Els Mals de la TDT

Avui i demà se celebra a la Facultat de Comunicació Blanquerna el V Congrés Internacional Comunicació i Realitat, centrat en la metamorfosi de l’espai mediàtic. A iniciativa de Francesc Canosa, participo en aquest congrés junt amb altres companys en les tasques de dinamització a través de web social: bloc i twitter de l’esdeveniment. És apassionant poder participar en aquestes trobades per veure la gran quantitat de coneixement que hi corre i, al mateix temps, conèixer bons professionals del camp comunicatiu.

Aquesta tarda, en una primera reunió valorativa i per anar tdt_plasmaposant fil a l’agulla a les conclusions del congrés que fluiran demà, hem vist com hem passat de parlar de “cruïlles de la comunicació” (en el congrés de 2007) a la metamorfosi d’enguany. D’aquí hem anat a parar a les conclusions del quart congrés. I una d’aquestes és la que m’ha sorprès. Només fa dos anys que es pronosticava que la Televisió Digital Terrestre (TDT) seria el futur i que, cito, “dóna la possibilitat que cada espectador pugui dissenyar la seva programació particular”. “Es confia ingènuament en la possibilitat de fer milions d’activitats que serem capaços de a terme. A més a més, la banalització de la idea de potencialitat emmascara la importància de la qualitat”. La TDT ja no és res.

Potser trenta mesos enrere era difícil de preveure l’explosió d’internet pel que fa al terreny televisiu, però el cert és que la TDT, que encara no ha acabat la seva fase d’implantació ni de creació, ja és història. El client de la televisió és la gent gran i la immigració, ja que els joves ja tenim aparcat el comandament. Internet s’ha fet el rei. Aquest suport sí que permet interacció (una de les grans promeses de la TDT), i una programació autènticament pròpia. Amb iniciatives com el 3 a la carta de Televisió de Catalunya jo decideixo quan vull veure Crackòvia, Polònia o el Telenotícies. Encara hi ha zones fosques del país on no es veu la TDT, o bé no es veuen tots els canals que haurien de veure’s. Difícilment la televisió digital es podrà posar a l’alçada de la liquidesa que dóna la xarxa.

Un altra tema està en si aquests canals ja estan creats. A la regió del Penedès, amb un multiplex de dos canals públics i dos privats, només funciona a ple rendiment un dels públics, Canal Blau. Però a Sant Sadurní encara no es veu. L’excés de canals és un dels punts dèbils de la TDT, bàsicament, penso, pel seu elevat cost. En una societat hipermediatitzada i en que els mitjans volen tendir a centrar-se en un target específic, novament el panorama digital torna a tenir un avantatge important, malgrat que la llosa financera també pesa.

Aquests emissors hauran d’oferir un producte audiovisual les 24 hores del dia. I buscaran fer-ho, no hi ha dubte, amb el menor cost econòmic possible. La TDT pot ser, per tant, un nou mal per a un periodisme digne que estigui ben remunerat a canvi d’oferir un bon producte. Aquesta nova televisió no és viable, els actors ho saben i per això hi ha qui té molts dubtes de començar a explotar la seva concessió. Les audiències no exisitiran; si es comptabilitzen correctament seran irrisòries, i el mercat publicitari es pot trobar perdut entre tantes mans que voldran agafar una petita molla del pastís. Catalunya ha arribat tard a la digitalització televisiva, i el retorn de la inversió no existirà. I si ja veig negre el futur de la TDT, ja no cal ni parlar de la ràdio digital. Amb la cobertura 3G existint avui dia, la DAB és quelcom abortat abans de néixer.

4 respostes a “Els Mals de la TDT

  1. Riki says

    Pel que fa a la ràdio digitl no pas. Tota ràdio a través d’internet, té uns segons de delay, que li fan perdre terreny respecte la ràdio normal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada