La utilitat pública del Parlament

La prohibició dels toros aprovada pel Parlament de Catalunya és tota una demostració d’acció política duta de baix a dalt. Dels ciutadans cap a les institucions, i resolent-se amb un debat i una llei. Tot un manual de per a què serveix la política, i com els ciutadans normals i corrents hi podem participar. L’assumpte dels toros no és, a priori, transcendental per salvar ni per millorar la qualitat de vida de les persones, però tot i així s’ha arrodonit amb un debat molt encès. I les discussions, enteses en el sentit positiu i no com a bretolades, han de ser benvingudes. D’altres, com ensenyava al post d’ahir, van un nivell per sobre de la bretolada i t’envien l’encenedor i la benzina, tot amb temporitzador, al mateix paquet.

Continua la lectura de “La utilitat pública del Parlament”

La premsa brava

El Parlament de Catalunya va viure ahir una jornada històrica. La cambra va aprovar que les corrides de toros s’han acabat al nostre país. I a nivell internacional, el ressò ha estat considerable.

No obstant, part de la premsa espanyola (la caverna) avui ens deixa unes portades antològiques. Defensen la seva festa i ataquen ferotgement el poble català disparant contra el seu Parlament. Aquí algunes perles:

El Mundo associa la paraula “animales” amb les imatges del president i el vicepresident del Govern català. Tota una declaració d’intencions, directament explícita.  Per l’ABC la culpa és dels nacionalistes (els catalans, s’entén) però La Gaceta ho enfoca a Zapatero. O uns o altres? “Muerte en el ruedo”, diu La Razón, però el més curiós és l’apunt: ‘Unos jeques arabes pretenden construir una Mezquita en La Monumental‘. El Diario de Burgos diu que Cataluña da la espalda a la fiesta nacional. Encara no han entès que som una nació diferent?

Davant de tant d’amor per part d’aquests, per què segueixent retenint-nos amb la idea cansina d’indisoluble unidad? Adéu, Espanya!

Conversa amb el Diputat Miquel Carrillo

Arran del post que vaig publicar fa uns dies sobre el meu punt de vista de com m’agradaria que fos la representativitat del Penedès al Parlament, dos dels quatre diputats de l’Alt Penedès que cito al post se’m van adreçar oferint-me la possibilitat de parlar personalment de temes polítics. Aquesta és una de les reinvindicacions que faig a la classe política, la d’adreçar-se i oferir diàleg, conversa.

Per això, dimecres em vaig trobar amb en Miquel Carrillo, del grup parlamentari d’Esquerra [bloc]. Ell és de Gelida, poble del que en va ser alcalde durant 3 anys i on va fundar la ràdio municipal, una referència a la comarca. La trobada la vam fer a la seu d’Esquerra a  Sant Sadurní. Carrillo és el diputat d’aquest partit que té assignats els territoris de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, perquè és l’únic diputat d’aquests territoris a la Cambra. La oficina parlamentària d’aquest diputat consisteix en moure’s al lloc on els ciutadans el puguin requerir per anar a conversar, escoltar, o atendre’ls. I m’explicava que habitualment es troba amb ciutadans que li volen acostar els seus problemes. Al Parlament de Catalunya, Carrillo és portaveu a les comissions d’Agricultura i de Cooperació, i coordinador de l’Intergrup per la pau i la llibertat al Sahara.

Del que menys vam parlar és de la llei electoral i sobretot vam parlar molt sobre el Penedès. La Vegueria Penedès, que va pel camí de no existir mai, va ser un tema estrella de la nostra conversa. En aquest post en parla, del Penedès, i ve a ser el que em va comentar. Un altre dels temes que vaig aprofitar per comentar-li, és l’aplicació de l’article 6.4 de la llei d’Universitats. L’anterior comissionada, Blanca Palmada, s’havia compromès públicament a tirar endavant un decret per fer-ho possible, però tot això ha quedat en paper mullat. Aquí en deixo informació al respecte.

Em va agradar parlar una estona amb aquest diputat, que tot just en aquell moment ens varem conèixer. Entre d’altres temes varem comentar qüestions de les coses que fa el Parlament. Recomano a aquells que tinguin alguna inquietud política, però sobretot també a aquells a qui els agradi debatre temes polítics o posin en dubte la feina del Parlament, que parlin amb algun diputat. De la seva zona, del seu àmbit. Si aquest és accessible, es presta a dialogar, veuran com també són persones.