Prou. Fart. Fins als nassos que la meva llengua, la que comparteixo amb més de 10 milions de persones (riute’n!), sigui objecte de ridícul estranger, però també maltractada a casa.
La Vanguardia destapa avui una filtració del Tribunal Constitucional, que està debatent un estatut aprovat per un Parlament, retallat per un altre i votat pels ciutadans, en la què vol carregar-se la cooficialitat del català a Catalunya. Per cagar-s’hi. Sóc dels que considero que la política lingüística a Catalunya és fluixa. No existeix cap tipus d’imposició del català per sobre del castellà, però molts neuròtics no ho volen veure. Com Euskadi, Galicia i, m’atreviria a dir, cada comunitat autònoma que forma això que en diuen estat, tenim una realitat nacional pròpia, la nostra forjada a través d’una llarga i intensa història de defensa del territori.
Conec massa persones que a la primera de canvi es passen el castellà només pel fet que els hi preguntin “¿Tiene hora?”. Jo no ho faig. Sempre responc en català. Ep, i m’entenen. O, en cas contrari, ho dissimulen molt bé. Mala educació? Sí, el que es canvia. Cas apart si l’interlocutor en qüestió és de fora i està temporalment a Catalunya, com podria ser un turista o un transportista. Sense anar més lluny, aquesta tarda a l’estació de RENFE de Plaça Catalunya una parella turista, molt perduts, em preguntaven en mig anglès i intent de castellà, com s’ho havien de fer per arribar a l’estació de Liceu. Tranquils, us responc en anglès.
El català s’ha de reforçar a Catalunya. Cadascú dins la seva llibertat que s’expressi com li roti, com jo sempre ho faig en català, però al mateix temps qualsevol servei públic, aquest sí, han d’estar obligats a tenir els seus serveis en català, com a mínim. Però acadèmicament ha de ser la llengua vehicular, comercialment poder renunciar per voluntat a un servei si aquest no hi és en català, i l’administració ha de vetllar per a fer-ho possible. Qui ve a parar a Catalunya ha de conèixe’n la realitat, i que trii el camí que vulgui, però que no faci variar la ruta dels altres. Si mai vaig al Japó, es canviaran al català, o m’hauré d’adaptar jo?
Que el Constitucional no toqui els nassos, perquè sinó tocarà sortir al carrer. Farts d’aquest lingüicidi que es practica a la llengua dels catalans. No sóc de manifestacions, però la llengua no es toca!
L’autèntica realitat passada pel sedàs del Polònia. Més ben vist, impossible. “Els hi suda tot”: