Barack Obama és el nom que omple tots els informatius i blogs en el dia d’avui (i, ja posats, contribueixo a omplir més la blogosfera del tema). He anat seguint intermitentment la campanya nord-americana. No per seguiment de la política dels Estats Units, sinó per interès de campanyes. I, més enllà de programes que els votants deuen haver consultat amb el merescut detallisme, Obama ha aconseguit una gran projecció mercès a internet. I el factor xarxa, l’aposta on-line, l’ha materialitzat amb una gran posada en escena off-line, trasmetent seriositat i confiança.

Ara tocarà veure si aquest nivell tan alt al que ha aconseguit arribarà es materialitzarà a la Casa Blanca. Seguirà amb una enorme presència a la xarxa? Quina linia discursiva utilitzarà a partir del 20-G, un cop fet el canvi?

Un cop s’ha conegut que Obama ja seria president dels Estats Units, el fins aleshores candidat ha tornat a fer un dels seus recitals magnífics en forma de discurs. Un discurs que ha meravellat als nord-americans i també als analistes polítics. Un discurs que ha transmès molta il·lusió. Les cares dels americans presents al parc on Obama celebrava la festa plasmaven aquesta il·lusió. Sí, va, ho dic: El Yes, we can. Sembla, doncs, que els nord-americans tindran una nova etapa de passió política i d’unitat de país.

Dos noms de la campanya a tenir en compte: David Plouffe, el cap de campanya d’Obama, i Jon Favreau, l’ideòleg dels discursos. I dues frases: “The Change we need” i “Country first”.

I diversos enllaços que valen molt la pena, i que poden parlar amb més coneixement de causa:

El discurs d’Obama després de la victòria (The NY Times)

Obama 2.0 (Periodistas 21)

Yes we did (de l’Albert Medran)

Las lecciones de la campaña (¿Podemos Hablar?)

Fixeu-vos el valor d’aquest discurs, que fins i tot Josep Cuní, que havia de començar el programa especial a les 6 del matí, l’ha començat quan ha acabat Obama, a les 6:27 minuts. I la importància d’aquestes eleccions, que segons el magazin de la Vanguardia havien de decidir el futur de la humanitat, ha fet que els bons mitjans de comunicació i molta gent a títol personal hagin anat a l’altra banda de l’Atlàntic a seguir-les.

Acabo amb un retall de La Vanguardia de fa dues setmanes, que crec que va en línia amb la projecció a internet d’Obama. Ha aconseguit molts més seguidors a Facebook i Twitter que no pas McCain, però a més ha contribuit a l’interès dels joves per la política, segons aquestes enquestes:

Però un cop el somni americà agafa el seu propi camí als Estats Units… mirant a casa aquesta il·lusió que allà ha generat Obama amb els seus aquí no hi és per enlloc. A Madrid, el president Rodríguez es dedica a pidolar a tothom una invitació per anar a la conferència del G20. I a Sant Sadurní els ànims també són depriments. L’alcalde Amat es deu inspirar en Bush, per anar aguantant com pugui fins al final sense fer res que entusiasmi als seus ni als ciutadans. Un anar fent, de tant en tant posant els peus al fang, i esperar que s’acabin els dos anys i mig que li queden. A l’alcaldia i…¿a la Diputació?. Jo també vull que algun polític d’aquí em desperti il·lusió!