I ara què, Ernest?

Tinc ganes de saber què farà Ernest Benach a partir d’ara. És probable que encara hagi de digerir aquests set anys apassionants que ha viscut. I que necessiti més temps per relaxar-se i agafar perspectiva. Però la vida acaba de començar. Benach ha guanyat el partit a la por al diàleg. Ell ha agafat, sovint, la iniciativa d’obrir joc amb els ciutadans. No s’amagava i, davant d’algun tuit en què discrepava, era ràpid enviant un DM per donar el seu argument. Directe a barraca. Alguns dels missatges precedents en aquest grup ho destaquen. De fet, acollonia que qui discrepés de tu i t’ho evidenciés fos la segona autoritat del país. I, per més inri, et convidava al Parlament a seguir parlant cara a cara del que volguessis.

Arrenca el postpartit. Després de la vida al Parlament, Benach hauria de… Ernest: has d’ensenyar als polítics a no tenir por! M’agradaria que els polítics d’aquest país, tots, parlin molt i molt amb els seus conciutadans. Amb els veïns dels seus pobles. Que entrin a debatre per voluntat pròpia amb la veu divergent. Que s’acabi això d’escudar-se i surtin endavant. Han d’explicar què fan, i explicar-ho bé. Donar tota la informació del seu dia a dia només farà que ajudar una classe política que necessita revitalitzar-se. Ernest, fes entendre la cultura 2.0 a la bona gent que fa política. Perquè han de ser aquests, els governants actuals, els que hauran d’aixecar el vol de la política o l’acabaran de desprestigiar. El teu exemple ha de servir per comprendre que les coses s’han de fer i després explicar, amb claredat i transparència. Ah, i la tecnologia, si cal, ja arribarà per inercia. 🙂

[Text publicat al grup Benach 2.0 en motiu del dinar d’homenatge que se li va fer. Aquí podeu veure un vídeo resum fet per @jesusferre]

Una vaga impune

Pudor de fum. Gent que corre. Molts joves amb samarretes negres i passamuntanyes. Poques ganes de donar la cara i molta energia al servei de la brega. S’hi atreveixen. És un objectiu vital? Potser sí. La “vaga” d’ahir va servir per veure que existeixen els professionals del merder. Comprovar-ho in situ fa feredat. Nois i noies, senyors i senyores. És igual el sexe, l’edat o d’on vinguin. Són buscabregues. Indeseables. S’hi dediquen. Persones que creuen que van per la vida practicant un discurs amb la raó absoluta i que es poden carregar tot allò que els passa per davant. I, en un país on la impunitat és gratuïta, s’hi troben còmodes.

No hi ha diàleg ni respecte. Els contenidors cremats, les parets pintades, els cotxes trencats o les persones lesionades són, una a una, les víctimes d’aquesta jornada que va començar amb talls de carrer i impediment del poc transport públic que hi havia a primera hora. Les destrosses al centre de Barcelona es feien evidents cada minut que passava. Llastimosament a cada carrer era fàcil trobar contenidors tombats, gent escridassant, pintant, o obligant a d’altres persones a no anar a treballar o a estudiar. N’hi diuen llibertat. És a dir, que ets lliure de fer-los cas o d’atendre’n les conseqüències.
La manifestació convocada pel migdia va tornar a ser una mostra de barra lliure d’increpacions. Podria haver estat, pels sindicats, una gran ocasió per aplegar milers de persones. Haurien caminat pacíficament, reclamant el que vulguessin. Cridant, amb pancartes i manifestos. Només faltaria que no poguessin manifestar-se ni fer vaga. És un dret individual al que cadascú pot acollir-se. O no.

Atacs a la premsa
En la societat hipermediatitzada en què vivim, els mitjans de comunicació són actors necessaris. El que s’hi reflecteix és el missatge d’aquesta societat. Poden captar vídeos o fotos que segellen la història. Els sindicats podrien haver buscat en ells uns bons aliats per donar més veu a les seves legítimes reivindicacions. No ho van fer. Preferien atacar. Les unitats mòbils presents a plaça Universitat van quedar amb un agre record de la jornada. RAC1 va ser qui pitjor en va sortir, amb pintades i vidres trencats al seu cotxe. COMRàdio, La Sexta i TV3 també van rebre. I un periodista d’Intereconomia, només amb una càmera de fotos a la mà, explicava que tenia por d’agafar el micro i per això anava com anava. La por s’apoderava de la ciutat. Atacar els mitjans és posar-te’ls de cul. Però era l’escena del migdia. Gairebé tots tenien la seva aventureta per explicar. Una altra oportunitat perduda pels que reclamen però no ofereixen. I uns periodistes, per cert, que no deixen de ser treballadors.

A la tarda Barcelona era una batalla campal. Un passeig pel centre constatava una sensació massa tensa. L’ambient, massa dolent. Les furgonetes dels Mossos corrien amunt i avall, amb mala llet. Tenien ganes d’usar el garrot. La Via Laietana i la Plaça Catalunya eren els punts neuràlgics d’una guerra que, després d’una escena negra a la plaça de la Catedral, va anar minvant. Però la zona va quedar molt malmesa. Els aparadors, trencats. Contenidors i papereres traient fum. Gent que en volia més. I més. A quarts de nou algú prenia consciència: “Ja no m’aguanto, marxem“, es podia sentir. Però eren pocs. D’altres evidenciaven el cansament asseguts al terra d’uns carrers on no hi passaven cotxes. Només hi havia restes de cendra.

Ara tocarà passar comptes. El dia perdut val molt. Les destrosses incrementaran la factura. L’economia d’un país que està als mínims, amb un atur elevadíssim, ho haurà de suportar. I de ben segur que aquesta situació és una causa dels fets d’ahir. Però no es justifica la desproporció. Caminar per una Gran Via plena de brutícia, veure gent encaputxada i que busquen fer mal no m’agrada. Uns carrers plagats de furgons policials cremant la primera marxa del vehicle tampoc. Res de tot el que s’ha viscut en les darreres hores formarien part de la Catalunya que desitjaria. Però així són les coses que lluny queden, per exemple, de la vila del pingüí. Un país perfecte i cívic no existeix. Per alguna cosa Arale és ficció.

La utilitat pública del Parlament

La prohibició dels toros aprovada pel Parlament de Catalunya és tota una demostració d’acció política duta de baix a dalt. Dels ciutadans cap a les institucions, i resolent-se amb un debat i una llei. Tot un manual de per a què serveix la política, i com els ciutadans normals i corrents hi podem participar. L’assumpte dels toros no és, a priori, transcendental per salvar ni per millorar la qualitat de vida de les persones, però tot i així s’ha arrodonit amb un debat molt encès. I les discussions, enteses en el sentit positiu i no com a bretolades, han de ser benvingudes. D’altres, com ensenyava al post d’ahir, van un nivell per sobre de la bretolada i t’envien l’encenedor i la benzina, tot amb temporitzador, al mateix paquet.

Continua la lectura de “La utilitat pública del Parlament”