#santjordi 4: Una d’anècdotes

Fa uns dies em va arribar un exemplar del llibre ‘Anecdotologi de Francesc Pujols‘ (Ed. Dux), d’Isidre Clopas amb pròleg de Francesc Canosa. Pujols fou un il·lustre filòsof català de mitjan del segle XX, observador de la vida i habitual en trobades amb persones com Josep Pla, Rusiñol, Jujol, Guimerà, etc..

D’orígen barceloní, Pujols va residir bona part de la seva vida a La Torre de les Hores, a Martorell (Baix Llobregat), on d’aquí uns dies s’hi farà una de les presentacions d’aquest volum. Val a dir també que Pujols és l’ideòleg d’un concepte filosòfic propi (d’ell) prou curiós: hiparxiologia.

El volum és un recull d’anècdotes que Clopas recollí del mateix Pujols. Situacions estranyes, més o menys gracioses, que la memòria del filòsof va ser capaç de retenir per després ser explicades. N’hi ha de prou curioses. En recullo una:

“Quan va ser construida la font monumental al centre de la plaça d’Espanya, obra de Josep Maria Jujol, Francesc Pujols el va felicitar per la bellesa del monument.

– Vostè és dels pocs a qui agrada -li va dir l’arquitecte-. I per cert que no comprenc que no agradi a tothom, perquè tota la font està copiada de coses bones“.

Una mica, si se’m permet la comparació, seria com un Twitter de l’època del propi Pujols. Relats de la vida mateixa.

#santjordi 3: El relat de Joan Laporta

El President del Barça, Joan Laporta, serà una de les estrelles mediàtiques d’aquest Sant Jordi. És conegut per tothom que Laporta prepara el seu terreny per fer el salt a la política (de moment ja té la forma, però hi falta el fons) i de moment ha fet el salt a les llibreries.

Laporta ha publicat ‘Un somni per als meus fills‘ (Angle Editorial), un relat de vivències i pensaments molt personals; una història de barcelonisme i catalanisme on detalla des del seu punt de vista tota l’experiència que li ha suposat ser president del millor club del món i acaba fent una reflexió sobre el país. Diu que li apassionen els grans reptes i es planteja un panorama polític amb una Catalunya independent. És la seva aspiració, al mateix temps que demana una “regeneració política”

Fa una mirada enrere i assegura que no sap si tornaria a fer el pas, per tot allò que ha fet patir els seus fills, els quals, igual que ell, han hagut de disposar d’escorta per protegir la seva seguretat. No deixa de desprendre, però, certa vehemència i un cert to d’exculpar-se i d’assenyalar a la caverna mediàtica de torn.

En aquest viatge en el temps, que comença a l’època de l’Elefant Blau, Laporta exposa diversos paratges viscuts com a president del Barça. Un d’aquests, polèmic darrerament, es va produïr el 25 d’abril del 2004 quan, segons Laporta, un vicepresident que tenia li insistia en vendre Ronaldinho per cobrar una comissió de 10 milions d’euros. Com solen pensar els homes de negocis, imagino.  En el seu blog, Laporta aclareix encara més els fets, tot i que el Chelsea ho desmenteix.

El model del Barça dels darrers anys ha funcionat. El Barça ha fet país (que no partidisme) sempre pensant en Catalunya i sent més global i internacional que mai. Laporta va pronunciar, el setembre del 2006, un discurs a la seu de Nacions Unides a Nova York. Han fet accions pels socis, han tancat grans contractes televisius, d’esponsorització amb Nike. Marc Ingla va ser el vicepresident que va gestionar els primers anys de màrqueting i que després va signar Josep Guardiola. Darrera seu, Laporta va tenir Ferran Soriano, l’home powerpoint, que va reconduir l’economia blaugrana. En Jan és un home de conviccions clares, fermes i decidides. El llibre desprèn que és un perfil que està convençut de cada pas que fa. El que és una llàstima del President és que darrerament ha volgut córrer molt, i tants passos en ferm l’han fet atropellar-se i rascar el terra llis pel que caminava.

#santjordi 2: Storytelling

Des de sempre a les persones se’ls han explicat contes. Normalment, l’inici sol ser allò tan conegut de “hi havia una vegada…”. I en els nous temps, en què la comunicació ho abarca tot en gran mesura, i que a tot arreu hi ha missatges, bé siguin propagandístics o publicitaris, cal idear una millor fórmula perquè aquests missatges siguin més retentius i efectius. I, sobretot, afectius. La clau està en què el consumidor (llegeixi’s també votant, oient, lector, seleccionador i altres conceptes aplicables) se senti atret per un relat i no per xifres o dades o continguts de caràcter racional.

No importa tant la raó com l’emoció. Aquesta és la principal tesi del llibre Storytelling (Christian Salmon, Península 2008). El volum pretén parlar del relat com una màquina de fabricar històries per formatar ments. Un dels casos que exposa Salmon és com en els temps antics, durant el segle XIX o XX, per exemple, la raó existent de les persones era treballar sota una jerarquia. En les empreses, calia fer un treball sota unes ordres. Als treballadors se’ls demanava silenci i compliment. A l’estil militar. Però mica en mica, els directius empresarials van començar a veure -encara falta molta vista, però- que el millor per arribar a bon port amb tot un equip motivat calia implicar-los en el projecte. Per fer-ho, és necessari seguir un fil conductor d’una història que, el mínim que se li demana, és versemblança i que tingui un argument a seguir. Els valors i la valoració de les empreses amb relat propi, com Nike, Adobe o Machintosh (quines històries personals que ha explicat sempre Steve Jobs!) són el que les fan avançar i els tiren endavant la seva reputació.

Un dels camps on l’Storytelling està sent més recorrent és en el terreny de la Política. Així és com Karl Rove (l’spin doctor de George Bush) va aconseguir que aquest revalidés la presidència dels Estats Units l’any 2004. Això és, a partir d’Ashley’s story, el relat d’una nena que havia perdut la seva mare en els atemptats de l’11 de setembre a Nova York. Bush se la va fer seva per exposar així la seva voluntat de lluitar contra el terriorisme i, al cap i a la fi, de voler ajudar a aquella nena, procurar per la vida de tots els nord-americans. Amb un relat d’igualtat i de fer dels Estats Units un món més just, Barack Obama amb el seu Yes, we can, va aconseguir arribar a la Casa Blanca l’any 2008. I això també porta, irremeiablement, a una implicació molt directa de la història personal de la vida del polític.

Continua la lectura de “#santjordi 2: Storytelling”

#santjordi 1: Posant llum al Sí Ministre

S’acosta #santjordi 2010 i és l’època per excel·lència de la compra (suposo que també del consum) de llibres. Llibres en versió 1.0. El paper encara tira molt per la lectura distesa. Aquesta mateixa setmana, en l’encàrrec d’un llibre, he demanat que el volia en paper davant l’oferta de fer-me’n arribar la versió digital. No obstant, el llibre digital tirarà moltíssim i segur que els e-readers seran els triomfadors d’aquest any.

Aprofitaré alguns dies previs a Sant Jordi per fer en aquest blog algunes recomanacions de caràcter literari. Seran llibres que considero interessants, que he llegit, o vull fer-ho, o que són novetats. Una mica de tot. Ah, i una mica de presentacions i cosetes que… en breu, en breu farem!

De moment, la primera recomanació va de cara a un llibre que encara no he llegit però que serà un dels meus per Sant Jordi: ‘Sí, ministre’, de Toni Aira i editat per A Contravent. La publicació és la traducció del ‘Yes, minister‘, una gran sèrie britànica dels anys 80 (l’estic veient i la recomano molt), sobre el ministre d’afers administratius i les complicacions del seu gabinet. Els fils de la política.

Tot seguit enllaço un vídeo dels companys de Llums de la Ciutat (LLUMS Tv) amb entrevista a l’autor del llibre. I al seu blog en podreu llegir el pròleg.