La televisió en temps de campanya electoral

beerderbergn11En l’edició número 11 de la revista Beerderberg, la revista trimestral dedicada a la comunicació política, publico una ressenya del llibre ‘El control audiovisual de las campañas electorales‘, escrit pel periodista Rafael Sánchez.

Tot seguit us deixo el text, però recomano enormement tota la revista!

 

La televisión en campaña

La televisión es todavía el principal terreno de juego electoral. Quizá sea por eso que el mundo de Twitter y de los memes no comprenda el resultado electoral del pasado 26-J en España. La política se chilla en Twitter. El voto, todavía por una cuestión generacional y de edad de la población, está en el sofá y se capta a través de las tertulias y, sobretodo, de los informativos de televisión.

Los partidos políticos son muy conscientes de la fuerza que tiene un corte televisivo que incluya bien su mensaje. Batallan tanto como pueden para extremar su control, limitando la tarea periodística. Así las cosas, el periodista madrileño Rafael Sánchez investigó la relación entre campañas electorales y periodismo televisivo y lo plasmó en el libro El control audiovisual de las campañas electorales (ed. Fragua, 2014), en el que profundiza en la campaña electoral del año 2008 al Congreso de los Diputados.

El volumen analiza, con fichas y entrevistas detalladas, la cobertura que TVE, Telecinco y Antena 3 hicieron de las campañas del PSOE y del PP. Los dos grandes partidos españoles captaron la mayoría de los recursos y atención de los servicios informativos de estas cadenas. IU, por entonces tercer partido estatal en votos, tuvo un papel secundario -sólo TVE envió un equipo diario a sus mítines-. Según se deduce del estudio de Rafael Sánchez, que fue su tesis doctoral, la aparición del resto de partidos fue imperceptible.

Las herramientas de los partidos
Si tienes buenas herramientas, podrás controlar tu mensaje. Y, para eso, PSOE y PP no escatiman recursos. Datos para evidenciarlo: en el Àrea de Comunicación del PP trabajan más de 100 personas, tienen un departamento de telegenia y disponen de un plató para ensayos y directos en televisión. En el PSOE transcriben todo lo que se menciona de ellos en los informativos para su posterior análisis.

PSOE y PP son generadores y emisores de material audiovisual. Son canales que graban, realizan, producen y envían imágenes de sus mítines para que las televisiones las recojan vía satélite directamente en sus estudios. Esto lo acompañan con la prohibición, total o parcial, de acceso de cámaras de TV a los actos de sus líderes, una actuación que levanta polémica en la profesión periodística. La señal institucional, que los partidos utilizaron por primera vez en el año 1996, condiciona la elección del corte de voz y de la imágenes que se emiten y, por lo tanto, el mensaje que llega al espectador.

Cuando el autor pregunta sobre esta praxis, ambas formaciones lo argumentan con razones económicas y de eficiencia para las televisiones. Pero, en realidad, vigilan los movimientos de su rival. Los socialistas justifican el uso de la señal realizada porque los populares también la utilizan. Dicen que si estos no la usaran, ellos harían lo mismo.

La investigación señala que los debates se mantienen como el acontecimiento mediático más importante previo a las elecciones. Las audiencias lo certifican. En aquella ocasión se celebraron dos con los candidatos en la Academia de la Televisión y uno de caràcter económico con el especialista de cada candidatura.

El rol del periodista
¿En qué situación se encuentran los profesionales de la información? Ni más ni menos que ante 15 días de notícias que se cocinan en los búnkeres de los partidos. Los periodistas colisionan con una agenda que viene impuesta por PSOE y PP y quedan en un papel secundario, como espejos de la campaña.

Los corresponsales políticos coinciden en señalar el hermetismo con que los spin doctors tratan a sus candidatos. Les ven y les escuchan a diario, pero no se relacionan. La interacción es casi nula, si no fuera por el tópico viaje que el candidato tiene que hacer en la caravana periodística o cuando, por insistencia de los periodistas, algún día los líderes políticos se acercan al corralito de prensa para saludarles y, en el mejor de los casos, contarles algún off the record.

