M’envies un missatget?

El dia de Sant Jordi em va arribar una gran notícia. Entre llibres i roses, el jurat del premis NETREPORTER havia escollit aquest bloc com un dels quatre finalistes al premi al millor bloc fet per un estudiant universitari. És un premi de lamalla.cat.

Però ara la decisió final la tindrà la votació popular. És a dir, tu. El lector. Vosaltres podeu decidir que aquest sigui el millor bloc d’un universitari. Per això, espero el vostre suport, i us demano que feu un vot. Que m’envieu un missatget.

Per votar SergiSabate.cat

heu d’enviar un SMS al 25325 amb el missatge

NETREPORTER SERGI

Com podeu veure al banner lateral, el cost del missatge és de només 35 cèntims. Us demano menys que convidar-me a un cafè!

Evidentment, cadascú és lliure d’enviar els missatgets que vulgui, sempre abans del dia 15 de maig. Dels quatre finalistes, aquest és l’únic bloc del Penedès, o l’únic amb el punt cat, o l’únic de l’àmbit de la comunicació…

Serà tot un premi el teu suport. Endavant!

#santjordi 4: Una d’anècdotes

Fa uns dies em va arribar un exemplar del llibre ‘Anecdotologi de Francesc Pujols‘ (Ed. Dux), d’Isidre Clopas amb pròleg de Francesc Canosa. Pujols fou un il·lustre filòsof català de mitjan del segle XX, observador de la vida i habitual en trobades amb persones com Josep Pla, Rusiñol, Jujol, Guimerà, etc..

D’orígen barceloní, Pujols va residir bona part de la seva vida a La Torre de les Hores, a Martorell (Baix Llobregat), on d’aquí uns dies s’hi farà una de les presentacions d’aquest volum. Val a dir també que Pujols és l’ideòleg d’un concepte filosòfic propi (d’ell) prou curiós: hiparxiologia.

El volum és un recull d’anècdotes que Clopas recollí del mateix Pujols. Situacions estranyes, més o menys gracioses, que la memòria del filòsof va ser capaç de retenir per després ser explicades. N’hi ha de prou curioses. En recullo una:

“Quan va ser construida la font monumental al centre de la plaça d’Espanya, obra de Josep Maria Jujol, Francesc Pujols el va felicitar per la bellesa del monument.

– Vostè és dels pocs a qui agrada -li va dir l’arquitecte-. I per cert que no comprenc que no agradi a tothom, perquè tota la font està copiada de coses bones“.

Una mica, si se’m permet la comparació, seria com un Twitter de l’època del propi Pujols. Relats de la vida mateixa.

#santjordi 2: Storytelling

Des de sempre a les persones se’ls han explicat contes. Normalment, l’inici sol ser allò tan conegut de “hi havia una vegada…”. I en els nous temps, en què la comunicació ho abarca tot en gran mesura, i que a tot arreu hi ha missatges, bé siguin propagandístics o publicitaris, cal idear una millor fórmula perquè aquests missatges siguin més retentius i efectius. I, sobretot, afectius. La clau està en què el consumidor (llegeixi’s també votant, oient, lector, seleccionador i altres conceptes aplicables) se senti atret per un relat i no per xifres o dades o continguts de caràcter racional.

No importa tant la raó com l’emoció. Aquesta és la principal tesi del llibre Storytelling (Christian Salmon, Península 2008). El volum pretén parlar del relat com una màquina de fabricar històries per formatar ments. Un dels casos que exposa Salmon és com en els temps antics, durant el segle XIX o XX, per exemple, la raó existent de les persones era treballar sota una jerarquia. En les empreses, calia fer un treball sota unes ordres. Als treballadors se’ls demanava silenci i compliment. A l’estil militar. Però mica en mica, els directius empresarials van començar a veure -encara falta molta vista, però- que el millor per arribar a bon port amb tot un equip motivat calia implicar-los en el projecte. Per fer-ho, és necessari seguir un fil conductor d’una història que, el mínim que se li demana, és versemblança i que tingui un argument a seguir. Els valors i la valoració de les empreses amb relat propi, com Nike, Adobe o Machintosh (quines històries personals que ha explicat sempre Steve Jobs!) són el que les fan avançar i els tiren endavant la seva reputació.

Un dels camps on l’Storytelling està sent més recorrent és en el terreny de la Política. Així és com Karl Rove (l’spin doctor de George Bush) va aconseguir que aquest revalidés la presidència dels Estats Units l’any 2004. Això és, a partir d’Ashley’s story, el relat d’una nena que havia perdut la seva mare en els atemptats de l’11 de setembre a Nova York. Bush se la va fer seva per exposar així la seva voluntat de lluitar contra el terriorisme i, al cap i a la fi, de voler ajudar a aquella nena, procurar per la vida de tots els nord-americans. Amb un relat d’igualtat i de fer dels Estats Units un món més just, Barack Obama amb el seu Yes, we can, va aconseguir arribar a la Casa Blanca l’any 2008. I això també porta, irremeiablement, a una implicació molt directa de la història personal de la vida del polític.

Continua la lectura de “#santjordi 2: Storytelling”