El Periodisme dels Anys 30

Us sona el nom de Domènec de Bellmunt? A mi, fins que fa unes setmanes vaig rebre la invitació a un grup de Facebook que du aquest nom, tampoc. Però divendres, el periodista Francesc Canosa, que ha editat ‘La Barcelona Pecadora’ (A contravent, 2009) va parlar del llibre a La Central de Barcelona. Juntament amb Toni Aira, Francesc Cano i Melcior Comes, vam passar una bona estona parlant de periodisme.

Tinc la sensació que vivim en un cercle tancat. La conversa girà entorn a la relació dels anys 30 amb el periodisme actual. Li va posar l’adjectiu 3.0, suposo que més aviat per jugar amb el 30 que no pas com a forma avançada del 2.0, ja que molts mitjans encara n’estan lluny, del 2.0. Però de l’extracció que en van fer dels fets dels 30, molts d’aquests –la crisi n’és l’exemple més evident- poden ser traslladats a avui.

Dos conceptes, que van lligats: hipertargetització i partidisme. Canosa comentava que a l’any 1931, un periodista nord-americà va al•lucinar en veure que Barcelona, amb la poca població que hi ha havia aquella època, disposava d’una cinquantena de capçaleres informatives. El secret estava en un fer productes específics per a uns targets molt concrets. Molt bé. Com ara. Ara passa això amb els diaris digitals. Aquests adopten un discurs, es polititzen, i acaben rebent un públic concret i políticament marcat. D’exemples n’hi ha a patades: Directe, Crònica, El Singular, El Plural, Libertad Digital, El Matí

Però de dubtes tampoc en falten: És bo polititzar els diaris? Cal prendre partit? A Amèrica passa. Melcior Comes, recordava que abans de les eleccions nord-americanes els diaris editorialitzen apostant per un candidat. Aquí també hi ha hagut algun exemple clar de posicionament, és clar. Però des de fora dels cercles periodístics se’ns tira la bronca dient-nos que hem de ser “objectius”. Com a resposta, sempre penso: això diga-li a aquella paperera, perquè jo no en tinc res, d’objecte. Tinc una forma de veure les coses, un prisma per analitzar la realitat que em condicionen a l’hora d’explicar què passa. El que no s’ha de deixar de banda és la rigorositat ni amagar la veritat.

En aquest sentit, doncs, els digitals han d’anar per davant i fer avançar la professió. No sóc jo qui ha de saber, ara per ara, el full de ruta. Però sembla que els professionals actuals tampoc el marcaran. Toni Aira recordava que feia pocs dies un periodista “tradicional” li havia comentat: “tu que pots, per qùè no li fas preguntes més punxants a determinat polític?”. “Tu que pots?” Un periodista de El Pais/Vanguardia/Avui/Punt no pot? Realment, aquest paratge em va deixar xocat.

2 respostes a “El Periodisme dels Anys 30

  1. Sergi Sabaté says

    Doncs sí, Riki. Però demà en tens una nova oportunitat. També hi serà en Carretero.

    Per cert, en Canosa va comentar que abans de la guerra Catalunya era de les poques regions d’Europa que mirava cap a Estats Units. Podríem ser, hores d’ara, l’estat 52?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada