Apunts del #BCNMediaLab

L’ús que els periodistes han de fer de les xarxes socials, i principalment del Twitter, és un debat que tenim a moltes redaccions dels mitjans. Aquí, allà, i més enllà. Ahir a Barcelona es va fer la primera sessió del #BcnMediaLab, amb un debat sobre aquesta qüestió. Hi van participar Saül Gordillo, director de l’ACN, Rosa Alba Roig, coordinadora de continguts multiplataforma de TV3 i l’advocat especialitzat en Dret d’internet, Sánchez Almeida.

He de dir que no en vaig treure cap conclusió clara. Al contrari: li vaig anar donant voltes al llarg de la bona estona que vam estar a l’acte i la nebulosa de dubtes és encara més gran.

Per il·lustrar com va anar la xerrada, tot seguit comparteixo les anotacions que vaig fer, ponent a ponent.

Rosa Alba Roig:

  • TV3 està fent una guia d’ús dels Social Media per al seu personal. Ja fa temps que monitoritza les seves marques.
  • TV3 estudia cas per cas cada marca (programa, etc..) i pacta amb la direcció què i com vol fer a la xarxa
  • Roig apuntava com a normes bàsiques “no fer a la xarxa el que no fas a casa, no revelar informació confidencial i no agredir companys“. El mateix que la ‘vida normal’, en teoria.
  • “A TV3 encara ens queda per aprendre, tot i que ho estem impulsant molt”
  • “Crec que ens equivoquem si volem ser ciutadans quan som periodistes”
  • Un és periodista les 24 hores dels 7 dies de la setmana i durant els 365 dies de l’any
  • “El discurs ha de ser com ajuden les xarxes socials al mitjà i com ho incorporem. Estem usant el 2.0 per fer d’emissors, enlloc de fer una comunitat que construeix informació”
  • “Hem d’integrar aquestes eines en la producció d’informació”

Saül Gordillo:

  • L’ACN, que recentment ha editat el seu llibre d’estil, ha trencat tabús perquè no és normal que una agència estigui a Twitter, Facebook, Youtube, etc…
  • La gràcia, deia Gordillo, és que en aquest cas “el primer malalt d’aquestes eines és el propi director”.
  • Creu que fer una guia d’ús és criminalitzar les xarxes socials donant per suposat que allà les persones es comporten com a hooligans. Diu que seria “posar la bena abans de la ferida”.
  • “Si tot el dia critiques el teu mitjà o en malparles a la xarxa i en reveles problemes interns, és la persona que ho fa qui té el problema”
  • “Benvinguts siguin aquests ‘problemes’ en què la gent et veu sempre com a periodista, i no com a ciutadà, que també pots tenir opinions i ser rigorós en la teva feina
  • “El periodista ha de ser algú que vulgui jugar en aquest món, no només anar a la feina i prou. Això s’ha acabat”
  • “Hi ha més contingut que mai i menys periodisme que anys enrere”
  • “Cal sempre citar la font, sigui Twitter o una roda de premsa, perquè el lector sàpiga interpretar el valor d’aquella informació”.

Carlos Sánchez Almeida:

  • Sánchez-Almeida recordava que “el periodista és també un ciutadà, al que no se li pot limitar la llibertat d’expressió
  • En tot cas, “qualsevol limitació ha de ser pactada per contracte, però que segurament seria declarada nul·la per la justícia”
  • Recomana “posar un petit avís que les opinions en aquest mitjà són cosa de la persona física com a tal”.
  • Tot el que signem amb noms i cognoms serà el nostre currículum de per vida
  • “Es pot posar per escrit una línia editorial pel mitjà, però no pel que digui el periodista”

La xerrada fou molt i molt interessant. Com deia, fa pensar molt sobre l’ús del Twitter en el periodisme. Els mitjans han de posar la ma a les eines personals que té el periodista? Aquest és conscient del seu lligam amb la marca mediàtica? S’ha de sobreentendre que tot va lliurement per separat? Ni en tinc la solució, ni aquesta crec que existeixi. Què en penseu?

Per concloure, una frase d’Almeida: “Menys parlar de Facebook i més parlar a Twitter“. Doncs això!

(La foto és d’ACN)

Parlem de Mitjans de Comunicació

Demà i dissabte celebrarem a la Vil•la Casals del Vendrell (un lloc preciós) les 2nes Jornades de la Penedesfera. Després de mesos treballant-hi perquè surtin el millor possible amb un grup de gent encantadora i que tots hi hem posat moltes ganes, ha arribat l’hora. I l’hora serà demà a les cinc de la tarda. En aquest bloc hi posaré una aplicació a partir de demà al migdia perquè, si la tècnica no falla, pugueu seguir totes les jornades a través del senyal de vídeo que realitzara Televisió del Vendrell.També s’hi podrà intervenir virtualment.

Com a temes per destacar hi ha el fet que la comunitat de la Penedesfera ja ha superat els 500 blocaires (la més gran de Catalunya) i que la inauguració anirà a càrrec del president del Parlament, Ernest Benach, que també participarà en la taula de política conjuntament amb la expresidenta del Parlament basc, i eurodiputada electa, Izaskun Bilbao. Les inscripcions ja estan tancades, i es preveu registrar un ple absolut en totes les sessions.

