Deu apunts audiovisuals sobre la Casa Blanca

Donald Trump prendrà possessió com el 45è president dels Estats Units aquest divendres. El nou POTUS es farà seva la Casa Blanca i començarà una presidència que manté a tot el món molt expectant. Trump és irreverent, descarat, directe i políticament incorrecte. És un empresari que ja jugava un rol com a personatge mediàtic.

La Casa Blanca és la residència i la seu executiva del cap d’estat nord-americà. Es troba al 1600 de l’avinguda Pennsilvanià, a la ciutat de Washington. Es tracta d’un espai emblemàtic i carregat de simbolisme, que també ha donat nom a nombroses pel·lícules i sèries de televisió.

No obstant, en aquest post poso ordre a deu audiovisuals relacionats amb la Casa Blanca i la Presidència que he vist i que vull compartir. Espero que als comentaris n’aporteu de nous per gaudir-ne tots plegats! Continua la lectura de “Deu apunts audiovisuals sobre la Casa Blanca”

La televisió en temps de campanya electoral

beerderbergn11En l’edició número 11 de la revista Beerderberg, la revista trimestral dedicada a la comunicació política, publico una ressenya del llibre ‘El control audiovisual de las campañas electorales‘, escrit pel periodista Rafael Sánchez.

Tot seguit us deixo el text, però recomano enormement tota la revista!

 

La televisión en campaña

La televisión es todavía el principal terreno de juego electoral. Quizá sea por eso que el mundo de Twitter y de los memes no comprenda el resultado electoral del pasado 26-J en España. La política se chilla en Twitter. El voto, todavía por una cuestión generacional y de edad de la población, está en el sofá y se capta a través de las tertulias y, sobretodo, de los informativos de televisión.

Los partidos políticos son muy conscientes de la fuerza que tiene un corte televisivo que incluya bien su mensaje. Batallan tanto como pueden para extremar su control, limitando la tarea periodística. Así las cosas, el periodista madrileño Rafael Sánchez investigó la relación entre campañas electorales y periodismo televisivo y lo plasmó en el libro El control audiovisual de las campañas electorales (ed. Fragua, 2014), en el que profundiza en la campaña electoral del año 2008 al Congreso de los Diputados.

El volumen analiza, con fichas y entrevistas detalladas, la cobertura que TVE, Telecinco y Antena 3 hicieron de las campañas del PSOE y del PP. Los dos grandes partidos españoles captaron la mayoría de los recursos y atención de los servicios informativos de estas cadenas. IU, por entonces tercer partido estatal en votos, tuvo un papel secundario -sólo TVE envió un equipo diario a sus mítines-. Según se deduce del estudio de Rafael Sánchez, que fue su tesis doctoral, la aparición del resto de partidos fue imperceptible.

Las herramientas de los partidos
Si tienes buenas herramientas, podrás controlar tu mensaje. Y, para eso, PSOE y PP no escatiman recursos. Datos para evidenciarlo: en el Àrea de Comunicación del PP trabajan más de 100 personas, tienen un departamento de telegenia y disponen de un plató para ensayos y directos en televisión. En el PSOE transcriben todo lo que se menciona de ellos en los informativos para su posterior análisis.

PSOE y PP son generadores y emisores de material audiovisual. Son canales que graban, realizan, producen y envían imágenes de sus mítines para que las televisiones las recojan vía satélite directamente en sus estudios. Esto lo acompañan con la prohibición, total o parcial, de acceso de cámaras de TV a los actos de sus líderes, una actuación que levanta polémica en la profesión periodística. La señal institucional, que los partidos utilizaron por primera vez en el año 1996, condiciona la elección del corte de voz y de la imágenes que se emiten y, por lo tanto, el mensaje que llega al espectador.

Cuando el autor pregunta sobre esta praxis, ambas formaciones lo argumentan con razones económicas y de eficiencia para las televisiones. Pero, en realidad, vigilan los movimientos de su rival. Los socialistas justifican el uso de la señal realizada porque los populares también la utilizan. Dicen que si estos no la usaran, ellos harían lo mismo.

La investigación señala que los debates se mantienen como el acontecimiento mediático más importante previo a las elecciones. Las audiencias lo certifican. En aquella ocasión se celebraron dos con los candidatos en la Academia de la Televisión y uno de caràcter económico con el especialista de cada candidatura.

El rol del periodista
¿En qué situación se encuentran los profesionales de la información? Ni más ni menos que ante 15 días de notícias que se cocinan en los búnkeres de los partidos. Los periodistas colisionan con una agenda que viene impuesta por PSOE y PP y quedan en un papel secundario, como espejos de la campaña.

Los corresponsales políticos coinciden en señalar el hermetismo con que los spin doctors tratan a sus candidatos. Les ven y les escuchan a diario, pero no se relacionan. La interacción es casi nula, si no fuera por el tópico viaje que el candidato tiene que hacer en la caravana periodística o cuando, por insistencia de los periodistas, algún día los líderes políticos se acercan al corralito de prensa para saludarles y, en el mejor de los casos, contarles algún off the record.

Aunque las barreras a los medios persisten, los periodistas han encontrado vías de escape. Actualmente, Twitter es un canal para contar otros elementos de la campaña fuera de las crónicas. En 2008 no se usaban de este modo las redes sociales. Pero IU ya vió en la red una senda para evadirse de los límites legales y televisivos. Creó sus espacios de difusión en los portales Second Life y MySpace. YouTube también le valió.