Aunque las barreras a los medios persisten, los periodistas han encontrado vías de escape. Actualmente, Twitter es un canal para contar otros elementos de la campaña fuera de las crónicas. En 2008 no se usaban de este modo las redes sociales. Pero IU ya vió en la red una senda para evadirse de los límites legales y televisivos. Creó sus espacios de difusión en los portales Second Life y MySpace. YouTube también le valió.

El control audiovisual de las campañas electorales se actualizó para comentar la irrupción de las redes sociales en la contienda del 2011, en la que Twitter jugó un papel…

Continua llegint l’article a l’edició número 11 de la revista Beerderberg

 

Un trio a la xarxa

La combinació de tres elements com són Twitter, política i periodisme resulten un trio perfecte. I si les tres coses venen juntes, o enllaçades entre si, aleshores l’èxtasi s’eleva al cub. I avui és un d’aquests dies en què aquests tres ingredients han coincidit fluidament per la xarxa i els mitjans.

Un dels protagonistes del dia als mitjans ha estat en Matthew Eltringham. En Matt va ser dimecres a Barcelona per parlar de feedback i comunitats als mitjans en una sessió del 10 en comunicació que organitza la fundació ESCACC. Aquí en podeu veure la crònica al diari ARA en què en destacava alguns casos de periodisme ciutadà que havia exposat.

Els enllaços

Aprofitant la seva visita a Barcelona, vaig poder conversar amb ell llargament sobre la necessitat (o no) que els mitjans escoltin el seu públic i desenvolupin la seva presència a les eines socials. L’entrevista s’ha publicat aquest diumenge a l’Ara.

També va parlar amb ell en Jordi Pons, de TV3, que avui al TN migdia ha fet aquesta peça sobre la necessitat d’utilitzar el Twitter als mitjans de comunicació. Entre els exemples que explica hi ha el mateix Ara o el 3cat24 i parteix de les lliçons donades per Eltringham sobre la participació dels lectors a la BBC.

Però per rematar aquest festival tuitaire, al TN Vespre d’avui s’ha mostrat per a què poden utilitzar el Twitter els nostres polítics. En aquest cas els dos protagonistes han estat Quim Nadal (PSC) i el conseller Lluís Recoder (CDC).

Per acabar, aquí us deixo una crònica de Llums de la Ciutat sobre el I Congrés de Comunicació Política que es va fer dijous i divendres a Barcelona. Novament es van retrobar els ingredients del trio perfecte.

Apunts del #BCNMediaLab

L’ús que els periodistes han de fer de les xarxes socials, i principalment del Twitter, és un debat que tenim a moltes redaccions dels mitjans. Aquí, allà, i més enllà. Ahir a Barcelona es va fer la primera sessió del #BcnMediaLab, amb un debat sobre aquesta qüestió. Hi van participar Saül Gordillo, director de l’ACN, Rosa Alba Roig, coordinadora de continguts multiplataforma de TV3 i l’advocat especialitzat en Dret d’internet, Sánchez Almeida.

He de dir que no en vaig treure cap conclusió clara. Al contrari: li vaig anar donant voltes al llarg de la bona estona que vam estar a l’acte i la nebulosa de dubtes és encara més gran.

Per il·lustrar com va anar la xerrada, tot seguit comparteixo les anotacions que vaig fer, ponent a ponent.

Rosa Alba Roig:

  • TV3 està fent una guia d’ús dels Social Media per al seu personal. Ja fa temps que monitoritza les seves marques.
  • TV3 estudia cas per cas cada marca (programa, etc..) i pacta amb la direcció què i com vol fer a la xarxa
  • Roig apuntava com a normes bàsiques “no fer a la xarxa el que no fas a casa, no revelar informació confidencial i no agredir companys“. El mateix que la ‘vida normal’, en teoria.
  • “A TV3 encara ens queda per aprendre, tot i que ho estem impulsant molt”
  • “Crec que ens equivoquem si volem ser ciutadans quan som periodistes”
  • Un és periodista les 24 hores dels 7 dies de la setmana i durant els 365 dies de l’any
  • “El discurs ha de ser com ajuden les xarxes socials al mitjà i com ho incorporem. Estem usant el 2.0 per fer d’emissors, enlloc de fer una comunitat que construeix informació”
  • “Hem d’integrar aquestes eines en la producció d’informació”

