurà de fer un micropagament argumentant que “la relació amb el lector és sagrada”. No veig la relació entre aquest sagrament i el fet d’haver de pagar.

Darrerament tinc la sensació que hi ha una sèrie de veterans periodistes i/o editors que no veuen que estan al mar i que no saben nedar. La corrent se’ls endú, però la resistència al canvi és la força que els fa mantenir el cap sobre l’aigua. En Palmeiro crec que és un d’aquests. Que no veu que els temps canvien, les formes de consum d’informació també, i a la xarxa el paradís de contingut gratuït és immens. Aquest paisatge fa variar la planificació publicitària, que ja no li servirà un mer anunci en un mitjà per arribar a tothom, sinó que haurà de fer accions de relacions públiques, més enllà del missatge unidireccional, en mitjans específics i buscant la interacció amb el seu públic. La torre d’ivori de les marques es comença a posar en entredit.

Google i l’intrús

Mentre que per molts Google és un Déu, Palmeiro va disparar amb bala: “Google ens roba”. Algun comentari similar es va desprendre a la taula de mitjans de la Penedesfera. Em costa d’imaginar una redacció d’un diari sense cercar res a Google, sense utilitzar el correu de Gmail, sense estar pendent de totes les novetats al Google Reader, o sense compartir documents al Google Docs. O veure com, els mateixos editors, estan enganxats al Google Analytics per veure les estadístiques del seu portal o al Google Adsense per treure’n rendiment econòmic col·locant petits anuncis. I si algun periodista disposa d’un bloc és molt probable que el tingui a Blogger (Google).

Però quan Google els toca la butxaca posant publicitat, llavors passa a ser el dimoni. Un oportunisme injustificat perquè els mitjans poden treure un gran rendiment de les eines de Google, que els poden aportar visitants. I si no volen que el seu contingut aparegui a Google és tant fàcil com notificar-ho al codi font de la pàgina. Es tracta de conservar el formatget.

Aquest debat va ser quatre dies després de la Penedesfera i, evidentment, després de les lliçons que va donar no em vaig poder resistir de preguntar-li si creia que els bloggers eren uns intrusos. La resposta va venir a dir que sí. Ho justificà afirmant que els bloggers estan fora del sistema “com a finals del segle XIX hi havia opinadors que escrivien el què volien i en repartien còpies entre el poble” però que ara això s’ha fet global. “Els blocs no són mitjans de comunicació”, va afirmar. Ho són, o no? Comuniquen coses interessants, els blocs? Què en penseu?