El control audiovisual de las campañas electorales se actualizó para comentar la irrupción de las redes sociales en la contienda del 2011, en la que Twitter jugó un papel…

Continua llegint l’article a l’edició número 11 de la revista Beerderberg

 

Brindem per la Muriel

 

Muriel1La Muriel Casals ha estat una dona excepcional, única. Tothom n’ha recordat els seus principals caràcters: dialogant, il·lusionada, entusiasmada, discreta, conciliadora. Així n’han parlat d’ella el president Puigdemont, el president Mas, la presidenta Forcadell, Jordi Cuixart i Lluc Salellas. Subscrit plenament els seus textos.

Els meus quasi quatre anys al capdavant d’Òmnium Alt Penedès han coincidit amb els cinc que la Muriel ha estat presidenta d’Òmnium. Això ens ha permès conèixer-nos de ben a prop. Ara copso que l’estima que sento per ella és tan gran que el buit que em deixa dins del cor és enorme.

La Muriel Casals demostrava amor per cada racó del país. També, és clar, pel Penedès. Recordo les vegades que ens va acompanyar públicament. L’any 2010 la Muriel va inaugurar el CavaTast i va sopar amb socis de la comarca. Va quedar meravellada del món del cava. El 2012 va participar en l’acte dels 40 anys d’Òmnium Alt Penedès. Aquell dia assegurava que “estem davant d’una situació encoratjadora. Volem un país just i obert i si treballem ho aconseguirem”. Ho va dir i s’ho ha aplicat sempre.

El 2013 va rebre la delegació txeca que durant uns dies vam convidar a descobrir la comarca i Catalunya. Setmanes més tard, va fer pinya a la diada castellera de l’1 de novembre des del balcó de l’Ajuntament de Vilafranca. Al cap d’uns dies agraïa a l’alcalde Regull la invitació i mantenia “l’emoció d’haver viscut de tant a prop els castells” perquè “m’ha ajudat a estimar encara més el nostre país”, deia.

Va passar per Sant Sadurní el febrer del 2014, per presentar el llibre Per què sí a la independència?. El mes de juny del 2015 va rebre el títol d’acadèmica de mèrit de Tastavins Penedès i la darrera visita fou durant la campanya de Junts pel Sí. Cada any, per tant, hem gaudit de la seva presència a l’Alt Penedès i ha vingut sempre amb moltes ganes i en sortia meravellada i reconfortada per l’escalf i la simpatia que li donàvem els socis d’Òmnium al territori.
IMG_9229

Més enllà dels actes públics, les converses amb la Muriel Casals eren un debat des de la sinceritat. La seva presència donava un aire de tranquil·litat que em permetia expressar-li sense embuts els meus dubtes i discrepàncies sobre el rumb de l’entitat, del país, del procés. Li transmetia el meu punt de vista i percebia que ella em retornava el seu amb la mateixa transparència en les seves paraules que en els seus ulls blaus i clars plens d’il·lusió. La Muriel contestava des de la sinceritat i donava consells meditats, amb molta saviesa.

Ara començava una etapa impressionant. Per a ella i per al país. Encarava amb molta il·lusió i respecte el fet de ser diputada al Parlament. Mai s’ho hauria imaginat. En parlava com si hagués rebut el primer regal de Reis, sabent que l’oportunitat és ara, és única i s’ha de fer bé. En conèixer-se que hi havia acord per la investidura em va dir que brindaria amb cava la bona nova. I el dia en què Puigdemont va prendre possessió, la Muriel em va agafar pel braç al pati dels tarongers. Aquell dia vestia un somriure d’orella a orella i més enllà. És cert que el seu somriure, contagiós, l’ha dut sempre. Però aquell, el darrer, portava escrit un: “per fi arrenquem i ho aconseguirem!”. Era un dia de moltes abraçades i felicitat. Estava esplèndida!

Muriel, al Camp Nou apel·laves que “nosaltres som el somni”. Podem ser-ho, però tu eres la felicitat. La felicitat en persona. Hem fet molta feina aquests anys. Ara en falta la millor part, la més intensa per arribar a la plena llibertat com a nació. Amb el teu somriure la volies acabar. El repte és gran i et tocava liderar-lo. Ho seguirem per tu, ho farem per tu i brindarem per tu. Sento una tristesa enorme. T’estimo, presidenta. On siguis, sempre al cor, Muriel.

 

Sergi Sabaté
President d’Òmnium Alt Penedès 2012-2015

 

muriel_4_690

#SantJordi: El dia que Catalunya va dir prou

catprou03La setmana passada vam presentar a Vilafranca el llibre El dia que Catalunya va dir prou (Columna, 2013), escrit pel periodista Pere Martí. És un volum molt interessant per conèixer la profunditat i la força mobilitzadora que el sobiranisme té a Catalunya i les fortes intencions de la nostra societat per impulsar el dret a decidir i ser, en pocs anys, allò que lliurement i democràtica decidim ser. Els catalans i catalanes som els que hem de marcar els límits de la nostra sobirania. Hem de ser els arquitectes d’un estat somniat que, ara més que mai, tenim a l’abast de fer realitat.

El dia que Catalunya va dir prou explica amb molts detalls la gestació i el creixement de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) com a una entitat que, en poc temps, ja marca clarament l’agenda nacional. L’ANC té el seu embrió en les consultes populars promogudes a partir del 2009 a Arenys de Munt (Maresme) i agafa empenta uns mesos després. Es tracta, també, “d’un moviment que viu de la manifestació del 10 de juliol” del 2010 que va promoure Òmnium Cultural i que ja va treure un milió de persones al carrer entregades a la causa. L’ANC ho va superar, en la gran manifestació del setembre del 2012. L’entitat és, igualment, la forma més òptima per organitzar tots els voluntaris que van participar en els centenars de consultes sobre la independència que es van fer als muncipis. Continua la lectura de “#SantJordi: El dia que Catalunya va dir prou”