Saül Gordillo:

  • L’ACN, que recentment ha editat el seu llibre d’estil, ha trencat tabús perquè no és normal que una agència estigui a Twitter, Facebook, Youtube, etc…
  • La gràcia, deia Gordillo, és que en aquest cas “el primer malalt d’aquestes eines és el propi director”.
  • Creu que fer una guia d’ús és criminalitzar les xarxes socials donant per suposat que allà les persones es comporten com a hooligans. Diu que seria “posar la bena abans de la ferida”.
  • “Si tot el dia critiques el teu mitjà o en malparles a la xarxa i en reveles problemes interns, és la persona que ho fa qui té el problema”
  • “Benvinguts siguin aquests ‘problemes’ en què la gent et veu sempre com a periodista, i no com a ciutadà, que també pots tenir opinions i ser rigorós en la teva feina
  • “El periodista ha de ser algú que vulgui jugar en aquest món, no només anar a la feina i prou. Això s’ha acabat”
  • “Hi ha més contingut que mai i menys periodisme que anys enrere”
  • “Cal sempre citar la font, sigui Twitter o una roda de premsa, perquè el lector sàpiga interpretar el valor d’aquella informació”.

Carlos Sánchez Almeida:

  • Sánchez-Almeida recordava que “el periodista és també un ciutadà, al que no se li pot limitar la llibertat d’expressió
  • En tot cas, “qualsevol limitació ha de ser pactada per contracte, però que segurament seria declarada nul·la per la justícia”
  • Recomana “posar un petit avís que les opinions en aquest mitjà són cosa de la persona física com a tal”.
  • Tot el que signem amb noms i cognoms serà el nostre currículum de per vida
  • “Es pot posar per escrit una línia editorial pel mitjà, però no pel que digui el periodista”

La xerrada fou molt i molt interessant. Com deia, fa pensar molt sobre l’ús del Twitter en el periodisme. Els mitjans han de posar la ma a les eines personals que té el periodista? Aquest és conscient del seu lligam amb la marca mediàtica? S’ha de sobreentendre que tot va lliurement per separat? Ni en tinc la solució, ni aquesta crec que existeixi. Què en penseu?

Per concloure, una frase d’Almeida: “Menys parlar de Facebook i més parlar a Twitter“. Doncs això!

(La foto és d’ACN)

Barça i Iniesta, en versió 2.0

Mica en mica el Barça es va endinsant en les eines 2.0. El club ja disposa de pàgines oficials a Facebook i Twitter, té un canal a Youtube i una bona sindicació temàtica ben segmentada via RSS. Ara bé, al peu del seu web encara hi figura un Copyright. Mica en mica, tímidament, comença a interactuar, si bé la millor interacció l’està fent el departament de premsa, que té un Twitter propi. També twittegen alguns dels seus membres, un fet que els periodistes agraeixen. De fet, això ha provocat que molts periodistes esportius s’hagin iniciat a la conversa o l’escolta via Twitter.

Però a banda del club en general, hi ha un jugador del primer equip que permet als aficionats dirigir-se a ell. I també explica què fa. Andrés Iniesta és el futbolista 2.0 del Barça. Iniesta té una completa pàgina web, trilingüe, en què exposa gran detalls de la seva vida (com el fet de ser un aficionat dels vins) i un blog per anar-se expressant. A banda d’això, el de Fuentealbilla té una pàgina de Facebook amb prop de mig milió de fans, una botiga i un gadget de Nike, i un canal de Twitter amb més de 30.000 followers on hi rebota els missatges d’Estat que posa al Facebook. Està molt i molt bé aquest potencial mediàtic que el jugador s’ha creat a la xarxa. Si alguna cosa li falta a Iniesta, en aquest cas, és interacció. Hi ha coses que de la vida real a la virtual no canvien. O almenys de la còmica, ja que a Crackòvia pinten Iniesta com una persona “molt animada”. El gag d’aquí sota ha estat la inspiració d’aquest post. Gaudiu-lo. És gratis, no…