#santjordi 5: Presentem Benach a Vilafranca

23 d’abril… que tots tingueu una feliç diada de Sant Jordi!!!

Feta aquesta felicitació, i arribant al dia de Sant Jordi, toca fer la darrera recomanació. O les darreres. Aquest és un post molt miscel·lànic. Després de Sí, ministre, Storytelling, Un somni per als meus fills i Anecdotologi de Francesc Pujols, la darrera recomanació a fer-vos és el llibre del President del Parlament Catalunya, Ernest Benach, que ha publicat #POLÍTICA 2.0.

És ben sabut que Benach s’ha erigit com el polític 2.0 del nostre país. Les eines d’internet aplicades a la política poden fer de la res pública una qüestió més participativa, més plural i més transparent. Benach exposa en el seu llibre les reflexions que al llarg dels darrers mesos ha fet sobre l’ús de totes les eines i com les xarxes socials i l’internet col·laboratiu està transformant la societat.

Espero parlar-ne més ampliament en els propers dies. Doncs des d’Òmnium Alt Penedès hem convidat a Ernest Benach a que vingui a parlar d’aquest #POLÍTICA 2.0 al Penedès. I serà dimarts, a les 8 del vespre, al VINSEUM de Vilafranca quan tindré l’honor de poder fer aquesta presentació a la que us espero a tots. Podreu parlar amb el propi president sobre aquesta temàtica. Més avall teniu la invitació.

Per últim, enllaço aquí sota un àudio amb cinc rac1manacions literàries més. Aquestes són de temàtica esportiva, i les vam mencionar ahir a can Primer Toc, a RAC1.

Cinc llibres esportius (Primer Toc) by sergisabate

#santjordi 4: Una d’anècdotes

Fa uns dies em va arribar un exemplar del llibre ‘Anecdotologi de Francesc Pujols‘ (Ed. Dux), d’Isidre Clopas amb pròleg de Francesc Canosa. Pujols fou un il·lustre filòsof català de mitjan del segle XX, observador de la vida i habitual en trobades amb persones com Josep Pla, Rusiñol, Jujol, Guimerà, etc..

D’orígen barceloní, Pujols va residir bona part de la seva vida a La Torre de les Hores, a Martorell (Baix Llobregat), on d’aquí uns dies s’hi farà una de les presentacions d’aquest volum. Val a dir també que Pujols és l’ideòleg d’un concepte filosòfic propi (d’ell) prou curiós: hiparxiologia.

El volum és un recull d’anècdotes que Clopas recollí del mateix Pujols. Situacions estranyes, més o menys gracioses, que la memòria del filòsof va ser capaç de retenir per després ser explicades. N’hi ha de prou curioses. En recullo una:

“Quan va ser construida la font monumental al centre de la plaça d’Espanya, obra de Josep Maria Jujol, Francesc Pujols el va felicitar per la bellesa del monument.

- Vostè és dels pocs a qui agrada -li va dir l’arquitecte-. I per cert que no comprenc que no agradi a tothom, perquè tota la font està copiada de coses bones“.

Una mica, si se’m permet la comparació, seria com un Twitter de l’època del propi Pujols. Relats de la vida mateixa.

#santjordi 3: El relat de Joan Laporta

El President del Barça, Joan Laporta, serà una de les estrelles mediàtiques d’aquest Sant Jordi. És conegut per tothom que Laporta prepara el seu terreny per fer el salt a la política (de moment ja té la forma, però hi falta el fons) i de moment ha fet el salt a les llibreries.

Laporta ha publicat ‘Un somni per als meus fills‘ (Angle Editorial), un relat de vivències i pensaments molt personals; una història de barcelonisme i catalanisme on detalla des del seu punt de vista tota l’experiència que li ha suposat ser president del millor club del món i acaba fent una reflexió sobre el país. Diu que li apassionen els grans reptes i es planteja un panorama polític amb una Catalunya independent. És la seva aspiració, al mateix temps que demana una “regeneració política”

Fa una mirada enrere i assegura que no sap si tornaria a fer el pas, per tot allò que ha fet patir els seus fills, els quals, igual que ell, han hagut de disposar d’escorta per protegir la seva seguretat. No deixa de desprendre, però, certa vehemència i un cert to d’exculpar-se i d’assenyalar a la caverna mediàtica de torn.

En aquest viatge en el temps, que comença a l’època de l’Elefant Blau, Laporta exposa diversos paratges viscuts com a president del Barça. Un d’aquests, polèmic darrerament, es va produïr el 25 d’abril del 2004 quan, segons Laporta, un vicepresident que tenia li insistia en vendre Ronaldinho per cobrar una comissió de 10 milions d’euros. Com solen pensar els homes de negocis, imagino.  En el seu blog, Laporta aclareix encara més els fets, tot i que el Chelsea ho desmenteix.

El model del Barça dels darrers anys ha funcionat. El Barça ha fet país (que no partidisme) sempre pensant en Catalunya i sent més global i internacional que mai. Laporta va pronunciar, el setembre del 2006, un discurs a la seu de Nacions Unides a Nova York. Han fet accions pels socis, han tancat grans contractes televisius, d’esponsorització amb Nike. Marc Ingla va ser el vicepresident que va gestionar els primers anys de màrqueting i que després va signar Josep Guardiola. Darrera seu, Laporta va tenir Ferran Soriano, l’home powerpoint, que va reconduir l’economia blaugrana. En Jan és un home de conviccions clares, fermes i decidides. El llibre desprèn que és un perfil que està convençut de cada pas que fa. El que és una llàstima del President és que darrerament ha volgut córrer molt, i tants passos en ferm l’han fet atropellar-se i rascar el terra llis pel que caminava.

#santjordi 2: Storytelling

Des de sempre a les persones se’ls han explicat contes. Normalment, l’inici sol ser allò tan conegut de “hi havia una vegada…”. I en els nous temps, en què la comunicació ho abarca tot en gran mesura, i que a tot arreu hi ha missatges, bé siguin propagandístics o publicitaris, cal idear una millor fórmula perquè aquests missatges siguin més retentius i efectius. I, sobretot, afectius. La clau està en què el consumidor (llegeixi’s també votant, oient, lector, seleccionador i altres conceptes aplicables) se senti atret per un relat i no per xifres o dades o continguts de caràcter racional.

No importa tant la raó com l’emoció. Aquesta és la principal tesi del llibre Storytelling (Christian Salmon, Península 2008). El volum pretén parlar del relat com una màquina de fabricar històries per formatar ments. Un dels casos que exposa Salmon és com en els temps antics, durant el segle XIX o XX, per exemple, la raó existent de les persones era treballar sota una jerarquia. En les empreses, calia fer un treball sota unes ordres. Als treballadors se’ls demanava silenci i compliment. A l’estil militar. Però mica en mica, els directius empresarials van començar a veure -encara falta molta vista, però- que el millor per arribar a bon port amb tot un equip motivat calia implicar-los en el projecte. Per fer-ho, és necessari seguir un fil conductor d’una història que, el mínim que se li demana, és versemblança i que tingui un argument a seguir. Els valors i la valoració de les empreses amb relat propi, com Nike, Adobe o Machintosh (quines històries personals que ha explicat sempre Steve Jobs!) són el que les fan avançar i els tiren endavant la seva reputació.

Un dels camps on l’Storytelling està sent més recorrent és en el terreny de la Política. Així és com Karl Rove (l’spin doctor de George Bush) va aconseguir que aquest revalidés la presidència dels Estats Units l’any 2004. Això és, a partir d’Ashley’s story, el relat d’una nena que havia perdut la seva mare en els atemptats de l’11 de setembre a Nova York. Bush se la va fer seva per exposar així la seva voluntat de lluitar contra el terriorisme i, al cap i a la fi, de voler ajudar a aquella nena, procurar per la vida de tots els nord-americans. Amb un relat d’igualtat i de fer dels Estats Units un món més just, Barack Obama amb el seu Yes, we can, va aconseguir arribar a la Casa Blanca l’any 2008. I això també porta, irremeiablement, a una implicació molt directa de la història personal de la vida del polític.

Read the rest of this entry »