Les dues ànimes del PSC

No recordo quan va ser la primera vegada que em van explicar la història de la fundació del PSC, si a Batxillerat, a Ciències Polítiques o a Periodisme. Però sí que recordo que era molt gràfic: en el seu dia, tres partits (oh, casualitat!) es van unir en un. Eren el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE quan es van ajuntar a Barcelona el 1978. I a dia d’avui la desunió sembla que encara existeix (veure Sitges 1994), però hi ha pocs dubtes que la branca que s’imposa encara és, de les tres citades anteriorment, la tercera: un partit a Catalunya supeditat al PSOE.

Tot aquest preàmbul ve a propòsit per recomanar un article de David Gonzàlez, que he llegit avui a l’AVUI i que ve a causa de les declaracions que en els darrers dies s’han despenjat Montserrat Tura i Antoni Castells.

PSC-P(ajín), PSC-C(astells)

David González / dgonzalez@avui.cat

Va ser Pasqual Maragall qui va parlar de “les dues ànimes” del PSC. A saber: l’ànima que en diem “més catalanista” o “més PSC”, els Reventós, els Obiols, els Maragall, els Castells, les Tura, els Nadal…, i la que, pels volts d’aquell congrés de Sitges del 1994 en què tot va canviar, es reclama tant catalanista o més que l’altra (molts de vostès diran que és “la més PSOE”) però que, en tot cas, és la que mana. I mana tant perquè aquesta és l’única de les dues ànimes que va aconseguir portar el PSC a la presidència de la Generalitat. Primer va ser el 2003, per persona interposada (Maragall), i de nou el 2006, per la via directa (Montilla). És l’ànima -se suposa- “no tant catalanista” dels Montilla, els Zaragoza, els Iceta, els Corbacho, les Chacón, les De Madre… Les “dues ànimes” del PSC: la catalanesca, noucentista, estudiada, llegida i viatjada; i l’ànima obrerista avant la lettre cultivada en la brega ( i el tajo) del Baix Llobregat, castellanoparlant, que estiueja més aviat poc a l’Empordà… i que manté el timó de la Generalitat i l’objectiu de no deixar-lo. El 1978 eren el PSC(C), el PSC-Congrés, el PSC (R), el PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE. Tres ànimes que serien dues en una: la que va anar a roda de CiU durant 23 anys i la que va deixar CiU a l’oposició, la “no tant catalanista”, gràcies a l’entesa amb ERC, amb l’independentisme pota negra. El PSC dels de Berkeley i els que enganxaven cartells a Cornellà. El PSC dels “capitans” que van guanyar els despatxos on es llegia molt i es decidia poc, i el PSC que, ara, reclama canviar prioritats històriques perquè el 2010 vénen eleccions i les victòries poden no ser eternes. L’ànima De Madre quan censura l’ànima Castells, pels seus retrets a la política econòmica de ZP, l’endemà de fer-ho Pajín (PSOE). Les dues ànimes s’endureixen: PSC-P(ajín) contra PSC-C(astells). Però Montilla fa la síntesi. I després tempera.

El Periodisme dels Anys 30

Us sona el nom de Domènec de Bellmunt? A mi, fins que fa unes setmanes vaig rebre la invitació a un grup de Facebook que du aquest nom, tampoc. Però divendres, el periodista Francesc Canosa, que ha editat ‘La Barcelona Pecadora’ (A contravent, 2009) va parlar del llibre a La Central de Barcelona. Juntament amb Toni Aira, Francesc Cano i Melcior Comes, vam passar una bona estona parlant de periodisme.

Tinc la sensació que vivim en un cercle tancat. La conversa girà entorn a la relació dels anys 30 amb el periodisme actual. Li va posar l’adjectiu 3.0, suposo que més aviat per jugar amb el 30 que no pas com a forma avançada del 2.0, ja que molts mitjans encara n’estan lluny, del 2.0. Però de l’extracció que en van fer dels fets dels 30, molts d’aquests –la crisi n’és l’exemple més evident- poden ser traslladats a avui.

Dos conceptes, que van lligats: hipertargetització i partidisme. Canosa comentava que a l’any 1931, un periodista nord-americà va al•lucinar en veure que Barcelona, amb la poca població que hi ha havia aquella època, disposava d’una cinquantena de capçaleres informatives. El secret estava en un fer productes específics per a uns targets molt concrets. Molt bé. Com ara. Ara passa això amb els diaris digitals. Aquests adopten un discurs, es polititzen, i acaben rebent un públic concret i políticament marcat. D’exemples n’hi ha a patades: Directe, Crònica, El Singular, El Plural, Libertad Digital, El Matí

Continua la lectura de “El Periodisme dels Anys 30”