Ara farem molta xarxa

Com deia en un post anterior, ARA iniciem una nova aventura. ARA és el moment. ARA neix. ARA, i aquí. L’ARA ja és aquí. I arriba per quedar-s’hi. I per fer molta xarxa. 😉

Ara farem molta xarxa

A la redacció del diari ARA ens sentim pares i mares. Tots els que la poblem aquests dies veiem com pinten les parets de l’habitació del nen. O com hi posen els mobles. Això creix. Pas a pas. A 47 dies per veure el nounat, les instal·lacions es condicionen per rebre’l amb totes les alegries possibles a dins, i també a fora. Ho percebem. Es palpa al carrer i a la xarxa. Hi ha moltes ganes d’aire fresc i noves maneres a la premsa catalana. Les més de 18.200 persones que ens acompanyeu al Facebook i les 2.700 que ens seguiu al Twitter sou tots companys de ruta. […]

(SEGUIR LLEGINT A ARAFAREMUNDIARI.CAT)

Decidir la notícia

Els mitjans de comunicació són focus que enlluernen una part de la realitat. I la llum no és blanca, ni és pura ni arriba a tot arreu. D’aquí que hagin d’exposar un seguit d’històries, en un espai molt més limitat que el que els propis periodistes volem.
Què és notícia i què no ho és? O, millor dit, per què A surt al diari i B no? Aquesta és una qüestió que ha de respondre cada responsable editorial de qualsevol publicació. També d’aquesta. Perquè s’escriu això?

OBJECTIVITAT?
Qualsevol publicació té una finalitat, sempre molt legítima i vàlida: guanyar diners, influenciar un públic, rebre determinats suports… I, en funció d’això, fan i desfan. D’entrada, però, és important invalidar ràpidament un concepte que de ben segur a més d’un lector se li ha vingut al cap en llegir aquestes primeres línies: objectivitat. La objectivitat és una utopia. Només els objectes són objectius. De manera, que no es pot pretendre que un mitjà o un periodista, un subjecte, al cap i a la fi, sigui objectiu.

Qualsevol cosa publicada passa per un o més d’un filtre. Un diari té el seu editor, director, caps de secció i redactor. I, pel mig, els intermedis que facin falta. Tot això té per objectiu explicar unes històries en un espai determinat. Per tant, caldrà fer de tisores. Per què té més espai el futbol que l’hoquei patins? Per què es parla d’unes entitats i no d’unes altres? Aquests càrrecs d’un diari són els que acaben decidint de què es parla i de què no, i també amb quin enfocament es fa.

Al cap i a la fi, el millor, en el meu parer, és conèixer la opinió del cronista que ha assistit als fets. Ell ha de validar, jutjar, explicar el què ha passat. Sense mentir, sense invencions, però amb les concrecions que desitgi. El sol fet d’escollir un titular envers un altre, per exemple, ja és una manipulació. Entengui’s, aquest terme, en un sentit positiu.

Això és, a la pràctica, el què acaba passant als mitjans de comunicació. No debades, existeixen uns criteris teòrics que ajuden a explicar perquè un fet acaba sent il·luminat pels focus dels mitjans de comunicació.

CRITERIS ESTÀNDARDS
Aquests criteris són elements per crear una notícia. I quants més criteris compleixi un esdeveniment, més possibilitats té que sigui notícia. La novetat és el primer criteri. Quan més recent sigui un fet, més noticiable pot ser. Un altre criteri és el de Proximitat. Aquest és clau, i més en mitjans d’àmbit petit. Un mitjà de Figueres, per exemple, difícilment donarà ressò d’un fet que passi a l’altre punta del país, a menys que afecti o tingui com a protagonista, és clar, un personatge de la població.

Però el conflicte, o la raresa, també són elements molt vàlids per discernir allò que és noticiable d’allò que no. Llegeixi’s morbo, si ho prefereixen, però la cosa va més enllà. Si entenem el negoci de la informació com explicar històries, i no de repetir sempre el mateix, els conflictes són històries apassionants estructuralment. Compleixen el guió previst: hi ha uns personatges, una disputa i finalment s’acaba amb una resolució. És com veure una pel·lícula.

Els recursos, la periodicitat, o l’especificitat del mitjà també seran criteris decisius alhora de decidir què acabarà esdevenint notícia o no. La persona que condueix el focus té una ma i molts fronts per enlluernar, com veiem.
A tot això, els mitjans acaben marcant l’agenda dels temes públics. Almenys, aquesta hauria de ser una ambició. A través dels seus reflexos, ser capaços que el que publiquen esdevingui un nutritiu debat entre els ciutadans. Serà símbol d’influència del mitjà. Uns mitjans que s’han de basar en uns eixos de rigorositat, de compromís amb el seu país, perquè no deixen de ser un element clau de construcció nacional. Sigui quina considerin que sigui la seva nació. Cal que generin credibilitat entre el seu públic. I cal que més autocrítica entre uns mitjans que, precisament, sembla que cada cop perden més aquesta pretesa influència.

Article publicat a la revista RELATS del mes d'abril.

El Periodisme dels Anys 30

Us sona el nom de Domènec de Bellmunt? A mi, fins que fa unes setmanes vaig rebre la invitació a un grup de Facebook que du aquest nom, tampoc. Però divendres, el periodista Francesc Canosa, que ha editat ‘La Barcelona Pecadora’ (A contravent, 2009) va parlar del llibre a La Central de Barcelona. Juntament amb Toni Aira, Francesc Cano i Melcior Comes, vam passar una bona estona parlant de periodisme.

Tinc la sensació que vivim en un cercle tancat. La conversa girà entorn a la relació dels anys 30 amb el periodisme actual. Li va posar l’adjectiu 3.0, suposo que més aviat per jugar amb el 30 que no pas com a forma avançada del 2.0, ja que molts mitjans encara n’estan lluny, del 2.0. Però de l’extracció que en van fer dels fets dels 30, molts d’aquests –la crisi n’és l’exemple més evident- poden ser traslladats a avui.

Dos conceptes, que van lligats: hipertargetització i partidisme. Canosa comentava que a l’any 1931, un periodista nord-americà va al•lucinar en veure que Barcelona, amb la poca població que hi ha havia aquella època, disposava d’una cinquantena de capçaleres informatives. El secret estava en un fer productes específics per a uns targets molt concrets. Molt bé. Com ara. Ara passa això amb els diaris digitals. Aquests adopten un discurs, es polititzen, i acaben rebent un públic concret i políticament marcat. D’exemples n’hi ha a patades: Directe, Crònica, El Singular, El Plural, Libertad Digital, El Matí

Continua la lectura de “El Periodisme dels Anys 30”