Precisament, dissabte al matí, a les deu, serà el torn en què m’encarregaré de moderar la taula de mitjans de comunicació. Els convidats per parlar del tema són Salvador Cot (Avui.cat), Joan Raventós (El3devuit.cat), Carles Castro (Vilanovadigital.cat), Bernat Ferrer (Anoiadiari.cat) i Xavier Güell (tendencias.tv). Per això, a menys de 48 hores per la taula, proposo a continuació alguns dels temes que tinc pensats tocar a la taula. No és només un avançament de les qüestions que es podran parlar, sinó que pretenc que m’ajudeu a completar temes. Voleu que es parli d’alguna cosa concreta, més enllà d’això? Doncs proposeu-ho als comentaris!

  • El 22% de nordamericans subscriptors de diaris de paper es donen de baixa perquè consideren que a internet troben el mateix gratuitament. S’acabarà el paper? (a Estats Units hi ha pronòstics que diuen que s’acabarà al 2020). Quin és el valor afegit dels mitjans digitals?
  • – Mitjans de pagament? Entenent que els mitjans a internet són d’accés gratuït (regalen, per tant, el seu producte), s’hauria de tendir a un servei de pagament? Aleshores, caldria que ho fes tothom. Sinó, qui ho manté? La publicitat? Empreses en concret? “I això qui ho paga”, que diria Josep Pla.
  • – El futur de la professió. Fins ara el perfil del periodista d’un diari escrit podia ser, generalment, el d’una persona que escrivia el seu text i tenia temps per reflexionar-lo i editar-lo fins a la nit. Quin és el perfil que ara es demana? Polivalència? Rapidesa? Treure aquest valor a la ràdio? Les redaccions de molta gent, com s’adaptaran a això . Com han de treballar els periodistes? Rodes/notes de premsa? Estar atents on “està la gent”? S’estan preparant bé als futurs periodistes? El concepte de ‘periodista ciutadà’, com l’enteneu? És possible?
  • – El públic: especialització? (Han de tendir els mitjans a especialitzar-se en un públic –temàtic o geogràfic- concret? S’han de mullar, amb més opinió implicita? (diaris digitals “partidistes”) Com ha canviat la relació amb els lectors? Són clients o són “una altra cosa” (coescriptors, amics..)? Aplicació del web 2.0
  • – Aplicació del Web 2.0 i nous formats.

Això és només un extracte. I espero més idees!!

Twitter a les Redaccions o a les Crisis

Fa tot just un any em vaig apuntar a la xarxa social Twitter. Era la meva primera incursió en aquest món que, mes rere mes, em va agradant més. De fet, després de reflexionar-ho a fons, entre Twitter i Facebook em quedo amb la primera xarxa social. M’hi moc més ràpid i les relacions solen ser menys banals. Potser un altre dia ja parlaré d’aquests dos instruments.

En tot cas, en el dia d’internet, m’agradaria reflexionar sobre dues possibilitats de dur Twitter més enllà del ‘What are you doing?‘. Des de tres fronts diferents però enllaçats, Twitter serveix d’entrada per poder explicar ras i curt, al moment, un fet que està passant. Per exemple, un tiroteig de matinada a Barcelona que els mitjans de comunicació recolliran -si ho fan- bastantes hores més tard. Tot plegat perquè aquests esperaran a rebre la nota de premsa dels mossos de torn. D’acord que un usuari a la xarxa no ha de ser una font directa d’una informació si no se’n té una certa fiabilitat o no es contrasta, però sí que ha de permetre moure fils i analitzar des d’altres punts de vista els fets.

Als Estats Units els mitjans de comunicació comencen a percebre que una informació no ha d’arribar en forma de nota de premsa (o la nota no és el començament sinó el final), ja que cal trobar els mil formats més. És el cas del diari Telegraph, que té a la seva redacció una gran pantalla on hi van apareixent twitts. Si fins ara calia estar pendent dels teletips, ha arribat l’hora de seguir els… teletwitts, diguem-li així. Però a banda dels mitjans tradicionals, les institucions també saben adaptar-se a aquest suport. La Facultat de Comunicació de Navarra va retransmetre un seminari per aquesta via. De fet, el proper cap de setmana la Facultat de Comunicació Blanquerna també explicarà en directe via Twitter el seu Congrés Internacional sobre comunicació i realitat.

Finalment, Twitter és una eina més per passar al diàleg en situacions de crisi que poden produir-se, per exemple, en una empresa o institució. Si la comunicació de crisi es va desenvolupant a través d’un pla abans que aquesta es produeixi, l’entitat afectada pot haver creat una àmplia xarxa de contactes virtuals que li han de permetre explicar-se -AMB SINCERITAT- quan arribi el problema. Tot i que la xarxa no estava creada, l’empresa Domino’s Pizza va haver de propagar-se ràpid per les xarxes i entrar en conversa amb tots aquells usuaris que havien atacat l’empresa quan s’havia conegut el cas d’uns treballadors que feien “marranades” a la cuina. D’acord que la caiguda de la reputació en aquestes situacions és inevitable, però com a mínim poden ajudar a difondre la disculpa i el compromís que no es repetirà un fet tant greu.

Ah! I ja posats, si vols muntar una revolució o vols lligar, doncs també prova sort pel Twitter!

I pels que encara no conegueu què és Twitter, aquí un vídeo: