Apunts del #BCNMediaLab

L’ús que els periodistes han de fer de les xarxes socials, i principalment del Twitter, és un debat que tenim a moltes redaccions dels mitjans. Aquí, allà, i més enllà. Ahir a Barcelona es va fer la primera sessió del #BcnMediaLab, amb un debat sobre aquesta qüestió. Hi van participar Saül Gordillo, director de l’ACN, Rosa Alba Roig, coordinadora de continguts multiplataforma de TV3 i l’advocat especialitzat en Dret d’internet, Sánchez Almeida.

He de dir que no en vaig treure cap conclusió clara. Al contrari: li vaig anar donant voltes al llarg de la bona estona que vam estar a l’acte i la nebulosa de dubtes és encara més gran.

Per il·lustrar com va anar la xerrada, tot seguit comparteixo les anotacions que vaig fer, ponent a ponent.

Rosa Alba Roig:

  • TV3 està fent una guia d’ús dels Social Media per al seu personal. Ja fa temps que monitoritza les seves marques.
  • TV3 estudia cas per cas cada marca (programa, etc..) i pacta amb la direcció què i com vol fer a la xarxa
  • Roig apuntava com a normes bàsiques “no fer a la xarxa el que no fas a casa, no revelar informació confidencial i no agredir companys“. El mateix que la ‘vida normal’, en teoria.
  • “A TV3 encara ens queda per aprendre, tot i que ho estem impulsant molt”
  • “Crec que ens equivoquem si volem ser ciutadans quan som periodistes”
  • Un és periodista les 24 hores dels 7 dies de la setmana i durant els 365 dies de l’any
  • “El discurs ha de ser com ajuden les xarxes socials al mitjà i com ho incorporem. Estem usant el 2.0 per fer d’emissors, enlloc de fer una comunitat que construeix informació”
  • “Hem d’integrar aquestes eines en la producció d’informació”

Saül Gordillo:

  • L’ACN, que recentment ha editat el seu llibre d’estil, ha trencat tabús perquè no és normal que una agència estigui a Twitter, Facebook, Youtube, etc…
  • La gràcia, deia Gordillo, és que en aquest cas “el primer malalt d’aquestes eines és el propi director”.
  • Creu que fer una guia d’ús és criminalitzar les xarxes socials donant per suposat que allà les persones es comporten com a hooligans. Diu que seria “posar la bena abans de la ferida”.
  • “Si tot el dia critiques el teu mitjà o en malparles a la xarxa i en reveles problemes interns, és la persona que ho fa qui té el problema”
  • “Benvinguts siguin aquests ‘problemes’ en què la gent et veu sempre com a periodista, i no com a ciutadà, que també pots tenir opinions i ser rigorós en la teva feina
  • “El periodista ha de ser algú que vulgui jugar en aquest món, no només anar a la feina i prou. Això s’ha acabat”
  • “Hi ha més contingut que mai i menys periodisme que anys enrere”
  • “Cal sempre citar la font, sigui Twitter o una roda de premsa, perquè el lector sàpiga interpretar el valor d’aquella informació”.

Carlos Sánchez Almeida:

  • Sánchez-Almeida recordava que “el periodista és també un ciutadà, al que no se li pot limitar la llibertat d’expressió
  • En tot cas, “qualsevol limitació ha de ser pactada per contracte, però que segurament seria declarada nul·la per la justícia”
  • Recomana “posar un petit avís que les opinions en aquest mitjà són cosa de la persona física com a tal”.
  • Tot el que signem amb noms i cognoms serà el nostre currículum de per vida
  • “Es pot posar per escrit una línia editorial pel mitjà, però no pel que digui el periodista”

La xerrada fou molt i molt interessant. Com deia, fa pensar molt sobre l’ús del Twitter en el periodisme. Els mitjans han de posar la ma a les eines personals que té el periodista? Aquest és conscient del seu lligam amb la marca mediàtica? S’ha de sobreentendre que tot va lliurement per separat? Ni en tinc la solució, ni aquesta crec que existeixi. Què en penseu?

