El llibre electrònic treu el cap

Primer van ser els mp3 i els DVD’s portàtils. Ara la tecnologia també absorbirà de ple el mon de la literatura. Els primers llibres electrònics ja han començat a aparèixer al mercat. Un llibre electrònic és un petit dispositiu, de la mida de mig foli DIN-A4, preparat per a emmagatzemmar fins a 300 llibres en format digital, adaptats per a ser ben llegits en aquest dispositiu. Avui dia, amb la nova generació de telèfons com els iphone, d’Apple, la Blackberry, de RIM, o en d’altres dispositius amb pantalles grans és fàcil poder llegir textos llargs, malgrat que les dimensions de la lletra o el format no ho acaben de fer del tot còmode. El llibre electrònic vol reproduïr el format llibre, malgrat que un dels desavantatges que se li poden trobar és el fet d’haver de romandre davant d’una pantalla, per si en el dia a dia no n’hi hagués prou entre ordinadors i televisors.
Un dels primers models de llibre electrònic és el Kindle, desenvolupat pel portal Amazon.com, una gran llibreria virtual. Aquest aparell permetrà la descàrrega, a través de Wi-Fi, dels llibres electrònics (ebooks) comprats a través d’aquest portal. De la mateixa manera que no és necessari comprar música en format CD, sinó que es pot comprar legalment una cançó en concret per internet a un reduït preu, amb els llibres es pretén que passi el mateix. La pirateria i la preocupació pels drets intel•lectuals d’aquestes obres tornaran a estar a l’ordre del dia. D’això, el sector editorial n’és reticent, malgrat que existeixen formes legals per distribuir aquestes obres per internet amb un cost menor que un llibre. Amazon fixava un cost de 10$ per una obra nova i 2$ per una de clàssica.
És, fins a cert punt, agradable tenir prestatges plens de llibres per llegir, fullejar, amb pàgines guixades. I que algun dia se’ls ha de treure la pols. Els llibres digitals permetran reduir considerablement aquest espai, al mateix temps que serà necessari tallar menys arbres. La nova cultura digital apunta cap aquí, cap a les lectures online per mantenir viu el fet de llegir. Que per Sant Jordi puguin disminuir les vendes de llibres, més enllà de la crisi, no voldrà dir que el país estigui retrocedint culturalment. O, almenys, abans d’afirmar-ho caldrà valorar si es llegeix més o menys a través de la xarxa.

(Article publicat a la revista Ressò)

El Periodisme dels Anys 30

Us sona el nom de Domènec de Bellmunt? A mi, fins que fa unes setmanes vaig rebre la invitació a un grup de Facebook que du aquest nom, tampoc. Però divendres, el periodista Francesc Canosa, que ha editat ‘La Barcelona Pecadora’ (A contravent, 2009) va parlar del llibre a La Central de Barcelona. Juntament amb Toni Aira, Francesc Cano i Melcior Comes, vam passar una bona estona parlant de periodisme.

Tinc la sensació que vivim en un cercle tancat. La conversa girà entorn a la relació dels anys 30 amb el periodisme actual. Li va posar l’adjectiu 3.0, suposo que més aviat per jugar amb el 30 que no pas com a forma avançada del 2.0, ja que molts mitjans encara n’estan lluny, del 2.0. Però de l’extracció que en van fer dels fets dels 30, molts d’aquests –la crisi n’és l’exemple més evident- poden ser traslladats a avui.

Dos conceptes, que van lligats: hipertargetització i partidisme. Canosa comentava que a l’any 1931, un periodista nord-americà va al•lucinar en veure que Barcelona, amb la poca població que hi ha havia aquella època, disposava d’una cinquantena de capçaleres informatives. El secret estava en un fer productes específics per a uns targets molt concrets. Molt bé. Com ara. Ara passa això amb els diaris digitals. Aquests adopten un discurs, es polititzen, i acaben rebent un públic concret i políticament marcat. D’exemples n’hi ha a patades: Directe, Crònica, El Singular, El Plural, Libertad Digital, El Matí

Continua la lectura de “El Periodisme dels Anys 30”