Duran i Lleida, la farsa a Twitter

Tots els que cada dia piulem al Twitter, aquells que en fem un ús intensiu d’aquesta fantàstica eina, qui més qui menys, ens coneixem. D’entrada, si s’és a Twitter ha de ser per alguna raó. Se li ha de veure algun us real, se n’han de tenir ganes, o s’ha de pensar algun objectiu per fer-lo servir. A hores d’ara tothom es llença a Twitter de qualsevol manera. És així com molts candidats a eleccions del que sigui s’hi creen el seu perfil. O els polítics, coneixedors que aquesta eina els pot acostar a la ciutadania, també s’hi apunten. És cert, els apropa als seus votants perquè companys dels seus partits ho han fet, i els ha funcionat. Ho han fet bé, amb gràcia. Gestionat per ells mateixos, dient coses interessants, conversants i no spamejant. @Donaire, @KRLS, @ebenach o @carlescampuzano són quatre molt bons exemples d’un ús molt positiu per a ells, i per a la seva política, del Twitter.

Tot i així, coincidim en que sí que hi ha males praxis. Mentir, no conversar, usar un llenguatge que no sigui estàndard al parlar són errors que es poden cometre. L’Albert Medran ho explica molt bé en aquest post. A tot això, hi ha un personatge a Twitter que , m’atreviria a dir que entre una àmplia majoria de twittaires, considerem que és un farsant al Twitter. Aquest és el polític d’Unió Josep Antoni Duran i Lleida. Aquí el seu ‘twitter‘.

En què falla Duran i Lleida?

  • Bombardeja. Senzillament és un usuari que, quan té un rampell, vomita frases sense sentit. Com a mostra, la imatge de dalt. Què vol dir un twit que expressa “és l’hora del relleu, del canvi“? El títular és fàcil: Duran anuncia que plega.
  • Li twittegen. No hi ha cap problema en què twittegi una altra persona, si queda clar. Però si et vols fer passar per tu i a sobre t’ho fan, malament anem. Una altra mostra:  aquest, enlloc d’enllaçar Twitter amb Facebook com ho tenim molts usuaris, ho té al revès. I passa el que passa: Que parla d’ell en tercera persona.
  • No conversa. Quan la persona que de tant en tant, quan té temps -normalment sol ser el divendres al migdia-, es limita a twittejar frases del seu argumentari se n’adoni que hi ha una pestanyeta @Duran_i_Lleida i vegi que allà hi ha tot de referències a ell, li pot agafar un cobriment quan vegi el què hi ha.
  • Sense  sentit.  Moltes vegades els comentaris no saps a què venen, o tenen un cert retard. El 13 de desembre es van celebrar algunes consultes sobre la independència. Es va manifestar amb absoluta immediatesa… al cap de 5 dies!!! I, total, per constatar un fet que no aportava ni novetat, ni opinió, ni res de res…

Entre l’univers d’aquesta magnífica eina, sabem més o menys les bones praxis no escrites del Twitter, les formes per sintetitzar bé els 140 caràcters, les tècniques per viralitzar, o la importància de respondre, participar, crear conversa quan toca. Tot es pot fer, no hi ha cap gurú, no hi ha cap reglament. La gràcia és que cadascú se’l pot fer seu, dins d’un ordre. I això és bo. I és important, destacar-ho. Però el que du a la pràctica el Twitter de @Duran_i_Lleida ve a ser un clar exemple del que és recomanable no fer. Per tot això que he exposat, i pel que cada setmana comentem amb diversos usuaris de Twitter.

Els Mals de la TDT

Avui i demà se celebra a la Facultat de Comunicació Blanquerna el V Congrés Internacional Comunicació i Realitat, centrat en la metamorfosi de l’espai mediàtic. A iniciativa de Francesc Canosa, participo en aquest congrés junt amb altres companys en les tasques de dinamització a través de web social: bloc i twitter de l’esdeveniment. És apassionant poder participar en aquestes trobades per veure la gran quantitat de coneixement que hi corre i, al mateix temps, conèixer bons professionals del camp comunicatiu.

Aquesta tarda, en una primera reunió valorativa i per anar tdt_plasmaposant fil a l’agulla a les conclusions del congrés que fluiran demà, hem vist com hem passat de parlar de “cruïlles de la comunicació” (en el congrés de 2007) a la metamorfosi d’enguany. D’aquí hem anat a parar a les conclusions del quart congrés. I una d’aquestes és la que m’ha sorprès. Només fa dos anys que es pronosticava que la Televisió Digital Terrestre (TDT) seria el futur i que, cito, “dóna la possibilitat que cada espectador pugui dissenyar la seva programació particular”. “Es confia ingènuament en la possibilitat de fer milions d’activitats que serem capaços de a terme. A més a més, la banalització de la idea de potencialitat emmascara la importància de la qualitat”. La TDT ja no és res.

Potser trenta mesos enrere era difícil de preveure l’explosió d’internet pel que fa al terreny televisiu, però el cert és que la TDT, que encara no ha acabat la seva fase d’implantació ni de creació, ja és història. El client de la televisió és la gent gran i la immigració, ja que els joves ja tenim aparcat el comandament. Internet s’ha fet el rei. Aquest suport sí que permet interacció (una de les grans promeses de la TDT), i una programació autènticament pròpia. Amb iniciatives com el 3 a la carta de Televisió de Catalunya jo decideixo quan vull veure Crackòvia, Polònia o el Telenotícies. Encara hi ha zones fosques del país on no es veu la TDT, o bé no es veuen tots els canals que haurien de veure’s. Difícilment la televisió digital es podrà posar a l’alçada de la liquidesa que dóna la xarxa. Continua la lectura de “Els Mals de la TDT”