Ahir al vespre vaig tenir l’honor de fer la presentació, al VINSEUM de Vilafranca, del llibre #POLÍTICA 2.0, escrit pel President del Parlament, M.H. Sr. Ernest Benach. Ho vaig fer com a vicepresident d’Òmnium Cultural Alt Penedès. En el seu discurs, Benach va assegurar que “el món està canviant i la política també ha de canviar” i va destacar la política 2.0 com una de les primeres passes d’un camí que ha d’intentar revertir la situació de desafecció política que es viu a Catalunya. El president del Parlament afirma que “la qualitat de la democràcia serà major si assumim la filosofia 2.0” i que aquesta “està canviant el món amb una velocitat de vertígen”. I aquí us deixo el que vaig explicar en la meva presentació:
PRESENTACIÓ POLÍTICA 2.0 AL PENEDÈS
Bona tarda i moltes gràcies per haver vingut:
Avui som aquí per parlar de… política? d’internet? de 2.0? de formes de comunicar? Bé, una mica de tot. Però som aquí per parlar de vosaltres. Perquè l’autèntic protagonista de tota aquesta història sou vosaltres. Som tots.
D’entrada, tinc l’esperança que ningú de vosaltres es pensi que parlem en un altre idioma. Quan senti termes com Twitter, Linkedin, Facebook o blog, sàpiga que estem usant paraules molt populars a la Catalunya del segle XXI, la que vol avançar. El llibre que avui presentem, Política dos punt zero, del President del Parlament, Ernest Benach, és una posada al dia de com les noves eines telemàtiques, sobretot l’ús que la societat en fa d’aquestes eines, estan canviant les formes de fer i de relacionar-se les persones.
La política 2.0 no és cap concepte escrit. Ho diu el mateix llibre. En canvi, els polítics, però en general la societat, les entitats, els clubs de futbol, veuen que s’hi ha de ser. ¿I per què? ¿Per què molts de la sala esteu, o a partir d’ara us plantejareu d’estar, al Facebook, al Twitter i tenir aquestes eines? Doncs és una qüestió de conversa, de confiança i d’identitat personal.
Gràcies a aquestes eines, les persones podem parlar de tu a tu amb qualsevol càrrec, horitzontalment, sense jerarquies. Això fa, per exemple, que l’accés de qualsevol persona al propi president del Parlament sigui fàcil i directe. No obstant, també em crea algun dubte perquè em porta a pensar que aquestes accions trenquen aquesta aura insitucional que determinades insitucions cabdals del país haurien de mantenir. Però Benach ha volgut baixar a la terra, llegir què diu la gent, escoltar el què li expressen i conversar.
El que tenen les xarxes virtuals, com així ho cita el llibre d’un article a La Vanguardia del professor d’ESADE Gerard Costa, és la qüestió de confiança. A través d’aquestes xarxes l’usuari, vosaltres, podeu viralitzar idees i continguts al vostre entorn més pròxim, a les vostres amistats. Per tant, aquest entorn serà més susceptible a rebre positivament aquests missatges o a debatre’ls públicament.
Això condueix a un instint, permeteu-m’ho dir així, de ‘peixater’ que tenim les persones, de veure què fa i què es mou en les persones més pròximes.
I aquest instint de voler conèixer a fons les persones pròximes, més enlla de les noves eines socials, s’extén a qualsevol racó de la xarxa. Sigui Facebook o sigui el propi portal web d’un ajuntament o d’una empresa. Tots tenim una presència de per se a la xarxa, i és molt important cuidar-la. En termes internàutics se’n diu googlejar. Quan es busca el nom d’alguna persona a Google allà un queda retratat, amb tots els premis i totes les multes que pugui haver rebut. I, de fet, moltes empreses cerquen informació dels seus candidats a treballadors via Google. I es troben veritables sorpreses. I ara, moltes, provenen de fotos-sorpresa del Facebook.
Un nou punt de vista a aquestes eines és que cadascú crea el seu mitjà de comunicació. Tu ets un mitjà en la mesura que tens uns interessos a transmetre i unes històries a explicar. De manera que els mitjans de comunicació, en la seva vessant tradicional, també han de canviar.
L’aplicació de tot plegat a la política és senzilla, si es vol. El més difícil és tenir-ne la voluntat. Un cop es té la voluntat, la política pot anar canviant al mateix tempo que la societat. Un altre exemple referit al President Benach és que gràcies a aquestes eines pot donar més repercussió als seus actes menys mediàtics. I això també ha d’ajudar a aconseguir una política més transparent. A mi m’agradaria veure agendes públiques dels polítics, veure al detall les despeses de cada departament d’un ajuntament o d’una conselleria. Tot això es pot exposar gràcies a internet, com així ho han demostrat governs com el dels Estats Units, el francés o algun districte del Regne Unit.
A més, crec que són accions com aquestes les que podrien ajudar a apropar la política a la gent. Més que apropar, el terme seria fer conèixer la política perquè, segons diu Benach al llibre, hi ha un desconeixement bastant ampli de què es fa i qui fa què al Parlament i al Govern de Catalunya.
Així, doncs, s’alvira en les eines dos punt zero un bri de llum a l’horitzó per aconseguir, confiem que a mitjà termini, una remuntada de la percepció de la política a Catalunya.
I les fotos que varen fer Roger Melcior i Ivan Rodon: