Cameron s’aventura amb força

Tot apunta a què l’etapa dels labour s’està acabant al Regne Unit. El govern de Gordon Brown està esgotant les seves darreres energies al 10 de Downing Street. Però això no és el final d’una història. És el començament d’un canvi. Si les previsions no fan un gir brutal, a les eleccions de la setmana vinent David Cameron podrà assolir el lloc de Primer Ministre Britànic.

Cameron ha sabut forjar en el si del seu partit un nou i fort lideratge al seu voltant, aconseguint crear una notable expectativa dins un partit en el que ha aconseguit aplicar una revolució interna necessària que li ha arribat amb guant de seda, sense els traumatismes d’altres èpoques o, com a mínim, sense provocar trencadisses entre les fortes famílies polítiques del partit. Aquest risc, doncs, ja queda lluny d’un Partit Conservador que forma com un sol home darrera de David Cameron i de les expectatives d’èxit que ha marcat.
Les enquestes al Regne Unit confirmen aquesta tendència a l’èxit de Cameron. De fet, al llarg de tota la legislatura, les úniques vegades que els laboristes han anat per davant a les enquestes fou l’estiu del 2005, just després dels darrers comicis, i durant l’estiu del 2007. La resta del temps la seducció de David Cameron ha atrapat les voluntats d’intenció de vot de l’elector britànic.

Amb tot, i a diferència del propi Brown, David Cameron és també un líder mediàtic dels que corresponen al segle XXI. Des del primer moment d’assumir-se com a cap de la oposició al Parlament britànic, Cameron ha sabut rodejar-se d’un equip que l’ha ajudat en aquesta projecció, en llençar el seu missatge, marcar agenda i aplicar les darreres tècniques de màrqueting polític. Acompanyat d’Andrew Coulson, el responsable de Comunicació del seu partit i principal spin doctor, Cameron va rebre l’any 2006 el premi al Comunicador de l’Any, en part gràcies al seu videobloc. Un guardó concedit per la revista especialitzada en relacions públiques i comunicació PRWEEK. News, Analysis and jobs for the public relations world.

La mateixa revista es preguntava  “Qui podia haver previst que l’any 2006 un dels més grans estratagemes de relacions públiques seria el líder tory David Cameron dirigint-se de forma amateur a través d’una càmera de vídeo des de la cuina de casa seva? Amb 160.000 visites en els primers dies, WebCameron va demostrar el nou poder dels blocs en el món de la comunicació”.

I la presència de Coulson en l’equip Cameron, pretèn influir en aquest camp. És un perfil en què molts hi han volgut veure un embrió del que va ser Alastair Campbell per a Tony Blair en els seus anys de lideratge al capdavant del Labour.

Tot i que també hi ha temps per les bromes

#santjordi 2: Storytelling

Des de sempre a les persones se’ls han explicat contes. Normalment, l’inici sol ser allò tan conegut de “hi havia una vegada…”. I en els nous temps, en què la comunicació ho abarca tot en gran mesura, i que a tot arreu hi ha missatges, bé siguin propagandístics o publicitaris, cal idear una millor fórmula perquè aquests missatges siguin més retentius i efectius. I, sobretot, afectius. La clau està en què el consumidor (llegeixi’s també votant, oient, lector, seleccionador i altres conceptes aplicables) se senti atret per un relat i no per xifres o dades o continguts de caràcter racional.

No importa tant la raó com l’emoció. Aquesta és la principal tesi del llibre Storytelling (Christian Salmon, Península 2008). El volum pretén parlar del relat com una màquina de fabricar històries per formatar ments. Un dels casos que exposa Salmon és com en els temps antics, durant el segle XIX o XX, per exemple, la raó existent de les persones era treballar sota una jerarquia. En les empreses, calia fer un treball sota unes ordres. Als treballadors se’ls demanava silenci i compliment. A l’estil militar. Però mica en mica, els directius empresarials van començar a veure -encara falta molta vista, però- que el millor per arribar a bon port amb tot un equip motivat calia implicar-los en el projecte. Per fer-ho, és necessari seguir un fil conductor d’una història que, el mínim que se li demana, és versemblança i que tingui un argument a seguir. Els valors i la valoració de les empreses amb relat propi, com Nike, Adobe o Machintosh (quines històries personals que ha explicat sempre Steve Jobs!) són el que les fan avançar i els tiren endavant la seva reputació.

Un dels camps on l’Storytelling està sent més recorrent és en el terreny de la Política. Així és com Karl Rove (l’spin doctor de George Bush) va aconseguir que aquest revalidés la presidència dels Estats Units l’any 2004. Això és, a partir d’Ashley’s story, el relat d’una nena que havia perdut la seva mare en els atemptats de l’11 de setembre a Nova York. Bush se la va fer seva per exposar així la seva voluntat de lluitar contra el terriorisme i, al cap i a la fi, de voler ajudar a aquella nena, procurar per la vida de tots els nord-americans. Amb un relat d’igualtat i de fer dels Estats Units un món més just, Barack Obama amb el seu Yes, we can, va aconseguir arribar a la Casa Blanca l’any 2008. I això també porta, irremeiablement, a una implicació molt directa de la història personal de la vida del polític.

Continua la lectura de “#santjordi 2: Storytelling”

La Gran Majoria

S’hi detecta il·lusió. S’hi detecten ganes. S’hi detecta catalanitat. S’hi detecta un discurs de saber fer, d’adreçar-se a la gran majoria de catalans, acollint com a seus els problemes de tot tipus de gent. Tot aquestes premisses eren ben plausibles a la festa que Convergència i Unió va celebrar diumenge al pavelló de la Vall d’Hebron. Més de 4.000 persones van assistir a la proclamació d’Artur Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat per a les eleccions de la tardor. Era, també, el mateix dia del seu 54è aniversari.

La cursa cap al Palau de la Generalitat per Artur Mas (la tercera i última) comença. El titular fou el compromís de Mas per fer un govern amb els millors, independentment si estan a CiU o no. Caldrà molta perseverança entre els militants i simpatitzants convergents per aconseguir el seu objectiu. Un començament light: amb un missatge que no ataca als altres, que vol adreçar-se a una gran majoria de catalans i catalanes, que vol aportar solucions. Un començament, però, que considero un pèl precipitat. La preprecampanya comença excessivament d’hora per a qui està molt ben posicionat a les enquestes.Artur Mas té el vent a favor mentre els socialistes assumeixen la seva segona posició, amb una estratègia, per tant, d’alertar de la situació per mobilitzar els seus. Potser hagués estat més indicat començar més endavant. Però, en tot cas, la maquinària ja està en marxa.

Sobre l’acte de diumenge a la Vall d’Hebron se n’ha escrit bastant. Us recomano l’article d’en Kim Vivas, amb les millors frases de Jordi Pujol, Josep Antoni @Duran_Lleida i Artur Mas, també la crònica d’Iu Forn a l’AVUI o la valoració que en fan a can Cimera.

I aquí les meves fotos de l’acte:

Conversa amb el Diputat Miquel Carrillo

Arran del post que vaig publicar fa uns dies sobre el meu punt de vista de com m’agradaria que fos la representativitat del Penedès al Parlament, dos dels quatre diputats de l’Alt Penedès que cito al post se’m van adreçar oferint-me la possibilitat de parlar personalment de temes polítics. Aquesta és una de les reinvindicacions que faig a la classe política, la d’adreçar-se i oferir diàleg, conversa.

Per això, dimecres em vaig trobar amb en Miquel Carrillo, del grup parlamentari d’Esquerra [bloc]. Ell és de Gelida, poble del que en va ser alcalde durant 3 anys i on va fundar la ràdio municipal, una referència a la comarca. La trobada la vam fer a la seu d’Esquerra a  Sant Sadurní. Carrillo és el diputat d’aquest partit que té assignats els territoris de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, perquè és l’únic diputat d’aquests territoris a la Cambra. La oficina parlamentària d’aquest diputat consisteix en moure’s al lloc on els ciutadans el puguin requerir per anar a conversar, escoltar, o atendre’ls. I m’explicava que habitualment es troba amb ciutadans que li volen acostar els seus problemes. Al Parlament de Catalunya, Carrillo és portaveu a les comissions d’Agricultura i de Cooperació, i coordinador de l’Intergrup per la pau i la llibertat al Sahara.

Del que menys vam parlar és de la llei electoral i sobretot vam parlar molt sobre el Penedès. La Vegueria Penedès, que va pel camí de no existir mai, va ser un tema estrella de la nostra conversa. En aquest post en parla, del Penedès, i ve a ser el que em va comentar. Un altre dels temes que vaig aprofitar per comentar-li, és l’aplicació de l’article 6.4 de la llei d’Universitats. L’anterior comissionada, Blanca Palmada, s’havia compromès públicament a tirar endavant un decret per fer-ho possible, però tot això ha quedat en paper mullat. Aquí en deixo informació al respecte.

Em va agradar parlar una estona amb aquest diputat, que tot just en aquell moment ens varem conèixer. Entre d’altres temes varem comentar qüestions de les coses que fa el Parlament. Recomano a aquells que tinguin alguna inquietud política, però sobretot també a aquells a qui els agradi debatre temes polítics o posin en dubte la feina del Parlament, que parlin amb algun diputat. De la seva zona, del seu àmbit. Si aquest és accessible, es presta a dialogar, veuran com també són persones.