Per concloure, una frase d’Almeida: “Menys parlar de Facebook i més parlar a Twitter“. Doncs això!

(La foto és d’ACN)

Barça i Iniesta, en versió 2.0

Mica en mica el Barça es va endinsant en les eines 2.0. El club ja disposa de pàgines oficials a Facebook i Twitter, té un canal a Youtube i una bona sindicació temàtica ben segmentada via RSS. Ara bé, al peu del seu web encara hi figura un Copyright. Mica en mica, tímidament, comença a interactuar, si bé la millor interacció l’està fent el departament de premsa, que té un Twitter propi. També twittegen alguns dels seus membres, un fet que els periodistes agraeixen. De fet, això ha provocat que molts periodistes esportius s’hagin iniciat a la conversa o l’escolta via Twitter.

Però a banda del club en general, hi ha un jugador del primer equip que permet als aficionats dirigir-se a ell. I també explica què fa. Andrés Iniesta és el futbolista 2.0 del Barça. Iniesta té una completa pàgina web, trilingüe, en què exposa gran detalls de la seva vida (com el fet de ser un aficionat dels vins) i un blog per anar-se expressant. A banda d’això, el de Fuentealbilla té una pàgina de Facebook amb prop de mig milió de fans, una botiga i un gadget de Nike, i un canal de Twitter amb més de 30.000 followers on hi rebota els missatges d’Estat que posa al Facebook. Està molt i molt bé aquest potencial mediàtic que el jugador s’ha creat a la xarxa. Si alguna cosa li falta a Iniesta, en aquest cas, és interacció. Hi ha coses que de la vida real a la virtual no canvien. O almenys de la còmica, ja que a Crackòvia pinten Iniesta com una persona “molt animada”. El gag d’aquí sota ha estat la inspiració d’aquest post. Gaudiu-lo. És gratis, no…


Rodalia.info, Eina Mediàtica

Divendres es va presentar el portal Rodalia.info. La iniciativa és d’un bon amic, en Roger Melcior, que ha gaudit del suport d’en Daniel i l’Anna, creatius de pimpampum.net. En Roger ja feia setmanes que li donava voltes a crear una eina així, i finalment s’hi ha llençat.  No diré res que no s’hagi dit fins ara, però, en síntesi, és un portal que recull les incidències a la xarxa de Rodalia i de Ferrocarrils de la Generalitat que els usuaris publiquen al seu Twitter i fent servir uns tags determinats per classificar els tuits.

Impacte mediàtic

El que més ha sorprès al Roger (2.0-man convençut) i als seus companys ha estat la gran repercusió mediàtica de que ha gaudit aquesta inciativa. Això m’ha portat a pensar sobre aquelles lliçons de criteris de noticiabilitat i les diverses teories del gatekeeper. Per què els mitjans de comunicació han destacat tant Rodalia.info?

  • D’entrada, perquè és una iniciativa de servei públic, que pot ser molt útil a molts ciutadans de cara a tenir coneixement de què passa al la xarxa ferroviària.
  • Perquè són els mateixos ciutadans, de baix a dalt, els qui han tirat endavant un projecte totalment lliure i que té com a base i eina de difusió el Twitter.
  • Perquè genera conflicte, doncs és un servei que la pròpia administració, Renfe i Adif ha estat incapaç de desenvolupar i han hagut de ser els usuaris qui informin davant la manca de comunicació de la pròpia companyia.
  • Perquè tot allò que serveix per deixar amb el cul a l’aire -però no sense raó!- Renfe, és notícia.
  • Perquè el mateix dia es va presentar el portal oficial de Rodalia, que és molt institucional però poc pràctic de cara a la informació de servei, que no és tan ràpida com sí ho és el Twitter.

Recull de premsa

Tota iniciativa ha d’acabar tenint un portaveu que doni la cara i expliqui el projecte al públic. És important que existeixi una veu única, que centralitzi i tingui clar el missatge a donar. I en aquest cas ha estat el propi Roger Melcior qui ha explicat als mitjans de comunicació què és i el perquè de Rodalia.info. La repercussió es tradueix, a hores d’ara, en 78 aparicions comptabilitzades en diversos mitjans. Desgranades, es resumirien en 26 notícies, 21 posts en blocs, 18 entrevistes, 19 mencions en ràdio -també a la COPE!-, i 7 de vídeos.

A quin motiu més li podeu atribuïr aquesta repercusió?

Enhorabona per la iniciativa i molta sort!!!!!

PD: Aniré actualitzant les xifres a mesura que es vagin actualitzant els links.

Duran i Lleida, la farsa a Twitter

Tots els que cada dia piulem al Twitter, aquells que en fem un ús intensiu d’aquesta fantàstica eina, qui més qui menys, ens coneixem. D’entrada, si s’és a Twitter ha de ser per alguna raó. Se li ha de veure algun us real, se n’han de tenir ganes, o s’ha de pensar algun objectiu per fer-lo servir. A hores d’ara tothom es llença a Twitter de qualsevol manera. És així com molts candidats a eleccions del que sigui s’hi creen el seu perfil. O els polítics, coneixedors que aquesta eina els pot acostar a la ciutadania, també s’hi apunten. És cert, els apropa als seus votants perquè companys dels seus partits ho han fet, i els ha funcionat. Ho han fet bé, amb gràcia. Gestionat per ells mateixos, dient coses interessants, conversants i no spamejant. @Donaire, @KRLS, @ebenach o @carlescampuzano són quatre molt bons exemples d’un ús molt positiu per a ells, i per a la seva política, del Twitter.

Tot i així, coincidim en que sí que hi ha males praxis. Mentir, no conversar, usar un llenguatge que no sigui estàndard al parlar són errors que es poden cometre. L’Albert Medran ho explica molt bé en aquest post. A tot això, hi ha un personatge a Twitter que , m’atreviria a dir que entre una àmplia majoria de twittaires, considerem que és un farsant al Twitter. Aquest és el polític d’Unió Josep Antoni Duran i Lleida. Aquí el seu ‘twitter‘.

En què falla Duran i Lleida?

  • Bombardeja. Senzillament és un usuari que, quan té un rampell, vomita frases sense sentit. Com a mostra, la imatge de dalt. Què vol dir un twit que expressa “és l’hora del relleu, del canvi“? El títular és fàcil: Duran anuncia que plega.
  • Li twittegen. No hi ha cap problema en què twittegi una altra persona, si queda clar. Però si et vols fer passar per tu i a sobre t’ho fan, malament anem. Una altra mostra:  aquest, enlloc d’enllaçar Twitter amb Facebook com ho tenim molts usuaris, ho té al revès. I passa el que passa: Que parla d’ell en tercera persona.
  • No conversa. Quan la persona que de tant en tant, quan té temps -normalment sol ser el divendres al migdia-, es limita a twittejar frases del seu argumentari se n’adoni que hi ha una pestanyeta @Duran_i_Lleida i vegi que allà hi ha tot de referències a ell, li pot agafar un cobriment quan vegi el què hi ha.
  • Sense  sentit.  Moltes vegades els comentaris no saps a què venen, o tenen un cert retard. El 13 de desembre es van celebrar algunes consultes sobre la independència. Es va manifestar amb absoluta immediatesa… al cap de 5 dies!!! I, total, per constatar un fet que no aportava ni novetat, ni opinió, ni res de res…

Entre l’univers d’aquesta magnífica eina, sabem més o menys les bones praxis no escrites del Twitter, les formes per sintetitzar bé els 140 caràcters, les tècniques per viralitzar, o la importància de respondre, participar, crear conversa quan toca. Tot es pot fer, no hi ha cap gurú, no hi ha cap reglament. La gràcia és que cadascú se’l pot fer seu, dins d’un ordre. I això és bo. I és important, destacar-ho. Però el que du a la pràctica el Twitter de @Duran_i_Lleida ve a ser un clar exemple del que és recomanable no fer. Per tot això que he exposat, i pel que cada setmana comentem amb diversos usuaris de Twitter.