Ara farem molta xarxa

Com deia en un post anterior, ARA iniciem una nova aventura. ARA és el moment. ARA neix. ARA, i aquí. L’ARA ja és aquí. I arriba per quedar-s’hi. I per fer molta xarxa. 😉

Ara farem molta xarxa

A la redacció del diari ARA ens sentim pares i mares. Tots els que la poblem aquests dies veiem com pinten les parets de l’habitació del nen. O com hi posen els mobles. Això creix. Pas a pas. A 47 dies per veure el nounat, les instal·lacions es condicionen per rebre’l amb totes les alegries possibles a dins, i també a fora. Ho percebem. Es palpa al carrer i a la xarxa. Hi ha moltes ganes d’aire fresc i noves maneres a la premsa catalana. Les més de 18.200 persones que ens acompanyeu al Facebook i les 2.700 que ens seguiu al Twitter sou tots companys de ruta. […]

(SEGUIR LLEGINT A ARAFAREMUNDIARI.CAT)

Apunts del #BCNMediaLab

L’ús que els periodistes han de fer de les xarxes socials, i principalment del Twitter, és un debat que tenim a moltes redaccions dels mitjans. Aquí, allà, i més enllà. Ahir a Barcelona es va fer la primera sessió del #BcnMediaLab, amb un debat sobre aquesta qüestió. Hi van participar Saül Gordillo, director de l’ACN, Rosa Alba Roig, coordinadora de continguts multiplataforma de TV3 i l’advocat especialitzat en Dret d’internet, Sánchez Almeida.

He de dir que no en vaig treure cap conclusió clara. Al contrari: li vaig anar donant voltes al llarg de la bona estona que vam estar a l’acte i la nebulosa de dubtes és encara més gran.

Per il·lustrar com va anar la xerrada, tot seguit comparteixo les anotacions que vaig fer, ponent a ponent.

Rosa Alba Roig:

  • TV3 està fent una guia d’ús dels Social Media per al seu personal. Ja fa temps que monitoritza les seves marques.
  • TV3 estudia cas per cas cada marca (programa, etc..) i pacta amb la direcció què i com vol fer a la xarxa
  • Roig apuntava com a normes bàsiques “no fer a la xarxa el que no fas a casa, no revelar informació confidencial i no agredir companys“. El mateix que la ‘vida normal’, en teoria.
  • “A TV3 encara ens queda per aprendre, tot i que ho estem impulsant molt”
  • “Crec que ens equivoquem si volem ser ciutadans quan som periodistes”
  • Un és periodista les 24 hores dels 7 dies de la setmana i durant els 365 dies de l’any
  • “El discurs ha de ser com ajuden les xarxes socials al mitjà i com ho incorporem. Estem usant el 2.0 per fer d’emissors, enlloc de fer una comunitat que construeix informació”
  • “Hem d’integrar aquestes eines en la producció d’informació”

Saül Gordillo:

  • L’ACN, que recentment ha editat el seu llibre d’estil, ha trencat tabús perquè no és normal que una agència estigui a Twitter, Facebook, Youtube, etc…
  • La gràcia, deia Gordillo, és que en aquest cas “el primer malalt d’aquestes eines és el propi director”.
  • Creu que fer una guia d’ús és criminalitzar les xarxes socials donant per suposat que allà les persones es comporten com a hooligans. Diu que seria “posar la bena abans de la ferida”.
  • “Si tot el dia critiques el teu mitjà o en malparles a la xarxa i en reveles problemes interns, és la persona que ho fa qui té el problema”
  • “Benvinguts siguin aquests ‘problemes’ en què la gent et veu sempre com a periodista, i no com a ciutadà, que també pots tenir opinions i ser rigorós en la teva feina
  • “El periodista ha de ser algú que vulgui jugar en aquest món, no només anar a la feina i prou. Això s’ha acabat”
  • “Hi ha més contingut que mai i menys periodisme que anys enrere”
  • “Cal sempre citar la font, sigui Twitter o una roda de premsa, perquè el lector sàpiga interpretar el valor d’aquella informació”.

Carlos Sánchez Almeida:

  • Sánchez-Almeida recordava que “el periodista és també un ciutadà, al que no se li pot limitar la llibertat d’expressió
  • En tot cas, “qualsevol limitació ha de ser pactada per contracte, però que segurament seria declarada nul·la per la justícia”
  • Recomana “posar un petit avís que les opinions en aquest mitjà són cosa de la persona física com a tal”.
  • Tot el que signem amb noms i cognoms serà el nostre currículum de per vida
  • “Es pot posar per escrit una línia editorial pel mitjà, però no pel que digui el periodista”

La xerrada fou molt i molt interessant. Com deia, fa pensar molt sobre l’ús del Twitter en el periodisme. Els mitjans han de posar la ma a les eines personals que té el periodista? Aquest és conscient del seu lligam amb la marca mediàtica? S’ha de sobreentendre que tot va lliurement per separat? Ni en tinc la solució, ni aquesta crec que existeixi. Què en penseu?

Per concloure, una frase d’Almeida: “Menys parlar de Facebook i més parlar a Twitter“. Doncs això!

(La foto és d’ACN)

Decidir la notícia

Els mitjans de comunicació són focus que enlluernen una part de la realitat. I la llum no és blanca, ni és pura ni arriba a tot arreu. D’aquí que hagin d’exposar un seguit d’històries, en un espai molt més limitat que el que els propis periodistes volem.
Què és notícia i què no ho és? O, millor dit, per què A surt al diari i B no? Aquesta és una qüestió que ha de respondre cada responsable editorial de qualsevol publicació. També d’aquesta. Perquè s’escriu això?

OBJECTIVITAT?
Qualsevol publicació té una finalitat, sempre molt legítima i vàlida: guanyar diners, influenciar un públic, rebre determinats suports… I, en funció d’això, fan i desfan. D’entrada, però, és important invalidar ràpidament un concepte que de ben segur a més d’un lector se li ha vingut al cap en llegir aquestes primeres línies: objectivitat. La objectivitat és una utopia. Només els objectes són objectius. De manera, que no es pot pretendre que un mitjà o un periodista, un subjecte, al cap i a la fi, sigui objectiu.

Qualsevol cosa publicada passa per un o més d’un filtre. Un diari té el seu editor, director, caps de secció i redactor. I, pel mig, els intermedis que facin falta. Tot això té per objectiu explicar unes històries en un espai determinat. Per tant, caldrà fer de tisores. Per què té més espai el futbol que l’hoquei patins? Per què es parla d’unes entitats i no d’unes altres? Aquests càrrecs d’un diari són els que acaben decidint de què es parla i de què no, i també amb quin enfocament es fa.

Al cap i a la fi, el millor, en el meu parer, és conèixer la opinió del cronista que ha assistit als fets. Ell ha de validar, jutjar, explicar el què ha passat. Sense mentir, sense invencions, però amb les concrecions que desitgi. El sol fet d’escollir un titular envers un altre, per exemple, ja és una manipulació. Entengui’s, aquest terme, en un sentit positiu.

Això és, a la pràctica, el què acaba passant als mitjans de comunicació. No debades, existeixen uns criteris teòrics que ajuden a explicar perquè un fet acaba sent il·luminat pels focus dels mitjans de comunicació.

CRITERIS ESTÀNDARDS
Aquests criteris són elements per crear una notícia. I quants més criteris compleixi un esdeveniment, més possibilitats té que sigui notícia. La novetat és el primer criteri. Quan més recent sigui un fet, més noticiable pot ser. Un altre criteri és el de Proximitat. Aquest és clau, i més en mitjans d’àmbit petit. Un mitjà de Figueres, per exemple, difícilment donarà ressò d’un fet que passi a l’altre punta del país, a menys que afecti o tingui com a protagonista, és clar, un personatge de la població.

Però el conflicte, o la raresa, també són elements molt vàlids per discernir allò que és noticiable d’allò que no. Llegeixi’s morbo, si ho prefereixen, però la cosa va més enllà. Si entenem el negoci de la informació com explicar històries, i no de repetir sempre el mateix, els conflictes són històries apassionants estructuralment. Compleixen el guió previst: hi ha uns personatges, una disputa i finalment s’acaba amb una resolució. És com veure una pel·lícula.

Els recursos, la periodicitat, o l’especificitat del mitjà també seran criteris decisius alhora de decidir què acabarà esdevenint notícia o no. La persona que condueix el focus té una ma i molts fronts per enlluernar, com veiem.
A tot això, els mitjans acaben marcant l’agenda dels temes públics. Almenys, aquesta hauria de ser una ambició. A través dels seus reflexos, ser capaços que el que publiquen esdevingui un nutritiu debat entre els ciutadans. Serà símbol d’influència del mitjà. Uns mitjans que s’han de basar en uns eixos de rigorositat, de compromís amb el seu país, perquè no deixen de ser un element clau de construcció nacional. Sigui quina considerin que sigui la seva nació. Cal que generin credibilitat entre el seu públic. I cal que més autocrítica entre uns mitjans que, precisament, sembla que cada cop perden més aquesta pretesa influència.

Article publicat a la revista RELATS del mes d'abril.