Aquesta setmana Òmnium Cultural ha presentat una de les seves iniciatives per cohesionar el país –de manera transversal, que ens agrada dir- i per remoure la consciència política dels ciutadans vers el mal tracte que Catalunya rep per part de les institucions nacionals espanyoles. La iniciativa de l’Observatori de l’Estatut pretén que diferents personalitats vinculades a la politologia, la llengua, la cultura o l’economia publiquin articles reflexionant sobre què caldrà fer un cop el Tribunal Constitucional espanyol acabi de fumar-se, pàgina per pàgina, l’estatut de Catalunya que es va aprovar en referèndum el 18 de juny del 2006, després del sedàs congressual.

Sé perfectament que a dia d’avui la prioritat de la majoria dels catalans no és saber com acabarà l’estatut. Ni el finançament. Ni conèixer la data de les properes autonòmiques, per bé que el 7 de juny hi ha les europees. Les primeres coses a satisfer pels ciutadans són les seves necessitats individuals. Tothom és víctima de la crisi econòmica. Però un cop un surt de la seva carcassa particular hi ha un grup allà fora. Un grup format per 7 milions de catalans. 7 milions de persones que, així ho vull creure, han decidit ser catalans. Sinó, França tampoc cau tan lluny. Ho dic en el sentit que qui es pugui sentir incòmode aquí, pot fer un pensament, tot i que el convido a quedar-se i millorar la seva integració. I cal treballar perquè tots mirem d’aconseguir, junts, el millor per Catalunya.

Ser català és com pertànyer a una entitat o agrupació esportiva. Se n’és perquè es vol, i s’ha d’entendre que s’hi és per ajudar a avançar en positiu. I jo vull seguir sent català, seguir estant dins d’aquesta comunitat anomenada Catalunya. I vull que Catalunya prengui les seves pròpies decisions, sense que Madrid toqui els cataplins. L’estatut de Catalunya seria comparable, en el món associatiu, als estatuts d’una entitat que aquesta, a través dels seus socis, aprova. Espera una entitat que, posteriorment, algun organisme superior li pategi allò aprovat? Sí, pot passar. En cas que això succeeixi, què han de fer els socis? No vull, en el cas de l’Estatut, que la última paraula la tingui Madrid. 

En aquesta situació es troba el país. Pensant què caldrà fer quan es retalli l’Estatut i, més important, quan es concreti un finançament que difícilment agradarà, ja que la voluntat sempre és recollir els màxims ingressos possibles.

Foto: Avui